AAVV - Estudios lingüísticos en homenaje a Emilio Ridruejo

El baylle e la justícia > e·l’R4

E fo creegut el sagrament > e·l ‘en el’p1275, p. 56

Gardat el fur de Valencia > e·l ‘en el’, per règim verbal p. 68

Golumés, el qual a él és fiança > e·l ‘en el’ 1295, R 626

Bernat el dia que la dita > e·l (ell té present el fet, com en per fer è·l pleyt R18 < , les quatre fanegades è·l regal; donat ê·l primer R57)

En la qual el dit Abrahym jacia fo adormit el moro < per l’aragonés R21

Item el forn... item el obrador (item l’almàcera): deu ser el pel paral·lelismes amb l’almàcera, però també podria interpretar-se coma ‘en e’l

Tots es poden interpretar d’una altra manera.

4. CONCLUSIONS

a ) L’article reforçat el modern té el seu origen en l’article lo medieval procedent de ILLUM, i creat per fonètica sintàctica a partir de les reduccions de la forma lo precedida de vocal i la posterior pròtesi de la vocal e per una falsa segmentació.

b ) La pèrdua del neutre antic ço (< ECCE HOC), prèviament confós fonèticament amb so (< IPSU) per estigmatització dels descendents de l’article IPSE, i la substitució de ço per lo va provocar una confusió comunicativa entre masculí i femení. Lo (variant el, l, l’) la, lo (invariable generalment ).

c ) La solució de l’homonímia consistí a aprofitar una de les variants de lo, per a refer el sistema trimembre de l’article: el, la, lo . Açò s’aconseguí amb seguretat en qualsevol context al segle XVI.

d ) El naixement de el com a forma d’article de masculí singular en este segle –podria haver aparegut en llengua oral abans, en parlars bilingües– i el fet que el català no provinga del nominatiu ILLE, ni de ILLU > el(lo) més consonant significa que les formes el que trobem en els textos medievals darrere de consonant deuen ser explicades d’altres maneres.

e ) Per a interpretar-ho hem d’estudiar els valors de la conjunció ET i ETIAM en llatí, veure com ha evolucionat fins a la forma e i aplicar-ho als textos medievals.

f ) Sense descartar interferències de l’aragonés o del castellà, que tenien el ja des del segle XII almenys, les formes el responen a un e + lo > e·l, amb diversos valors coordinatius, inclusius o emfàtics de e , o a la contracció de en + lo > el . I en els casos que va darrere vocal la forma reforçada el no indica més que una manera d’escriure el que oralment sonava com una l , com seguim fent en l’actualitat en el llenguatge col·loquial.

g ) La substitució de la forma conjuntiva e per i/y a partir del segle XVI (Joaquim Martí II, 239 i DCat , IV, 828) ajuda a la interpretació clara dels caos de e l com a forma d’article descontextualitzada i capaç d’usar-se davant i darrere consonant. Aquest fet, la necessitat de distingir entre masculí i neutre i el coneixement bilingüe dels autors dels primers textos amb el , ajuden a la seua propagació a poc a poc des de les capitals més importants del territori com són Barcelona i València, els dos a la mateixa hora i ritme. Precisament en les zones d’influència d’estes capitals naixeran a partir del segle XVII també les formes reforçades del pronom personal de tercera persona, en este cas per reflex de l’article, no per cap necessitat comunicativa.

h ) Una anàlisi de centenars de casos de el darrere de consonant mostra com la immensa majoria es poden interpretar dins de la plantilla dels valors de ET i ETIAM i dels seus descendents en la majoria de les llengües romàniques. I uns altres per interferència lingüística.

REFERENCIAS BIBLIOGRÁFICAS

ALVAR, Manuel y Bernat POTTIER (1993): Morfología histórica del español , Madrid: Gredos.

AVL (2006): Gramàtica normativa valenciana , València: AVL.

BADIA I MARGARIT, Antoni M.ª (1962): Gramàtica històrica catalana , València: Tres i Quatre.

