Vicenç M. Roselló Verger - Viles planificades valencianes medievals i modernes

Per un extrem, el septentrional, la Pobleta se situa el segle XIII prop de l’eixida de Morella vers Alcanyís. Per l’altre, Nompot/Monforte vigila la zona de pas a la València nova (2.800 km 2) del corredor del Vinalopó. Més al nord, Elda —siga o no Ad Ello— aprofita camins encreuats d’origen andalusí en una futura frontera lingüística. Alcoi controlava la ruta de Xàtiva a Alacant en la convergència amb la de Villena a Cocentaina. Catí sorgeix, el segle XVI, com a aldea en un camí secundari que porta a Morella. Orpesa, des del seu tossal, dominava el camí meridià litoral. Una carrera ramadera, fitada per dues basses a l’entrada i l’eixida de Vistabella, constitueix el carrer Major de la vila més alta del país. Els encreuaments són propicis a assentarhi poblacions: el camí Vell de València al Poblenou de Benitatxell va determinar el lloc fort de Teulada; les Ventes acabarien depassant la Pobla de Vallbona quan la carretera de Valencia a Ademuz va guanyar la partida des de final del segle XVI.

Les terres valencianes formen un país malplà que algú va definir com «una façana mediterrània recolzada a les muntanyes» (López Gómez, 1977), però les ciutats i viles de l’orla litoral —les del regadiu més que les del secà— han prosperat amb prou diferència respecte a les de l’interior. Tot és relatiu, tanmateix: un alteró en una gran plana serveix per congriar un nucli; un penyal erecte sobre l’horitzontal suporta un castell; les febres palúdiques forcen una llunyania de costes baixes... Les fosses de les zones accidentades han canalitzat camins les cruïlles dels quals justifiquen nuclis d’intercanvi.

2. ELS CAMINS CARRETERS DEL PAÍS VALENCIÀ. La xarxa apta per a vehicles de roda segons el Reportorio del traginer valencià Pere J. Villuga (1543). Els nuclis estudiats en aquest llibre són representats amb un cercle massís; els cercles buits són ciutats de referència.

A les planes al·luvials una modesta esquena entre séquies —carrer d’Amunt—justifica l’aglomeració d’Almassora. El mateix s’esdevé a Gandia en una terrassa del riu immediat, entre dues séquies que en deriven. El nucli primigeni de Manises, pendent de la séquia per a la indústria ceràmica, ocupà la punta elevada (cenyida per la isohipsa de 50 m) on el Barranquet conflueix amb el Guadalaviar.

Vora mar, a llengua d’aigua, Vinaròs es distanciava una mica del primitiu portet, mentre que la seua bessona i rival, Benicarló, se’n feia mig quilòmetre enfora, a 11 m s.n.m. del con de la rambla, tractant de protegir-se de les revingudes. Tant Pego, a 80 m en un estrep de les serres, com Orpesa, col·locada sobre un penyal aïllat, fugien de les maleïdes terçanes que assetjaven els aiguamolls o prats litorals.

Almenara és planificada sobre un coster (6,6 %) que davalla del castell i la futura capital, Castelló de la Plana, s’instal·la també en un pendís rocós, no tan inclinat i, per això, ha sofert adesiara revingudes. Salvades les proporcions, Beniarrés els supera amb 12,5 % de rostària. Ocupant un esperó N-S, a l’extrem del país, comptem amb la Pobleta d’Alcolea en un recolze de la vella carretera de Morella a Alcanyís, com si volgués penetrar a l’Aragó. El puig Blanc era el replà de l’aiguabarreig de rius que va ocupar i designar el Forcall on interferien també sengles camins. Les viles o els llocs de tossal són nombrosos i n’esmentarem uns quants exemples septentrionals: el Bellestar en una cresta que s’alça 20 m sobre una ampla vall de la Tinença, cara-sol; les Coves de Vinromà a més de 30 m sobre el riu homònim i Sorita, al cim d’una elevació de 655 m s.n.m. Càlig, avançada dels hospitalers sobre la riba dreta de la rambla de Cervera i Traiguera en terreny fragós, deuen la seua forma ovalada a l’adaptació topogràfica. Com a resum, la fortificació a zona plana esdevé protecció, a zona accidentada, vigilància.

