26 de febrer de 2017
INTRODUCCIÓ
El País Valencià és massa llarg i divers per poder reduir a un comú denominador l’evolució urbana de les seues viles i ciutats. N’hi ha d’origen romà —o ibèric—, andalusí, cristià catalanesc o aragonès, senyorial o reialenc, renaixentista o il·lustrat...
Confrontar espontaneïtat amb geometria és una temptació tecnocràtica i simplista. Pot més el poblador que el planificador? La concepció mental, s’oposa a la natura —el relleu, la hidrografia, el clima, la vegetació— o s’hi adapta? Per què allò quadrat, hipodàmic , ha de ser millor que el concèntric o radial? No hi ha raons geomètriques en l’adaptació a les isohipses? Pensem en la generació de cons.
L’ordre racional , la línia recta i la intersecció dels 90º s’ha imposat a la mentalitat occidental que, de tant en tant, es deleix per immergir-se —escapar-se— a la natura que amb prou feines mostra rectes (ni línies, ni angles). Siga clàssica —hipodàmica o romana—, renaixentista o il·lustrada, no podem menystenir la imposició de la geometria euclidiana que identifiquem sovint amb la planificació. Aquesta planificació implica un poder (reial, senyorial, econòmic, polític...) que no exclou, sobretot a l’execució secular, l’espontaneïtat i la distorsió. Per aquest motiu trobem tants carrers estrets, torts i lletjos en nuclis pobres i rics. L’autoritat del planificador podia esvair-se o no arribar a l’eficàcia.
En aquest llibre no parlaré de ciutats romanes ni islàmiques o andalusines, sinó de viles, pobles o llogarets medievals en un assaig de morfogènesi —soc geo- morfòleg professionalment— sempre dependent de la informació arxivística, arqueològica o bibliogràfica. 1
La primera aproximació a la morfologia dels plànols, camí seguit en aquest estudi, correspon a l’estadístic i antropòleg August Meitzen (1895), preocupat per la dicotomia cèltics/eslaus en els assentaments de la gran Alemanya; de pas va assajar una tipologia de Haufendorf, Rundling, Waldhufendorf , llogaret caminer, etc. Un historiador de l’art, Pierre Lavedan (1926), de més a més d’un llibret titulat Qu’est-que c’est l’urbanisme , 2 va publicar el mateix any a L’histoire de l’urbanisme, I , un assaig de classificació de les viles medievals en tres tipus: a ) antigues, b ) viles d’accessió (a recer d’un castell o monestir, espontànies) i c ) de nova planta, sense lligar el plànol amb l’origen. Al capdavall preferia oposar ciutats noves (espontànies, bastides o d’altres) a les antigues (romanes). Quant a la morfologia o geometria, classificava els plànols en a ) radiocèntrics, b ) regulars espontanis (un camí, un riu...) i c ) en escaquer, com les bastides. Tot i que invocava sovint la «llei de persistència del plànol» —el propietari tendeix a reconstruir sobre el mateix solar—, no solia tenir gaire en compte el parcel·lari. Els italians C. Aymonino, A. Rossi i G. F. Caniggia (1950-1980) ho veieren des d’un punt de vista arquitectònic.
Els geògrafs penetraren en el tema, especialment des de l’angle evolutiu, de la fi del segle XIX ençà, sobretot a l’Europa central. Entorn de l’any 1920, Gustaf Kosinna introduïa la Siedlungsarchäologie que seria la precursora de l’arqueologia del paisatge de final de segle. El renovellament metodològic va tenir com a capdavanter el geògraf alemany, 3 establert a la Gran Bretanya, M. R. G. Conzen (1960) amb l’estudi de la petita ciutat d’Alnwick sobre una bona planimetria detallada on va esbrinar, comptant amb el carreram, les illetes de cases o parcel·les i l’espai edificat de cada trast, els plans units i, sobre ells, les fases d’evolució a base de l’anàlisi dinàmica, cercant-ne les costures ( seams ). L’historiador i arqueòleg —doblat de geògraf— M. Beresford (1967) tractava de les viles noves medievals angleses, gal·leses i aquitanes. D’aleshores ençà, els historiadors varen aplicar l’ortogonalitat i la metrologia al domini agrari, especialment als espais centuriats (Rosselló, 1974) amb una gran floració de recerques entre 1957 i 1971, basades en l’auge de la teledetecció. Els medievalistes seguien Lavedan i privilegiaren els plànols regulars, els castells, les viles eclesiàstiques i senyorials (Gauthiez-Zadora-Rey-Galinié, 2003). A les acaballes del segle XX, els medievalistes insisteixen en l’ incastellamento , mentre que el geògraf B. K. Roberts (1987) repassa les viles angleses al si de l’arqueologia del paisatge, propugnada per M. Aston. La geoarqueologia havia estat introduïda per Karl W. Butzer (1982) com a aproximació ecològica a la prehistòria, aplicable a l’edat mitjana.
