AAVV - Estudios lingüísticos en homenaje a Emilio Ridruejo

2. ANÀLISI DE LA FORMA EL DELS TEXTOS MEDIEVALS CATALANS

Encara que tots els estudiosos del català saben perfectament que el no és més que una variant al·lomòrfica i contextual del lo medieval, tant els lingüistes com els editors de textos hi vacil·len de tant en tant, siga plantejant els exemples recollits com a primeres documentacions de l’actual article el , siga deixant la forma reforçada sense cap indicació de cap tipus en les edicions. Vejam-ne uns exemples de les opinions dels lingüistes:

• Fabra, 1912, 130, nota 2, afirma, després de presentar l’article i les seues variants i dir que en la seua època una immensa majoria de parlants preferia el a lo , que el cat antic «posee también junto al normal, el articulo el» (només esmenta casos com e els; el < en el; e.l < el).

• Badia 319: «les formes el podrien ésser també com a etimològiques: ILLE > el, ILLOS > els; aquesta consideració es basa en el fet que encara que més aviat rarament, trobem el, els en la llengua antiga». I posa un exemple de la Crònica de Jaume I: «e scondudament el rei».

• Bruguera, I, 77-78, diu que les formes del masculí són predominants, com és habitual en el català antic, lo (981 casos), los (849) «però també hi alternen el (105) i els (82)». Transcriu casos d’article darrere de vocal (el cas general a l’època) i darrere de consonant ( el apareix en este context un 9,3 % i els un 8,8 %) i afirma: «Tenint en compte que en textos més antics que la Crònica, com el Libre Jutge i les Homilies d’Organyà , només trobem les formes lo, los en tots dos, llevat d’un sol cas de el en el primer text, podem suposar que la Crònica és un bon testimoniatge de la tendència creixent a l’ús de les formes reforçades de l’article, que segons l’opinió comuna, degué originar-se precisament en el contacte de lo i los amb una vocal anterior o posterior, sobretot en la parla oriental».

• Joan Martí, 58, qui després de presentar casos de lo i de el, darrere vocal, en els Usatges comenta que «tenint en compte que sempre s’ha dit que l’article reforçat el, els és d’aparició no molt primerenca, podem pensar que els exemples que apareixen als Usatges són reflex de vacil·lacions gràfiques pròpies de la llengua antiga; altrament haurem de convenir que l’aparició de l’article reforçat és molt anterior al que hom pretén».

• Diéguez, 114, nota 13, presenta una estadística a partir dels llibres de Cort de Justícia de València : lo 1548, los 479, el 17 i els 3, normalment darrere de vocal, però també de consonant i cita que ja se’n troben casos semblants en obres anteriors. Especialment cita un cas dels Furs i diu que als Llibre de Cort de Justícia de Cocentaina n’hi ha molts més «encara que ací podria haver certa influència aragonesa com assenyala Ponsoda». En p. 115 interpreta molt bé com alguns casos de cons+el poden deure’s a costums gràfics: con el dit Mingo o que darrere de pausa podria llegir-se com aglutinació de e.l ( segueix. El dit ).

• Duarte, en Massip, p. LVI, assenyala com el sempre va darrere de vocal en els Costums de Tortosa de 1272, i creu que és més per destriar gràficament dos mots diferents (l’anterior i l’article) que no la transcripció d’una forma amb vocal efectiva, com és actualment, o millor «és un so que en una pronúncia normal no es produiria però que devia aparèixer com a conseqüència d’una pronúncia que volgués destriar les diverses unitats del segment». També mostra com la forma el no té vida hui en el tortosí.

• Kniazehh I, 13, diu que els casos amb el, els són raríssims i els copia sense interpretar, però són interpretables a l’època: adonchs els fisels (per a mi, e.l indica inclusió); sotereren els corses (per a mi e·l ‘en els’) , veyré per semblant el metex Jesucrist (per a mi e·l, e indica un fet excepcional, meravellós).