Estratègia i defensa. Els recintes murats

Gairebé la meitat dels casos estudiats compten o han comptat amb un castell o un element de fortalesa, sovint estalonat en un accident orogràfic. Custòdia, ofensiva, avançada, són idees males de dissociar, especialment quan les marques o fronteres es desplacen, fenomen que és la clau de la nostra història.

Bona part dels castells o forts esmentats tenen arrels andalusines, si no anteriors; els recorrerem de nord a sud. Sorita de Morella s’estalonava en un castell a 655 m s.n.m. Sant Mateu del Maestrat va començar, abans de la conquesta, amb una Suda o recinte fort quadrangular de devers una hectàrea que dominava des d’un turonet la plana regada; els cristians la reformaren i van començar el vessament urbà cap avall on confluïen els camins. Les Coves de Vinromà —un cognom clànic—, prop del camí meridià fonamental, disposaven d’un castell, a la proa enfocada a tramuntana del futur poble. Terra endins, a la muntanya de l’Alcalatén, el castell andalusí de Vistabella ocupava un cim a 1.255 m i congriava al seu recer una acròpolis ramadera. Vora mar, a la Plana, Orpesa ostenta un castell senyorial d’arrel islàmica, tot i que els baluards siguen del segle XVII; a 54 m d’altitud domina les marjals i terres baixes. Almassora, amb el topònim mostra el seu origen: el Llibre dels feits hi esmenta dues torres i la vinyeta de la visita del bisbe Paolac (1315) en confirma la fortificació. Almenara no es diria així, si no fos pel castell, vigilant del camí, en un serral de 175 m s.n.m.; el poble, però, és cristià.

Al solar del palau ducal de Gandia, vora el riu d’Alcoi, s’alçava una torre andalusina. Prop del futur solar de Pego, més amunt, s’erigia el ḥiṣn de l’Ambra, un castell andalusí. Beniarrés i Beneixama no poden enganyar amb el topònim tribal: el Calvari del primer devia suportar un castell, a banda de la torre andalusina integrada a la vila; l’altre poble conserva una sòlida torre islàmica. Cocentaina, de més a més del castell almohade-gòtic encimat a la muntanya (440 m s.n.m.), va edificar el fort palau baronial i la muralla. Alcoi, abans de tot, bastia el castell (1258) sobre el portal del nord i, uns anys després, el castell quadrat, residència senyorial de l’almirall Roger. Elda, castellana des de 1243 i valenciana de 1303 ençà, té un castell espectacular d’arrel musulmana que domina la ciutat. Monforte va substituir el castell islàmic per l’església cristiana al cim d’un tossal cònic de 223 m s.n.m. on la topografia s’imposa.

La resta d’exemples pertanyen a episodis de la conquesta o colonització catalana/cristiana que avança òbviament vers migjorn. Comencem amb la fortificació angular del Forcall, erigida per Pere el Cerimoniós (1360-1361) a la confluència dels rius. Els frares hospitalers alçaren la torre de Càlig, punt d’origen d’un poble-acròpolis, en un turó avançat (127 m s.n.m.) a llevant dels seus dominis. El nom de Castelló de la Plana —n’hi ha molts d’altres— s’associa a una connotació estratègica relacionada amb el mític desplaçament del 1252. La pobla de Nules es va constituir lluny, però a recer del castell de la Vilavella. Un document de 1430 esmenta Manises, al límit de l’Horta, com a «castell e lloc, murat». Per la banda de migjorn, recordem que la vila de Teulada no sols posseïa un quartijo o castellet edificat el segle XVI, sinó també una torre de defensa, adossada a l’església. A Vilafamés, el maestre de Montesa ordenà el 1391 reedificar un sector de la fortificació, quartijo o cortijo de la part més elevada del poble (Martínez Barreda, 1993). També cal evocar un quartillo andalusí que era una alqueria fortificada en el camí de Morella a l’Anglesola: en va eixir l’aldea de Cinctorres.