En el canvi de segle, l’arqueogeògraf Gérard Chouquer insistiria, més que en la «persistència del plànol» de Lavedan, en la «transmissió de les formes» que poden reviure (ucronia), repetir-se (isotopia) o desplaçar-se en paral·lel (isoclínia). De la línia o del punt —detectats arqueològicament— hom passa a l’espai: els cadastres antics no són més que una forma. No hi ha una connexió directa entre la designació ( vilanova, burg, pobla ) i la morfologia urbana, ni tampoc entre l’acta de fundació o carta de poblament i la regularitat del plànol.
La planificació rau a «l’ordre geomètric provinent d’una intervenció voluntària», no fàcil de discernir a causa de les imposicions topogràfiques, les romanalles anteriors, el cadastre rural. La voluntarietat pot ser més decisiva que la regularitat, mediatitzada sempre per les intervencions espontànies (Gauthiez-Za-dora-Rey-Galinié, 2003). La proliferació d’eixamples ortogonals al Languedoc durant els segles XIII-XV, assenyalada per Jean-Loup Abbé (2003), dirigida pels templers i hospitalers, suggereix un cert paral·lelisme al nostre Maestrat.
El component andalusí o islàmic, com és lògic, no ha estat el tema més tractat pels urbanistes europeus. Podríem sospitar que els nostres «planificadors» andalusins, imbuïts de la matemàtica d’al-Khwarizmí (segle IX), no desconeguessen l’ortogonalitat clàssica o contemporània? I romanen, encara, més interrogants. Algun geòmetra o soguejador europeu —germànic, provençal, llombard...— podria haver intervingut a les viles trescentistes del País Valencià o de Mallorca? I una darrera qüestió: té qualque repercussió l’abast territorial de la senyoria o del reialenc pel que fa a la geometria dels plànols?
LES CONDICIONS FÍSIQUES
El planificador topa sovint amb uns constrenyiments a la seua acció, igual que el poblador o colonitzador espontani. Parlem d’estabilitat, d’habitatges definitius, de carrers i places, d’un entramat civil de cert abast, d’una economia i d’una societat organitzada. Donem per suposat el clima i la vegetació. El sòl, però, és tan important com a productiu —conreu, pastura—, com per a fonament dels edificis i de les vies de comunicació.
El relleu
Eminència i domini tenen la mateixa etimologia. I el domini visual pot esdevenir estratègic com sabien bé els nostres antecessors ibers, andalusins i medievals. Alcoi —un cop abandonat el Castellar— vigila des d’unes timbes que depassen els 40 m de salt l’interfluvi del Riquer i Molinar i el camí que cal travessar per una contrada prou accidentada. A l’altre cap del país, Traiguera ocupa un tossal allargassat SW-NE que domina des de 20 m més amunt la vall veïna i el venerable camí. La Pobleta d’Alcolea s’ubica en un tossal estratègic, a la mateixa alçària relativa, ben prop de la frontera aragonesa. El nucli ovalat de Càlig s’aproxima a la isohipsa de 120 m i Bell-lloc té una església fortificada que s’ensenyoreix del cim (323 m s.n.m.) del tossal del poble. La topografia mana i disposa a Montfort, el cim del qual —cal no oblidar la semàntica— és ocupat ara per una església i abans era un castell.
Читать дальше