AAVV - Nunc dimittis

Crec no equivocar-me si afirme que el motor de tot el seu treball és un ferm compromís cívic i ètic. D’ací, la disponibilitat humana extraordinària que el caracteritza i, d’ací també, l’íntim sentit del deure moral que li ha fet transcendir els marges universitaris. La seua no és sols una trajectòria de transcendència acadèmica, sinó també social, en favor de la dignitat col·lectiva i l’anhelada normalitat cultural del País Valencià.

Ferrando és un mestre generós, intel·lectualment i humana: descobridor de vocacions, esperonador d’interessos, incitador de descobertes, multiplicador d’in vestigacions, aplanador de terrenys, forjador de camins, impulsor d’iniciatives, artífex d’encerts... Són molts, i de moltes generacions, els que han begut d’aquest mestratge discret, afable i tenaç i avui n’aprofiten els fruïts. Sempre ha estat aquest el seu impuls primer: posar la seua saviesa al servei d’altri i, amb això, al servei de la dignificació científica i social de la llengua i del país. Un impuls que explica també que, sent com és essencialment modest, s’haja exposat a assumir diversos càrrecs acadèmics i institucionals, amb honestedat i en circumstàncies sovint ben poc grates. Perquè el compromís col·lectiu, l’ànim de conciliació i de superació de conflictes pesa més que el greuge individual. I és aqueixa barreja tan clarivident com genuïna de sentit pràctic i mirada llarga la que el determina a perseverar, convençut que la història fa sempre el seu camí.

Ferrando ha participat de moments excepcionals de la història recent del País Valencià, i no com a mer espectador. En les pàgines següents, he procurat adoptar una mirada objectiva i purament descriptiva de la seua trajectòria, perquè sé que és la que a ell menys l’incomodarà. Però la llibertat autorial m’empara en aquest text liminar. Em permet preguntar-me, doncs, si tants poden dir-ho, avui, tot això. Ja és hora de reconèixer una tasca insubstituïble, ingent i silenciosa. Que ell no ho demane no vol dir que no ho meresca.

No em puc estar de reservar aquestes línies finals a l’agraïment pel seu exemple, tan digne i tan humà, que certs dies tant em costa de comprendre i d’acceptar: és un dels màxims privilegis que tinc en la vida, si no el màxim.

APROXIMACIÓ BIOGRÀFICA

Antoni Ferrando Francés naix a Benicolet (Vall d’Albaida), el 9 de setembre de 1947. És el primer dels cinc fills d’Antoni Ferrando Prats, agricultor, natural de Benicolet, i d’Anna Francés Martínez, dedicada, com era habitual en l’època, a les feines domèstiques, originària de la Pobla del Duc, vila situada a uns 10 km de Benicolet. La seua infantesa transcorre a cavall entre el poble on viuen els pares i el poble on viuen els avis materns, Josep i Adelina, a la Pobla, on acaba els estudis d’educació primària i es prepara per a examinar-se, per lliure, dels tres primers anys de batxillerat. Ha evocat diferents records d’aquells anys, especialment en relació amb el seu avi, en un escrit recent, «Josep Francés Pastor, alcalde (1920-1923) i regidor (1934-1936) de la Pobla. Notes històriques i records personals del seu net» (2018). L’any 1961 es trasllada a Xàtiva per a cursar estudis de batxillerat a l’Institut Josep de Ribera.