BATLLE, Mar, Joan MARTÍ, Josep MORAN i Joan Antoni RABELLA (2016): Gramàtica històrica de la llengua catalana , Barcelona: PAM.

BEUTER, Pere Antoni (1998): Primera part de la Història de València , València: PUV.

BRUGUERA, Jordi (1991): Llibre dels Feyts del rei en Jaume , I, Barcelona: Barcino.

CANO, ANA (1990): «Algunas observaciones sobre la diacronía del artículo», en RFR , 7, p.57-74.

CARBONELL, Pere Miquel (1997): Cròniques d’Espanya , 2 vols., Barcelona: Barcino.

CASANOVA, Emili (2001): «L’evolució de la construcció ço que > lo que, i d’altres amb lo», en Pusch, Claus, Katalanisch in Geschichte und Gegenwart , Stauffenburg Verlag, Tübingen, pp. 39-64.

CASANOVA, Emili (2016): «La Romanística com a avaluadora de la genuïnitat d’un fenomen lingüístic: aplicació al valencià», en Magistri et alumni, amore scribendi. Studia in honorem professoris Nicolae Felecan, Cluj-Napoca: Editura Mega-Editura Argonaut, p.669-682.

CASANOVA, Emili i Pau MARTÍN (2017): «La creació i l’evolució dels pronoms reforçats en català: una explicació», en Actes del XVIIè Col·loqui de l’AILLC (València, 2015), p. 137-157

CIVAL = Corpus Informatitzat del valencià , [en línia]: www.cival.gva.es.

COLÓN, Germà i Arcadi GARCIA (1970-2002): Furs de València , 9 vols., Barcelona: Barcino.

COSERIU, Eugenio (1977): «Coordinación latina y coordinación romànica», en Estudios de lingüística romànica , Madrid: Gredos

DCAT = COROMINES, Joan (19840): Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana , vol. IV, Barcelona: Curial-La Caixa.

DESPUIG, Cristòfor (1981): Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa , edició d’Eulàlia Duran, Barcelona: Curial.

DIÉGUEZ, Maria Àngels (2001): El llibre de Cort de Justícia de València (1279-1321) , Barcelona-València: PAM-IIFV.

FABRA, Pompeu (1912): Gramática de la lengua catalana , Barcelona: L’Avenç.

FERNÁNDEZ GONZÁLEZ, José Ramón (1985): Gramática histórica provenzal , Oviedo: Publicaciones Universidad.

FERRANDO, Antoni i Miquel NICOLÀS (2011): Història de la llengua catalana , Barcelona: UOC.

GOULLET, Monique i Michel PARISSE (1996): Apprendre le latin médiéval , París: Picard.

HERRERO RUIZ DE LOIZAGA, Francisco Javier (2005): Sintaxis històrica de la oración compuesta en espanyol , Madrid: Gredos.

IEC (2016): Gramàtica de la llengua catalana , Barcelona: IEC.

KNIAZZEH, Charlotte i Edward NEUGAARD (1977): Vides de sants Roseelloneses , 3 vols., Barcelona: Fundació Vives Casajoana.

LAPESA, Rafael (1979/2000): Estudios de morfosintaxis histórica del español , Madrid: Gredos.

LLOYD, Paul (1993): Del latín al español , Madrid: Gredos.

LÓPEZ, Antoni (2012): Església valenciana i llengua als segles XVII-XVIII (tesi doctoral), Universitat de València.

LÓPEZ ELUM, Pedro (1998): Los orígenes de los Furs de València y de las Cortes en el siglo XIII , València: BV.

MARTÍ, Joan (2002): Estudi lingüístic dels Usatges de Barcelona: el codi a mitjan segle XII , Barcelona: Curial.

MARTÍ, Joaquim (1992): El Libre de Antiquitats de la Seu de València , 2 vols., Barcelona-València: PAM-IFV.

MARTIN, Robert: «Et conjunction», en Dictionnaire du Moyen Française (1330-1500) , [en línia]: http://www.atilf.fr/dmf/definition/et/le.