Vicenç M. Roselló Verger - Viles planificades valencianes medievals i modernes

Tres de cada quatre nuclis escorcollats han tingut un recinte murat. Aquesta defensa passiva delata una història medieval sense fronteres gaire estabilitzades: els sarraïns —desposseïts— atacaven des de migjorn, els castellans adesiara des de ponent, els turcs des de la costa, els bandejats des dels camins. De més a més, el clos assegurava el control fiscal, sanitari i polític. El dret de portes era un de tants peatges... En alguns indrets com Gandia, Almenara, Càlig, etc. hom comptava amb un corredor o camí dels murs que tenia l’amplària suficient per passar un genet a cavall.

Distingirem tot seguit uns recintes elementals, de vegades rònecs, que solem trobar en poblacions petites, de muntanya o interiors. Uns altres, més geomètrics i consistents, són més propis de les planes. No n’hi ha cap, però, que hagués resistit una envestida de foc d’artilleria. Encara que, de vegades, excedim el medievalisme per entrar a l’edat moderna, la defensa no era el fort de les nostres viles. La «tàpia valenciana», potser herència andalusina, no estava pensada per a la pólvora. 4

A l’interior muntanyós, tenim tres casos de closos medievals. Cinctorres mostra un recinte rònec del segle XIV, de 680 m, consolidat el segle següent, que arriba a disposar de vuit portals, tants com camins o carrers. Sorita, més al nord encara, comptava amb un mur elemental que desapareixia allà on els costers espadats ho feien innecessari. L’alta Vistabella tancava amb una muralla de 490 m una superfície d’1,6 ha a la qual es podia accedir per quatre portals; encara se’n conserva algun i un llenç de mur.

Les cruïlles de camins exigien nuclis assegurats, fenomen que és comprovable a Traiguera —potser andalusina— que el 1257 ja tenia muralla, refermada el 1587 i el 1649, contra els invasors del nord. Més al sud, vora el camí Reial, les Coves de Vinromà es dotaven, el 1275, de murs i tres portals, adobats durant el Tres-cents; les restes alternen amb l’espadat que dóna al riu. El recinte oval d’Almassora (que té certa analogia geomètrica amb el de les Coves) pot ser molt més modern i abasta unes 6 ha; l’antic es degué planificar en rectangle entorn del carrer d’Amunt i, ampliat entre els segles XIII i XIV, la casa forta de l’Oficialat en devia quedar fora. Bell-lloc del Pla, un poc esquerra mà del camí, es reforça en un tossalet que emergeix 5 o 6 m, amb un recinte oval del qual resta el Remur del segle XIV; la muralla de 1575 suma 385 m de perímetre. Càlig i Catí —més o menys al mateix paral·lel— no són alienes a camins transversals o avançats, una cap a la costa, l’altra cap a la matriu, Morella. Càlig disposa d’un petit i rònec circuit ovalat (765 m que abasta una superfície de 3,3 ha) amb portals oberts a camins i atzucacs que confirmen la tanca. S’adapta a la isohipsa de 120 m. Catí, amb un altre recinte simple de 740 m, disposava de sis portals. Ben lluny, Orpesa és una petita vila forta des de 1379 que arribaria a tenir dos recintes, un definitiu, el 1535. Al país meridional, el poblet de Teulada, vora camí, ocupava un tossal amb una planta escairada i fortificada a la qual, el segle XVII, s’afegirien «muralles noves» pels riscs litorals. La segona revolta mudèjar (1276-1277) va provocar la fortificació de diverses poblacions com Penàguila (1286) amb un recinte d’1,3 ha, Pego, Guadalest, etc. (Torró, 1988-1989).

