AAVV - Estudios lingüísticos en homenaje a Emilio Ridruejo

3.1. La conjunció copulativa e (actualment i des del finals del XV y, i, hi ) ha heretat majoritàriament els usos copulatius de la conjunció llatina ET > e ‘àdhuc, també; i’ ( DCat , IV, 828), que coordinava dos termes o més o dos oracions o més. En llatí, esta conjunció tenia els següents valors:

• valor enunciatiu i coordinació d’elements de la mateixa natura, amb valors semàntics semblants i amb la mateixa funció. I també de diferent natura amb la mateixa funció.

• terme extensiu, genèric i neutre, que no caracteritzava l’oposició, i marcava enfront de ac o –que la no unitat explícita dels termes coordinats com la indiferència a la unitat – . Per tant era tant flexible en l’ús que podia substituir els valors de ac , atque .

• podia usar-se per a marcar insistència i repetició o afegir reforç del fet d’introduir termes que s’ajuntaven ocasionalment en un discurs determinats.

• en les enumeracions marcava addició, ordenació o associació i deixava les sèries obertes (Coseriu: 213 i 224).

A més, amb els seus valors i els valors heretats de la conjunció ETIAM per confusió formal, afegia la marca d’inclusió d’elements (valors d’equivalent, item, també, igualment). Amb este valor:

• forma part com a introductor de proposicions redoblades i simètriques ET... ET > E...E.

• anuncia un fet meravellós o un esdeveniment inesperat.

• marca la successió immediata en el temps.

• marca l’entrada en escena de nous personatges.

• en verbs dicendi introduint un discurs directe.

• marca contextualment relacions de divers tipus, com introduir una precisió o un comentari, una exclamació, una resposta o una qüestió.

• marca transició i la continuïtat discursiva (Robert Martin, DMF ).

• davant de la pèrdua del sistema conjuntiu, especialment el subordinat, refet totalment en la Romània, pot tindre valor adversatiu (com sed i nam) i concessiu (quoque) (Goullet-Parisse, 30-32).

Això el porta a tindre molts usos sintàctics, com exemplifica Wehr (2011: 285), en especial col·locat en el cap de l’apòdosi després d’una proposició subordinada, o en anacolut on marcava relacions correlatives de tot tipus: construccions comparatives, causals, correlatives i condicionals.

Estos usos van ser generals en totes les llengües. En castellà, per exemple, quan va davant dels primers elements coordinats és emfàtic i equival a ‘tant com’. A finals de l’edat Mitjana ja deixa de ser habitual, però encara se’n troben de casos per llatinisme fins el segle XVI (Herrero: 38-39).

Amb estes possibilitats interpretatives ens acostarem als casos de el medievals. Encara que he analitzat més de 3000 casos de el darrere de consonant dels meus buidatges i dels exemples del Corpus Informatitzat del valencià (AVL, www.cival.gva.es/), ací només puc fixar-me’n en uns quants:

3.1 Anàlisi dels Furs de Jaume I i de la Crònica de Muntaner

Furs de Valencia: El CIVAL empra i cita per l’edició de Remedios Ferrero l’editorial valenciana Ceremonial, 2006, la qual és una reproducció de la de Pedro López Elum, que jo he buidat, contrastant-la amb la de Colón-Garcia. Hi apareixen 122 casos de la forma el –separa amb un punt volat la vocal anterior i la l de el en més d’altres 2000 casos: Ne·l pare, que·l pare, e·ls béns (p. 198)– segurament per no saber interpretar-ho bé o per descurança. En copiaré alguns models i només numeraré els més dubtosos:

