Vicenç M. Roselló Verger - Viles planificades valencianes medievals i modernes

Els exemples, evocats a l’atzar d’entre molts més, es decanten per una altra vila minúscula, Orpesa, que entre marjals malsanes, camí meridià litoral i plana conreable, va escollir un aflorament rocallós únic per vigilar i defensar. A les planes la defensa esdevé difícil; no sols la dels invasors o rapinyaires, sinó de les aigües desbordades. Qualsevol alter —de metres escassos— marca la posició de les viles fluvials. Carlet s’empara d’una mota de la rambla d’Algemesí; Carcaixent malda per defugir les revingudes del Xúquer. Relleu i rostària no són sempre favorables quan els eixamples urbans esdevenen massa extensos...

Rius i rambles

No tenim rius navals , com deia P. Beuter (1538) —exceptuats el Segura i Guadalaviar andalusins. És a dir, els rius i els barrancs o les rambles són més tost un factor de risc que no de comoditat. Tot i amb això, les conques fluvials són atractives perquè encabeixen els sòls més fèrtils i atrauen els camins. Els ponts —escassos— i els guals en condicionen els passos: pensem en els que justificaren l’Alcoi industrial o, al contrari, en un dels problemes de Carlet, al qual s’accedia per un gual a través de la rambla d’Algemesí. Al cap i la fi aquella vila ocupava la mota de la mateixa rambla per eludir el perill de les revingudes.

Gandia va nàixer al costat del riu d’Alcoi, relativament encaixat, però aprofitat per al regadiu, entre séquies. Igual que Almassora, el nucli antic de la qual està una mica més elevat sobre la levée o mota del Millars, també aplicat a l’horta. Càlig se situa al dic de la riba dreta de la rambla de Cervera i Carcaixent, a una respectuosa distància del barranc de Barxeta que roman dos metres més enfonsat.

L’aigua, la riba marina i el regadiu

Una cosa és l’aigua salada, que comporta possibilitats de camí lliure i també de perills, i l’altra, l’aigua dolça, cavallera, que per a nosaltres els valencians ha estat signe de prosperitat. Del litoral, hom en fugia, llevat dels graus i embarcadors estabilitzats que calia fortificar com als casos de Vinaròs, Benicarló o la Vila Joiosa. Els ports de Peníscola, Dénia i Alacant eren heretats dels andalusins. Les albuferes i aiguamolls litorals amb el seu seguici de paludisme endèmic eren repulsius.

L’accés naval, malgrat que les infraestructures portuàries totes són contemporànies, és la clau del naixement de Vinaròs i Benicarló per on els frares templers-montesians exportaven el seu producte principal, el vi. Cullera no s’explica sense l’accés fluviomarí que obligà a fortificar-la. No cal que emfatitzem el port d’Alacant, sobretot a l’última etapa del nostre estudi: sense el comerç internacional no era res.

De les viles que ixen en aquest llibre, n’hi ha moltes que tenen la seua justificació en el regadiu, més o menys arrelat a la cultura islàmica o incrementat a partir de la conquesta jaumina. Un sistema de regadiu quasi mil·lenari, derivat del Millars, ocupa el con al·luvial del mateix riu i el ventall del riu Sec de Borriol. Almassora, Vila-real i Nules se situen al con al·luvial i Castelló als escampalls del riu Sec. Quatre séquies Majors encanalen l’aigua de l’esquerra (Castelló i Almassora) i de la dreta del riu (Vila-real i Nules). Hi ha séquies andalusines com la Major de Castelló i d’altres medievals com el Sequiol que entrava a la vila. La planificació de Vila-real va ser més tost agrària que no urbana: la xarxa de séquies, replantejades entre el 1271 i el 1273, determinaren el traçat de la vila. La séquia Major del Tres-cents toca la murada de Nules, poble que resta per damunt del regadiu per no balafiar-ne l’espai. No és casual que les viles ortogonals hi destaquen.

A l’àmbit del vell Guadalaviar —ara Túria—, la Pobla de Vallbona (un «poble castell») frueix de la séquia Primera i la del Campés que en delimiten la planta urbana. Manises, una alqueria islàmica reconvertida el 1237, emprava la séquia de Quart més per a la manufactura terrissera que per al regadiu. A la Ribera del Xúquer, Carcaixent no té justificació sense l’horta d’abans de la citricultura. Una séquia derivada del riu Vernissa, afluent del d’Alcoi, va condicionar l’alqueria prejaumina i la fundació de Gandia. El Forcall, confluència del Bergantes i del Calders, disposa d’un regadiu interessant, no gaire estudiat, però el vell nucli conté un carrer de la Font. En un extrem del país, Cocentaina cristiana va nàixer sobre un regadiu andalusí; a l’altre, Sant Mateu sospite que era una horta islàmica mantinguda des de la Suda precristiana.

