AAVV - Nunc dimittis

Ja llicenciat, s’inclina per l’anglès i decideix perfeccionar la pràctica de la llengua a Anglaterra el 1970-1971, on imparteix classes d’espanyol a la Liverpool Collegiate School. Després es trasllada a Bilbao (1971-1972) per a impartir classes d’anglès a l’Escola Oficial d’Idiomes i a l’Escola d’Idiomes de la Universitat de Deusto. La superació d’un concurs al cos de professors numeraris d’Universitats Laborals (1972) el dugué a impartir anglès en Formació professional a la Universitat Laboral Francisco Franco, de Tarragona (1972-1974), un dels centres més dinàmics d’aquesta xarxa d’«universitats laborals» que el règim franquista, llavors ja en estat de descomposició, havia creat. En conserva tan bon record que encara avui se sol reunir, indistintament a Barcelona o a València, amb alguns dels seus millors alumnes catalans, que el reconegueren per un programa a TV3 després de molts anys de pèrdua del contacte. La sorpresa fou haver-lo vist presentat com a catedràtic de Filologia Catalana i no com a professor d’anglès. Per tal de reprendre el contacte amb la Universitat de València, demanà el trasllat a la Universitat Laboral de Xest (València), on impartí anglès en educació primària. Havent obtingut una càtedra d’anglès d’ensenyament mitjà, n’exerceix la docència successivament als instituts d’Ontinyent, Catarroja i Isabel de Villena, de València (1974-1982). Completava així una rica experiència docent en els més diversos nivells educatius no universitaris.

Una de les primeres iniciatives que adopta en tornar a València, l’octubre del mateix 1974, és posar-se en contacte amb Sanchis Guarner, amb el propòsit que li dirigís la tesi doctoral. N’havia guardat un bon record pel seu mestratge i perquè el professor Sanchis Guarner li havia manifestat que tenia vincles familiars amb la Pobla del Duc, que solia visitar de jovenet. Molt després s’assabentarà que el seu avi Josep Francés fou el darrer alcalde de la Pobla del règim de la Restauració, gràcies al suport del Partit Liberal local dels Guarner. Aprofitant el 500 aniversari de l’edició de les Obres o trobes en llaors de la Verge Maria (València, 1474), Sanchis Guarner li proposa estudiar i editar tota la rica literatura de certamen valenciana, treball que Antoni Ferrando va coronar amb la lectura de la tesi Els certàmens poètics valencians dels segles XIV al XVII (1976), davant un tribunal presidit per Martí de Riquer que també comptà amb la presència d’Antoni Maria Badia i Margarit i de Joan Oleza. La tesi, editada el 1983, obtingué el premi extraordinari de Doctorat (1977) i el premi Milà i Fontanals de l’Institut d’Estudis Catalans.

Aquesta fou la primera tesi dirigida per Sanchis Guarner, que el mateix 1976 havia obtingut l’agregació de Lingüística Valenciana i havia creat el departament homònim. És, per tant, la primera tesi presentada al si del Departament i, també, la primera escrita en valencià a la Facultat de Filosofia i Lletres. Davant de la negativa de la cap administrativa de la Facultat a inscriure-la perquè estava escrita en valencià, calgué afegir-hi una portada en castellà.

Sanchis contractà el seu deixeble com a adjunt interí de l’etapa inicial del Departament (1977-1982). Des de llavors, s’ha encarregat d’impartir Història de la Llengua Catalana i Edició de Textos. El 1978, en constituir-se l’Institut de Filologia Valenciana, Sanchis el proposà com un dels primers deu membres. És sota el segell de l’IFV que publica els seus dos primers llibres: Narcís Vinyoles i la seua obra (1978) i Consciència idiomàtica i nacional dels valencians (1980), tots dos prologats pel fundador de l’Institut, i l’últim guardonat amb el Premi de la Crítica del País Valencià, en la modalitat d’assaig (1981) i amb el Premi Vicent Boix, de l’Ajuntament de Xàtiva. En el context de l’anomenada Batalla de València, aquest darrer títol, potser el més emblemàtic de tots els que havien abordat el tema, aspirava, des dels testimoniatges documentals en tots els sentits, a contribuir a l’aclariment desapassionat de la qüestió identitària i onomàstica valenciana.