A les planes —de vegades, corredors interiors— els closos murats solen ser més sòlids i geomètrics. En disposem d’una dotzena llarga d’exemples que repassarem de nord a sud. La muralla de Vinaròs descrita per Viciana tenia 392 m de perímetre i abastava menys d’1 ha, amb dues portes principals; més realista és la successiva, documentada el 1311 i renovada el segle XVI (2,4 ha) a base de tàpia i de carreus. La vila pariona de Benicarló tenia una murada romboïdal de 338 × 239 m, amb quatre portals sistemàtics, però l’església n’escapava. El recinte poligonal de Sant Mateu, bastit entre 1357 i 1374 abastava un perímetre de 1.430 m i el travessaven sis o set portals. Castelló de la Plana va anar sumant closos murats, més o menys rectangulars, entre els segles XIII i XIV i un tercer entre el XIV i el XV que s’obria ad Sassum , ‘al pedregar’; els portals arribarien a ser sis. La tanca de Castelló era sòlida i de les torres i portes se’n feien càrrec els jurats, mentre que les «parròquies» atenien el manteniment de la tàpia respectiva. Vila-real —una de les paradigmàtiques— mostrava una muralla exempta de 1.040 m (520 braces, segons Viciana) amb quatre torres cantoneres, quatre portals i un vall. Tot l’esquema restava una mica esbiaixat per la trama parcel·lària del regadiu previ. Un altre cas modèlic pertany a la vila hortolana de Nules, la muralla rectangular de la qual sumava 1.172 m, amb 22 torres i quatre portals. El lloc adjunt de Mascarell és un trapezi fortificat, creat ex novo amb 640 m de tàpia «de terra i crosta» i dos portals: s’ha conservat miraculosament. Almenara tenia ja un recinte rectangular, el 1356, però el mestre Miguel de Santander (1543-1553) en va bastir un altre amb corredor i sis torrasses cilíndriques. El segon va incloure el casal de la senyoria i una plaça frontera, sense alterar l’esquema modular anterior.

La Pobla de Vallbona, si bé fa honor al nom quant a la planta geomètrica, els seus vestigis pertanyen a una muralla escanyolida del Tres-cents amb quatre portals i vall, almenys per dos costats. Manises, més pròspera durant el segle XV, obtingué un clos rectangular afavorit per la senyoria dels Boïl. Gandia, també sota jurisdicció senyorial, va emmurallar la vila vella entre els segles XIII i XIV amb 1.344 m de murs i valls (excepte el costat del riu que no havia de mester fossat); la vila nova, començada el 1388, va exigir el nou clos que arribaria el segle XVI amb l’afegitó de 892 m més de tanca. La vila de Pego, a partir de 1308 edifica una muralla trapezoïdal prou consistent de 522 m de llargària, amb vall, 16 torres, dos portals mestres i un d’auxiliar que encabien 1,9 ha. Benissa, si tingué una tanca de consistència mínima, aixecà una església ben fortificada que servia per arrecerar els pobladors en cas de desembarcament pirata. A l’àrid corredor del Vinalopó, interior meridional, el clos elemental de la vila d’Elda, aproximadament quadrat, engloba «en cristià» el nucli islàmic a base de murs no gaire magnificents als quals s’obrien dos portals principals i dos de secundaris. Alcoi va dotar-se d’un recinte discontinu —les timbes ho suplien— del qual sobreviu el portal torrejat de Riquer. Cocentaina fou defesa per un clos de tàpia valenciana de 9 m d’alçària i 1,5 m de gruix, amb torrasses cada 35 m.

3. LA POBLA DE VALLBONA. Disposició del carrer Major, axial; el paral·lel de Dalt i el de Sant Antoni, que equivaldria al d’Avall.

Islàmic i/o cristià

La imatge tòpica de l’urbanisme islàmic contraposa un hàbitat dispers a un altre de concentrat, el de les madines que estaria caracteritzat per l’atapeïment i envitricollament viari. Tanmateix, les ciutats musulmanes històriques mostren un teixit de carrers i places racional —no geomètric— que connecta els portals de la muralla amb les zones comercials i les places, encara que reserve a la privacitat l’àmbit domèstic. Més encara, no descarte que algun raval andalusí fos dissenyat amb escaire...

Per contra, no tot allò que colonitzaren els cristians —catalans en majoria— és ortogonal o hipodàmic, ni de molt. Els condicionaments del terreny, l’espontaneïtat o malaptesa dels manobres dificulten la línia i els angles rectes. Això no ens ha d’induir a admetre miratges d’escaquers acomodats o forçats. És clar que les viles íntegrament planificades medievals o modernes són cristianes: Almenara, Benicarló, Castelló de la Plana, Cullera, Gandia, Manises, Nules, Sant Mateu, Teulada, la Pobla de Vallbona, Vila-real...