AAVV - Estudios lingüísticos en homenaje a Emilio Ridruejo

9En el paréntesis que sigue a cada testimonio de uso anoto, de acuerdo con los criterios establecidos en el CORPES , el año al que corresponde (2001-2006), el bloque (ficción / no ficción), el soporte (libro / prensa / internet), el tema (actualidad / ocio y vida cotidiana / política, economía y justicia / novela / artes, cultura y espectáculos / relato / ciencias sociales, creencias y pensamiento / salud / teatro), el país y la tipología (ficción / reportaje / blog / académico / divulgación / biografía-memoria / crítica / otros). Este último criterio no siempre lo explicita el CORPES , por lo que, en ocasiones, no aparece aquí incluido. Las cursivas con que resalto el lexema objeto de este estudio me pertenecen.

10Por eso no incluyo aquí el criterio «escrito» en los créditos parentéticos, pues todos cumplen ese criterio.

11La desigualdad puede ser también de otro tipo, como se documenta en el caso que sigue: Atrás había quedado un torneo en el que los fabulosos Pekerboys mostraron, por momentos, una superioridad casi obscena . […] Ganó todos sus partidos, sumó goleadas y actuaciones convincentes (2001. No ficción. Prensa. Actualidad, ocio y vida cotidiana. Argentina).

12El corpus está integrado por la totalidad de los editoriales de los citados periódicos entre 2005 y 20010. Se encuentra alojado en la herramienta SketchEngine ( https://the.sketchengine.co.uk/auth/corpora/).

13El conjunto de textos editoriales de El País (2 640 512 palabras) supera el 50 % del total del corpus (4 309 111).

14En Bosque (2006, s.v. obsceno, na ) no se registran estas colocaciones propias del nuevo significado de obsceno aquí estudiado.

15Para apoyar esta aseveración, sin embargo, habría que contrastar los resultados aquí obtenidos, con los de un corpus similar de editoriales de prensa hispanoamericana.

VA EXISTIR L’ARTICLE MODERN EL EN CATALÀ MEDIEVAL?

Emili CASANOVA

UV-AVL

L’article masculí singular el i el plural els són moderns en català 1i provenen sense dubte de les formes plenes lo (< ILLUM) i los (< ILLOS 2). Estes formes plenes es convertien en formes reduïdes en contacte amb vocal anterior o elidides davant de vocal ja que l’article és un element àton, depenent, de posició fixa, sense significat i clític, des dels primers temps de la llengua, i no sols en català sinó en la resta de llengües romàniques 3. Així, en contacte amb vocal anterior feia: e lo > e·l; que lo > que·l, no lo > no·l , etc. o amb vocal posterior lo home > l’home . També pot sumar-se a estos contextos l’existència d’articles contractes medievals com a+lo > al; de +lo > del, en lo > el . La creació de la forma reforçada el nasqué a partir d’estos casos, per pròtesi o epèntesi, per la tendència a la reanàlisi i resistematització de les formes al·lofòniques o morfològiques que produïen una vocal de suport per un fals tall sil·làbic: que·l > qu·el , de manera que el cat medieval tenia quatre formes o al·lomorfs per a l’article masculí: lo davant consonant, l’ davant vocal, ‘l darrere vocal i el darrere vocal , sent lo la forma més usada. Esta variant contextual el , ja al segle XVI començà a usar-se també darrere de consonant en textos de les zones de València i Barcelona, i de manera progressiva ha anat substituint la forma lo , hui viva encara en les zones laterals del català nord-occidental, del rossellonés i de l’Alguer. El pronom personal àton i clític descendent de ILLE llatí actuarà igual: tindrà les mateixes quatre formes en els mateixos contextos a l’edat mitjana: lo, l’, ‘l, el , fins que el ha substituït a lo darrere de mot acabat en consonant ( nosaltres el volíem bé ) a partir del segle XVII, com a reflex del triomf anterior de l’article el , i quedant este només en posició enclítica darrere de consonant o diftong: compreu-lo, comprant-lo (vegeu Casanova-Martín, 2017).

Serà l’objectiu d’este treballet en honor del mestre i col·lega Emilio Ridruejo, que tant va fer per la Facultat de Filologia de la Universitat de València, explicar perquè triomfa el en lloc de lo i sobretot donar pautes per a intentar explicar els més de 3000 casos que he pogut arreplegar de la variant morfològica el en textos medievals, que naturalment no tenen res a veure amb un origen autòcton siga a partir del nominatiu ILLE o de l’acusatiu ILLUM.

1. Un defecte que té la ciència diacrònica catalana és que explica bé el què, el com i l’on, però poc el quan i menys el perquè. Això li ha passat en aquest cas, on no ha especificat mai quan triomfa la forma el , ni menys perquè. Vejam-ho:

A través del corpus buidat, trobem ja en la segona part del XVI les formes el, els en qualsevol posició, i des d’este moment ja és imparable el seu avanç. La causa principal és molt senzilla i poc compartida (vegeu els exemples que reporta Joaquim Martí, II, 116 i ss) a causa de la por a considerar autòcton l’article neutre català actual.

El sistema medieval de l’article català tenia tres graus o formes: lo, los (masculí), la, les (femení) i ço (neutre) (procedents de ILLU) i so, sos, sa, ses i ço (procedent del demostratiu IPSU).

A partir del segle XIII –del XII en occità–, l’estigmatització dels articles procedents de IPSE 4i la confluència evolutiva del llatí S- SS, conS > /s/ i Ce,i-, ConsCe,i, ConTy /ts/ (que diferenciava perfectament ço < ECCE HOC i so < IPSUM ) envers /s/ va produir el debilitament i procés de substitució juntament amb l’article salat de l’article neutre, procés que triomfa a mitjan XV, però ja present en la documentació des de mitjan XIV. En esta situació, la forma que substituirà ço serà la forma lo ( < ILLUD ) (després d’una lluita amb açò, allò , més marcats i tònics), de la mateixa família de ILLU (> lo ). A partir d’eixe moment el català caminarà cap a reconstruir el sistema trimembre de l’article anterior: lo (masculí)-la-lo (neutre o abstractiu ), paral·lel al sistema trimembre del pronom personal, del demostratiu o del possessiu, però amb una homonímia de difícil manteniment, que va fer que lo , amb la seua terminació – o recolzada per formes com el pronom àton ho < HOC, açò, allò , triomfarà com a neutre i espentarà la forma de masculí a buscar una forma sense eixa terminació. I la trobà a partir d’un al·lomorf seu el , viu en els contextos indicats abans, i amb el suport del sistema demostratiu aquest-est, aquell , amb terminació no vocàlica. Encara que potser ja a la segona part del XV podria viure la forma el moderna, en el llenguatge oral, no és fins el XVI 5quan triomfa per escrit en ambients cultes que dominaven també el castellà, però naturalment que no és cap castellanisme, com s’afanyava Badia 319 a proclamar, de la mateixa manera que tampoc no ho és el lo neutre, d’ús popular en tot el català inclòs el baleàric, a pesar del que continua propagant l’IEC, l’AVL i tots els gramàtics oficials per por d’esmenar al mestre Fabra (Casanova, 2001, 2016).

Amb el triomf de el per al masculí, buscant distingir entre masculí i neutre, es restaura el sistema antic del català homologat amb la resta de la Romania (per exemple le, la, ce; il, la, ciò ), excepte el portuguès, de posseir formes diferents per a masculí i neutre, buscant una claredat comunicativa més gran i més pràctica.