Les seues vivències d’adolescència van lligades sobretot a Xàtiva, però no deixa d’acudir indistintament a Benicolet i la Pobla els caps de setmana i durant les vacances. En el llibre 75 Aniversari de la creació de l’Institut de Batxillerat Josep de Ribera (2009), el mateix Antoni Ferrando ha deixat escrits uns «Records dels meus anys a Xàtiva (1961-1965)». Els quatre anys a Xàtiva (1961-1965) són per a ell una etapa de formació, però també de canvis ideològics. Recorda amb estima o respecte alguns dels seus professors, com Josep Lluís Bausset, Àngel Lacalle, Rafel Pérez Contel, Manuel Balasch, Antoni Igual i Úbeda, José Guerri, Luis Ballester Segura, María Àngels Belda, Antonio Delgado, etc. Es distancia paulatinament dels valors dominants durant el franquisme i pren consciència de la seua condició de valencianoparlant. En aquests «Records» confessa que començà a redactar una gramàtica de la «llengua valenciana», llengua que mai havia vist escrita. La lectura d’un opuscle amb les cançons de Raimon, els contactes amb els seus familiars de Barcelona i l’accés a alguns números de Serra d’Or el fan adonar-se ben prompte que valencià i català són una mateixa llengua. El manual Historia de la literatura española , d’Ángel Lacalle, li permet conèixer l’existència d’altres literatures no castellanes d’Espanya i unes breus notícies sobre els seus literats més famosos. I és així com pren consciència que té una llengua pròpia que, a més, ha donat figures tan excelses com Ramon Llull, Ausiàs March, Jacint Verdaguer i Teodor Llorente. A partir de llavors, procura formar-se i informar-se sobre el valencià per mitjà de l’adquisició de llibres. Gràcies als consells de Josep Lluís Bausset, el seu professor de Química, adquireix, amb uns pocs estalvis, els primers llibres en valencià: la Gramàtica valenciana i Parleu bé (1957), de Carles Salvador; l’ Antologia poètica (1958), de Teodor Llorente, a cura de Carles Salvador; el Vocabulari valencià-castellà (1960), de Francesc Ferrer Pastor, i les Biografies dels reis de València (1957), de mossén Frederic Moscardó, editades per Sicània.

Seduït pel carisma del papa Joan XXIII (1958-1963), s’identifica ben prompte amb els ideals del concili II del Vaticà i, el 1963, publica, en castellà, en la revista de l’institut, el primer article de la seua vida, centrat precisament en les aportacions renovadores del concili. Assabentat de la campanya Més de 20.000 valencians demanen l’ús del valencià en els actes religiosos , també envia a títol individual una carta a l’arquebisbe de València, Marcelino Olaechea, en el sentit de la campanya, tot invocant l’exemple de sant Vicent Ferrer. L’arquebisbe li va retraure la contradicció entre la reivindicació del valencià per a la litúrgia i el fet que hagués redactat la carta en castellà. Quan aquesta resposta inesperada arribà a casa, el pare el va bonegar per la gosadia i, atemorit, el jove va esgarrar-la, en una precipitada decisió que amb el temps ha lamentat sempre. Més tard, entrarà en contacte amb la comunitat ecumènica de Taizé, un dels fundadors de la qual, Robert Giscard, solia passar llargues temporades a l’ermita de la Consolació, de Llutxent, amb don Alfons Roig, tots dos bons amics de casa.

Acabat el batxillerat amb menció honorífica, es matricula a la Universitat de València per a cursar la llicenciatura en Filosofia i Lletres (1965-1970). Encara que la seua gran vocació era ja la història, decideix optar per l’especialitat de Llengües Modernes (anglès i francès). Practicar-les era bon pretext davant el seus pares per a justificar les estades de cada estiu, sempre realitzant treballs per a pagar-se-les, en diferents països d’Europa, sobretot a França i Anglaterra. Foren anys de grans transformacions culturals que li van deixar un gran impacte: el Maig francés de 1968, la repressió soviètica contra Txecoslovàquia, la guerra de Vietnam, la independència de molts països d’Àfrica, els moviments d’alliberament de la joventut i del tercer món, l’assassinat de Martin Luther King, la irrupció dels Beatles, etc. El pentinat amb ratlla al costat amb què havia entrat a l’institut s’havia transformat ja en el mític tupé de moda.

Malgrat l’especialització, a les aules universitàries del carrer de la Nau rep una formació en cultura general de la mà de professors tan competents com Miquel Dolç, Emili Giralt, Joan Reglà, Antonio Ubieto, Francisco Sánchez Castañer, Francesc Carreres de Calatayud, Josep Espasa o Fernando Cubells. És en aquest període quan coneix Manuel Sanchis Guarner, que li imparteix classes reglades de Lingüística General i el curs monogràfic voluntari de Lingüística Valenciana. Es forma amb ell en el mètode de «Paraules i coses», que adopta per a redactar el seu primer treball en valencià, «El conreu de la pansa a la vall d’Albaida» (1968), conreu que coneixia de primera mà i que, recuperat entre els materials universitaris oblidats, ha editat el 2010. També rep classes de professors molt joves com Jenaro Talens i Manuel A. Conejero. És sota la direcció d’aquest darrer que feu la tesi de llicenciatura sobre un autor llatinoamericà: Aproximación a la obra de Juan Rulfo (1971), autor de qui admirava profundament l’estil.