Sanchis Guarner mor el 16 de desembre 1981, tres mesos després de la seua jubilació, sense poder veure assegurada la plaça de professor agregat que havia deixat vacant, a la qual optava Antoni Ferrando per insistència del mateix Sanchis. També hi optava un candidat gallec, afavorit per l’Acadèmia de Cultura Valenciana, amb el propòsit d’introduir el secessionisme lingüístic a la Universitat de València. Amb aquest objectiu, el Ministeri d’Educació havia substituït Sanchis Guarner com a president del tribunal –proposat per la Universitat– per Julián San Valero, president de la secessionista Acadèmia de Cultura Valenciana, i n’havia exclòs com a vocals els catedràtics de Filologia Catalana. La professionalització i la normalització universitària de la Filologia Catalana a València no estava ni molt menys assegurada i les maniobres polítiques i ingerències en l’àmbit científic eren constants. Davant la incertesa del resultat, des d’Acció Cultural del País Valencià s’intentà convèncer Germà Colón perquè s’incorporés a la Universitat de València. Després de diversos recursos, el concurs se celebrà el gener de 1983, dos mesos després de l’històric triomf de Felipe González a les eleccions estatals del 28 d’octubre de 1982. A pesar de tant d’entrebanc, Antoni Ferrando estava determinat a guanyar el concurs-oposició, al qual va presentar com a lliçó escollida una Caracterització lingüística del ‘Curial’ . I no sols reeixí a guanyar-lo, sinó que ho feu per unanimitat dels cinc membres del tribunal, incloent-hi Julián San Valero, admirat de la defensa de la valencianitat lingüística del Curial . Ferrando, que feia ben poc havia complit els 35 anys, esdevingué així un dels catedràtics més joves de l’Estat. No fou possible destruir el llegat científic del seu mestre.

El mateix any 1983 es fa càrrec de la direcció del Departament de Lingüística Valenciana, que el 1985 es reconvertí en Filologia Catalana i amb això també la denominació de la càtedra. Durant els nou anys de direcció del Departament (1983-1992), s’aconsegueix no sols l’homologació sota el nom genèric de Filologia Catalana de les diferents denominacions i titulacions que se n’ocupen, sinó la reconversió de la subsecció de Filologia Valenciana (dins de la secció de Filologia Hispànica), amb només tres assignatures d’especialitat, en la llicenciatura de Filologia Catalana. El reconeixement de l’especialitat va permetre una considerable ampliació del professorat del Departament.

Un dels propòsits que es marcà com a director fou propiciar la incorporació del professorat especialitzat en les diverses assignatures de la flamant llicenciatura i potenciar la col·laboració entre les tres universitats valencianes amb estudis de filologia catalana. Entre les iniciatives que mereixen ser destacades en aquest darrer sentit, cal citar l’organització de diverses trobades i congressos de llengua i literatura catalanes, com ara el II Congrés Internacional de la Llengua catalana (1986), celebrat, pel que fa a l’àrea d’Història de la Llengua, a la ciutat de València, i el IX Col·loqui Internacional de l’Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes, celebrat a Alacant-Elx (1991), així com els cicles de conferències al voltant de l’Any Tirant lo Blanc (1990) i el 50 aniversari de les Normes de Castelló (1992). En el cas del II Congrés Internacional de la Llengua Catalana, convencé la comissió organitzadora perquè l’acte de cloenda se celebrés al monestir de Poblet, junt a la tomba de Jaume I, un punt de trobada entre totes les terres de llengua catalana –per bé que un conegut periodista català, Pere Barnils, ho presentà com el resultat d’un imaginat pugilat entre Poblet i Montserrat. Ferrando s’encarregà de curar el voluminós volum de les actes de les sessions valencianes del Congrés, dedicades a història de la llengua.