• Ponsoda, 201, indica que troba un ús relativament freqüent de la forma el, fins i tot quan va precedit de consonant i ho explica així «Açò possiblement és degut a la influència de l’aragonés que emprava el». De fet troba 83 formes de el darrere consonant, 109 darrere vocal i els 11 darrere vocal. Una anàlisi de tota l’obra em deixa unes quantes formes per explicar, que segurament deuen ser per la mà aragonesa com ell diu bé.

• Nadal-Prats I, 415 diuen que apareixeran els primers exemples de la forma reforçada en el Llibre dels Feyts («nostre avi el rei don Anfòs») i en les Vides de Sants (Coromines, p. 316, cas citat va el darrere vocal).

• Ferrando-Nicolàs, 119, parlant dels canvis lingüístics a partir del segle XII (període de 1213-1412) esmenten en l’aspecte morfosintàctic «La consolidació de la forma reforçada el de l’article lo, especialment vivaç en el cat oriental continental: e lo rey/e el rey». I també en p. 175 (període de 1412 a 1523) parla de «l’aternança de la construcció de relatiu lo que (en substitució de la més arcaïtzant ço que) amb la variant el que quan el mot anterior acaba en vocal: no sé res del que dius ».

• Batlle-Martí-Moran-Rabella. 226, afirmen de l’article /tipus ILLE/ «A causa del caràcter clític de l’article a més de les formes plenes originals, que apareixen sense contacte amb vocal, sempre han existit formes reduïdes quan es produeix un contacte vocàlic, excepte en femení plural, sobre les quals s’han creat formes noves reforçades en masculí amb pròtesi de la vocal e: ILLU > lo (plena) l (reduïda) el (reforçada). Les formes completes lo, los han estat substituïdes en l’edat moderna per les reforçades...» «les formes reduïdes l i ls eren emprades antigament en les contraccions enclítiques amb la conjunció e > i: e.l, e·ls, i també, abans i ara, amb les preposicions a : als , als , de : del , dels ». És un exemple d’una gramàtica històrica ben documentada però sense fixar-se en el quan i el perquè.

Com veiem els estudiosos citats, llevat de Ponsoda i Diéguez, presenten els fets sense cap explicació, com a primes testimonis de la forma moderna, sense preguntar-se res més.

3. UNA EXPLICACIÓ A LA FORMA EL DELS TEXTOS MEDIEVALS

Vaig començar a fixar-me en esta forma llegint els trobadors i altres textos occitans primerencs ja que els editors d’esta llengua no solen marcar les aglutinacions, excepte els contemporanis Martí de Riquer 6i Robert Lafont. I prompte vaig comprendre que sota cada el hi ha una possibilitat interpretativa que s’ha de buscar en les tradicions discursives de l’època, com ha demostrat molt bé Barbara Wehr, en especial en 2011, encara que ella (per a l’autora no existí en occità medieval el ) explica alguns casos occitans com a catalanismes o per afinitats amb el català en zones limítrofes (Wehr: 295 i ss.), a pesar que en català tampoc no existia.

Quins són els casos més freqüents que trobem sota la forma el en els manuscrits?

• Aglutinacions claríssimes darrere de vocal: el < e lo, en lo , quan e actua com a conjunció o en casos que el substantiu precedit de el és clarament un circumstancial de lloc. Estos casos són els més coneguts ja des de Fabra i Badia, i generalment els editors de textos els complixen, encara que no sempre en el ‘en el’.

• Aglutinacions fosques a primera vista: Són en les que més s’erra perquè l’editor no interpreta ni aplica els possibles valors de la conjunció medieval e , i deixa la forma el com a testimoni gràfic que després usarà el lingüiste per a traure’n conclusions, potser errades. Totes les que tenen un el darrere de vocal es poden entendre com a intent de reproduir la llengua oral però marcant gràficament els dos elements enllaçats; el problema es presenta quan va darrere de consonant.