E el jutge/el dan > e·l/port el mut > e·l/o el loch/a altre el dia > e·l ‘en el’/qui el palau/ ne el libert/lo comú el terç > e·l/enfre el qual/.El crehedor > E·l/contra el/e el deutor lo volrà, e·l crehedor/el deutor, el senyalarà > e·l... e·l 303/és lo pare, el fill, el genre, el sogre, el patró, el libert > e·l/tardà, el posseïdor > e·l/el qui ‘ell’/penyores, el qual > e·l/temps, el primer > e·l/ deurà, el deutor > e·l/Casp, el qual > e·l 292/si el pleyt/axí com el temps > e·l-en el’ > ab qui el pleit havie, tot ço per què el pleit era > e·l ‘en el’/ feites el pleit > e·l ‘en el’/fora el/d’aquells dies, el qual dia > e·l ‘en el/si enfre aquell temps, el qual > e·l ‘en el’/en la ciutat o el terme > e·l ‘en el’230/tingué el dit batle/ hauran el regne > e·l ‘en el’/nupcials el temps > e·l ‘en el’/el dia, el qual > e·l ‘en el’/el quart, el quint... > e·l/setmana el dia/dintre el terme/m’acolits el dia de > e·l ‘en el’/o absent el regne > e·l/ço és, el pleit termenar > e·l ‘en el’/defendran el pleit > e·l ‘en el’/d’aquí avant el plet > > e·l ‘en el’ 82/Cascun any, el terç dia > e·l ‘en el’/dellà el riu/ aquell an, el qual > e·l ‘en el’/abstengués el dia > e·l ‘en el’/sia punit el cor a arbitre > 2·l ‘en el cor’ 376/que hauran el cors de al nau > e·l ‘en el’ 376 7.

Crònica Muntaner, part II (deferència que dec al doctor Josep A. Aguilar que en prepara l’edició). En tota la Crònica apareixen 151 casos de el darrere de vocal –gran majoria– i consonant; en la segona part n’apareixen 88, tots molt fàcils d’interpretar menys tres. Transcric alguns dels models: Mallorcha, el pus adret > e·l/Et el moixerif/ et el clerga/contra el nom/mès-se el castell > e·l ‘en el’/qui el dit/sobre el dit/et el poder/que el cardenal/si el rei/et el senyor/et el matrimoni/ne el rey/muntanya amunt, el senyor ‘e·l’/fon feyt, el senyor rey > ‘e·l /son sogre, el duch > e·l/et el príncep/et el llit/et el desbarat/et el bé/et el Pòtamo, e el Sisto e·l Mèdito c.208/et el viafora. Els complicats són tres casos del Sermó de Muntaner: qui fe el cel e·l tro > e·l ‘en el’, c. 272/e·s el pus exarnit/que·s el mon tremblarà ‘en el’. La < s > és una consonant antihiàtica que segurament no sonava sempre/si doncs el castell de Càller no li retien > e·l ‘en el’ o e com a conjunció remarcant la petició extraordinària de demanar el castell que no aconseguirà, c. 278.

Aguilar transcriu el signe tironià per et en lloc de per e (més de 30 casos). Per exemple: «que tots moriren, et el comte et tos los barons del Principat, c.240//Veritat és que com lo senyor rey e·l senyor infant agren recaptat per los lurs regnes, comdats et terres ço que per los viatges los fahia mester, el/e.·l/ senyor rey ab los infans ensemps /.../ hordenaren (c. 273)». I el c. 190: «Com lo senyor rey d’Aragopn fo vengut, la segona vegada que anà al papa e a Nàpolls er en Sicília, et no poch haver feta pau entre lo rey de Sicília son frare e·l rey Karles son sogre, el /e·l/ duc Robert, fill major del rey karles, fou romàs en Sicília», però a efectes de l’estudi hem de considerar esta et com a e . En aquest cas, com sempre que actua darrere de vocal, els textos representen la llengua oral on es produïa l’elisió de la vocal en contacte amb l’altra vocal.

3.2 Casos citats per la bibliografia interpretats des d’esta perspectiva

Totes escriptures, si tot el faitor (Libre Jutge). Li falta context per a poder ser interpretat

E scondudament el rey (Crònica Jaume I) (no es troba este context en l’edició de Bruguera, que regsitra 4 casos de escondudament)

Et els clams (Russell-Gebbet, Camp de Tarragona 1215, 93)/Et el meu (“) > e·l

E el fil/que el pare de (B. Desclot)

E en los III besants el que torn el dit bou > e·l ‘en el’ (Ponsoda, 1269, 47) 8

Qualsequer cosa per el dit ‘pel’ R3