L’interessant poble de Catí disposava de dues fonts, la Vella i la Nova, amb els abeuradors respectius per a la seua opulent ramaderia. Traiguera va cercar l’aigua de la font que, anys a venir, es diria de Sant Vicent, a la part de tramuntana de la vila. Sant Mateu, l’altre gran nucli del Maestrat medieval, fruïa des del segle XIII de dos o tres ullals canalitzats. La pobla de Nules, planificada a escaire, tot i que la séquia la tocava per llebeig, va plantejar de bell antuvi uns pous públics distribuïts per barris. Quelcom de semblant s’esdevingué amb els pous i cisternes d’Almenara, on no arribaven les séquies. Basses per abeurar el bestiar, en trobem a Cinctorres, Vistabella, Traiguera, etc.

LES CIRCUMSTÀNCIES HISTÒRIQUES

La xarxa caminera i el siti

Sempre he pensat que els camins són com organismes vius i un dels elements més apassionants de la geografia humana. A banda de la seua persistència obstinada, n’hi ha que prosperen i congrien; d’altres llangueixen o s’esvaeixen. Sense camí, però, no hi ha intercanvi i la connexió genera sovint el poblament. «No hi hauria camí si no hi haguessin passat els homes... i segons quins homes» (Rosselló, 1995). Un País Valencià llargarut s’ha articulat històricament com un camí, el Camí.

Amb possibles precedents ibèrics, la Via Augusta passava des de Tortosa per Traiguera i anava pel camí Vell de la Jana fins a la vila de Sant Mateu. En aquest futur nucli, un ventall de camins medievals donaren suport a un mercat (1237) que aprofitava la xarxa radial per bastir el seu àmbit d’influència. La via romana passava prop de les Coves de Vinromà mentre que a Vila-real, el camí del Rei la supliria. Fet i fet, el camí islàmic que enllaçava Morella, Ares, Culla, Onda i Morvedre va ser suplantat pel cristià que anava per Sant Mateu, Cabanes, Vila-real, Morvedre, València, Algemesí, Montaverner, Alcoi i Xixona (Barceló-Domingo-Teixidor, 1984). A la ben planificada pobla de Nules, el camí reial de Barcelona aprofitava un alter en què es travessava amb el camí que baixava del castell a la mar; la semblança fonètica amb la mansió romana Ad Noulas és ben temptadora.

1. ELS DOS CAMINS DE MÚRCIA. El camí meridià, eix vital del Regne de València a finals del Dos-cents, amb els espais prioritzats i els itineraris frustrats. (Els triangles i cercles corresponen a ampliacions del regadiu. Soler, 1998).

El camí «de set jornades de llong» ( Llibre dels feits , 1244 ca.), més interior, va ser substituït per un altre més proper al litoral i més llarg, de nou jornades, pel rei Jaume I que tenia una cort nòmada, sempre de gira pels seus reialmes (Soler, 1998). Comptat i debatut, el rei entre 1270 i 1274, tot renunciant a la croada de Terra Santa, decideix organitzar un regne croat al nostre país colonitzant-lo, per mitjà del regadiu, p.e., a Nules, ja esmentat, a Montaverner i a Gandia; mitjançant pobles i viles noves: Montaverner (1271), Vila-real (1272-1274), Nules i la Pobla del Duc (1273); Carcaixent (1269-1270), Gandia i Sant Mateu (1274) són consolidades. El rei revisa el repartiment de Cullera, Dénia, Almirra i Almenara i reforça la frontera meridional a Cocentaina i Alcoi. Si el terç de tramuntana va estar en mans majoritàries dels ordes militars que tenien els seus assessors militars i econòmics, a la resta del país el rei, en convertir la vila d’Almassora d’alqueria en bastida, es deixà aconsellar per juristes i eclesiàstics com Francesc Eiximenis o Jaume Sarroca (bisbe, després) que va intervenir a l’ordenació de Castelló de la Plana (1272). Dos camins nous, durant el regnat de Jaume I, es gestaven aleshores vers la Múrcia conquerida pel seu sogre, des de Montaverner: un per Biar, l’altre per Xixona (Soler, 1998).