AAVV - Nunc dimittis

Ha format part del comitè organitzador i del comitè científic de nombrosos congressos nacionals i internacionals i ha coordinat també un bon nombre de números monogràfics de revistes dedicats a temes de la seua especialitat. Dirigí el I i el II Encontre Internacional «Curial e Güelfa», celebrats a la Universitat Menéndez Pelayo, de Santanter (2007), i a la Seu Universitària de la Nucia, de la Universitat d’Alacant (2008). Coordinà un impressionant volum d’ Estudis lingüístics i culturals sobre ‘Curial e Güelfa’, novel·la anònima cavalleresca del segle XV en llengua catalana (2012), que ha posat les bases científiques per a una millor comprensió de la llengua i el context cultural d’aquesta extraordinària novel·la.

Ha participat, sota diversos formats, en diferents debats científics sobre temes controvertits com ara són les teories sobre la formació dels dialectes catalans i, en concret, del valencià; la influència del romanç andalusí en el català de València; la gènesi i l’ stemma codicum del Libre dels feits ; l’orientació filològica i sociolingüística, la gestació i l’autoria de les Regles d’esquivar vocables o mots grossers o pagesívols , que atribueix a Jeroni Pau; l’abast semàntic del sintagma «valenciana prosa»; la identitat de l’autor del Tirant ; l’autoria i la caracterització lingüística de Curial e Güelfa ; la posició lingüística de Joan Lluís Vives; la consideració social de l’apitxat; la recepció del fabrisme, etc.

Ha traduït del llatí al català el Llibre de Repartiment de València, del català al castellà el Llibre del Consolat de Mar i la versió catalana del Breviari d’Amor , i de l’occità al castellà (en col·laboració amb Vicent Martines) el text original d’aquest poema de Matfrè Ermengaud de Besiers.

Ha participat en diversos projectes docents. El 1986 elaborà, amb Miquel Nicolás, Manuel Pérez Saldanya i Vicent Salvador el manual Llengua COU , convertit l’any següent en una versió notablement ampliada, la Invitació a la llengua catalana , prologada per Germà Colón. El 2005 col·laborà amb Miquel Nicolás en la redacció del manual universitari Història de la llengua catalana , per a la Universitat Oberta de Catalunya.

Compta amb nombroses publicacions de caràcter científic. La major part giren al voltant de la història de la llengua i de la cultura i de l’edició de textos, que sovint aborda des d’una perspectiva interdisciplinar. Entre les relacionades amb la història de la llengua destaquen els estudis dedicats a la presència del català a la València medieval, a les ideologies lingüístiques, als usos lingüístics, als models lingüístics contemporanis, a l’anàlisi d’obres gramaticals, a la conformació de la norma lingüística i a la situació sociolingüística del català. Ha elaborat, amb Miquel Nicolás, una utilíssima Història de la llengua catalana (2005, 2011), citada més amunt, que tingué com a precedent un Panorama d’història de la llengua (1993), guardonat amb el XIV Premi Sanchis Guarner d’Unitat de la Llengua Catalana, de la Fundació Jaume I (1995).

Un dels temes preferits en aquest sentit ha estat l’estudi filològic de Curial e Güelfa , obra que sempre ha considerat un producte literari de la cort napolitana del Magnànim, amb un autor que té com a referència la Corona d’Aragó i que es fa ressò del programa de legitimació dinàstica d’Alfons el Magnànim a Itàlia, i amb una llengua que revela la procedència o les vinculacions valencianes d’una mà que dominava perfectament el català, l’italià i el castellà. L’anàlisi del makulatur del còdex el va dur a relacionar l’autor amb Toledo, concretament amb el senyoriu de Fuensalida. Aquesta línia investigadora s’ha vist coronada amb la direcció de la tesi doctoral d’Abel Soler, La cort napolitana d’Alfons el Magnànim: el context de Curial e Güelfa , recentment publicada (2017) gràcies a la col·laboració entre la Institució Alfons el Magnànim, la Universitat de València i l’Institut d’Estudis Catalans. Un treball de direcció, en la pràctica un treball fet a quatre mans, que ha tingut com a resultat resoldre, de manera hipotètica –com sol ocórrer amb l’autoria de la immensa majoria de les obres medievals–, però amb unes proves positives incontestables, l’enigma de l’autoria de l’obra, que considera que no pot ser altra que la d’Enyego d’Àvalos.

En el camp de la història de la cultura i de la literatura, compta amb aportacions dedicades majoritàriament a obres i autors medievals i moderns (crítica textual, llengua literària, documentació històrica, etc.), que posen de manifest la seua formació humanista. Un esment especial mereixen els seus estudis sobre la tradició textual del Llibre dels feits del rei en Jaume (2014-2015), text que ha estudiat i editat en versió filològica i amb actualització lingüística en col·laboració amb Vicent J. Escartí. Els estudis dedicats a la història de la llengua abracen tot l’espectre cronològic del català. Entre aquests, destaca Aportacions a l’estudi del català literari medieval (2018).

Ha alternat les publicacions científiques amb nombrosos treballs de caràcter divulgatiu (articles, conferències, presentacions, informes, intervencions en taules redones, entrevistes i col·laboracions periodístiques...). Ha publicat articles a revistes científiques, com Estudis Romànics , Zeitschrift für Katalanistik , Gutemberg-Jahrbuch , Els Marges , Quaderni Ibero-Americani , Rivista Italiana di Studi Catalani , Afers , eHumanista , Dialogoi , Arxiu de Textos Catalans Antics , Catalan Review , Historical Catalan Review , L’Espill , Llengua i Literatura Catalanes , Revista Valenciana de Filologia , Estudis Baleàrics , L’Avenç , Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura , L’Aiguadolç , Serra d’Or , Quaderns de Filologia , Sharq Al-Andalus , Revista de Filología Románica , Butlletí de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona ; en revistes de divulgació, com Saó , Alba , Caràcters , Mètode , La Rella , L’Ullal , El Temps , Cresol , El Mirall ; en periòdics, com Levante , El País , El Punt , El Mundo i, de manera molt freqüent, en els llibres de festes de Benicolet, d’on és cronista oficial, i de la Pobla del Duc, sempre entenent la divulgació com una part necessària, indefugible, del seu quefer intel·lectual.

Darrerament ha estat nomenat professor emèrit de la Universitat de València (1-9-2018) i Fill Predilecte de Benicolet (18-12-2018).

1.Sanchis Guarner amb el ja doctor Antoni Ferrando, el seu primer doctorand, al Departament de Lingüística Valenciana després de la lectura de la tesi doctoral (juliol de 1976).

2.Antoni Ferrando, Francesc de Borja Moll, Emili Casanova i Lluís B. Polanco, després de visitar el Palau de la Generalitat aprofitant l’assistència del filòleg mallorquí a l’homenatge de la Universitat de València a Manuel Sanchis Guarner (17 de maig de 1982).