Vicenç M. Roselló Verger - Viles planificades valencianes medievals i modernes

GEOMETRIA URBANA

Plantes, illetes i parcel·les

Una de les notes comunes a l’àmbit urbanístic és la designació topogràfica dels carrers fonamentals que trobem —a banda de l’omnipresent carrer Major— a sis o set dels plànols estudiats. A les Coves de Vinromà s’escalonen els carrers de Dalt, el del Mig i el de Baix; Almenara, la vila més ortogonal, alinea els carrers de Dalt, d’Enmig, del Cobertís i el Major (el més baix), travessat per altres sis més curts. Castelló de la Plana conserva un clàssic carrer d’Enmig. Orpesa, en la seua modèstia primigènia, ostenta un carrer de Dalt i un d’Enmig. Sorita, a part de les places, té els habituals carrers de Dalt, d’Enmig i d’Avall. La Pobla de Vallbona disposa de carrer Major, de Dalt i Mitjà i un de paral·lel, ara de Sant Antoni. Els tres carrers longitudinals de Vila-real són els d’Amunt, Major i d’Avall; l’axial que els travessa —compte a l’excepció— és el d’Enmig.

En l’estat actual de la recerca documental i arqueològica, és massa agosarat cercar mòduls o pautes de capteniment dels planificadors. Tanmateix, ho assajaré amb tota la precaució possible. La fanecada (831 m 2, Pérez Pastor, 2009) hauria de ser la unitat més adient per aplicar i replantejar el plànol urbà, ja que correspon a un quadrat teòric de 28,8 × 28,8 m. En efecte, els quatre quarters originaris d’Almassora sumen 3.324 m 2, és a dir, una fanecada per quarter. La impecable modulació d’Almenara dóna 12 rectangles de 1.648 m 2que vénen a ser una corda quadrada o dues fanecades gairebé exactes. El mòdul de Nules (1.810 m 2) depassa un poc la corda quadrada o doble fanecada, exceptuades les illetes del sud-oest i nord-est que semblen ajustar-se més a les tres fanecades. Les tres illes prèvies al recinte murat de Mascarell —un «suburbi» de Nules— cobreixen uns 10.000 m 2; cadascuna faria quatre fanecades. Pego, una de les viles medievals més ben estudiada, fa un trapezi de 80 × 80 m, enfilat pel carrer Major que segueix justament la isohipsa 80; la superfície closa s’aproxima als 6.600 m 2que equivalen a vuit fanecades. Martí (1997) li ha aplicat un patró de jovades (36 fanecades) de 6 × 3 cordes. La Pobla de Vallbona, planificada, però desenvolupada amb certa espontaneïtat, fa quatre quarters de 114 × 75 m, cadascun dels quals dóna 8.550 m 2, que s’aproximarien a las 10 fanecades. Les 6,2 ha que conté el recinte del pregonat paral·lelogram de Vila-real corresponen a dues jovades o 72 fanecades.

El raval d’Alcoi té unes illetes compreses entre 1.000 i 2.000 m 2amb un plausible mòdul de 1.216 m 2(3/4 de fanecada?). A Cocentaina les illetes mostren una extensió mitjana de 1.640 m 2, equivalent a les dues fanecades. Algunes de les illetes trapezoïdals o quadrades de 25 a 40 m de costat de les Coves de Vinromà podrien aproximar-se a la fanecada.

4. VILA-REAL. Recinte modèlic, propugnat pels historiadors de l’urbanisme. El lleuger biaix de la seua traça se subjecta a l’esquema del parcel·lari del regadiu on s’implanta.

Deixant de banda les dimensions, els carrers majors solen exercir d’eix principal de la vila, cas d’Almenara —malgrat la seua posició perifèrica—; o Benicarló, els dos carrers fonamentals de la qual, Major i de Sant Joan, coordinaven les portes i dividien la vila en quarters. A Càlig, un carrer Major enllaçat amb la plaça Nova connectava els dos portals mestres i permetia dos carrers simètrics i perifèrics, adaptats al clos murat. Olocau del Rey també té un carrer Mayor que aboca al de la Iglesia. Finalment, el carrer Major de Vinaròs es pot considerar axial de l’estructura primitiva, travessat per nombrosos carrerons estrets i simètrics.

El títol d’aquest llibre dóna a entendre que considerem planificada una vila amb els seu carreram i parcel·lari més o menys geometritzats. La trama ortogonal ateny el màxim de perfecció a Almassora, Almenara, la vila nova del Forcall, Nules i la Pobla de Vallbona, i no tanta, en casos com Castelló, les Coves de Vinromà, Elda, Gandia, Manises, Mascarell, Orpesa, Pego, la Pobleta, Zucaina, 5 l’eixample posterior al Tres-cents de Traiguera i Vistabella amb les travesses costerudes. Condicionaments diversos poden derivar en plantejaments esbiaixats —que no vol dir desordenats— com el de Beniarrés amb els carrers de la Senyoria, d’Enmig i les Barreres que davallen el pendís i són travessats pel del Triquet en angle agut. Benicarló afecta una forma romboïdal, com Vinaròs i la tan esmentada Vila-real, adduïda com a modèlica per P. Lavedan (1926), refiat probablement en el boix de Viciana (1564), que destacava la plaça central porticada, i en l’elogi de fra Francesc Eiximenis que hi va predicar el 1379 i exercir, abans o després. Els carrers llarguers hi predominaven quant als accessos, exceptuat el curt d’Enmig al seu tram central. I, encara, cal esmentar Montfort/Monforte que he volgut incloure, malgrat no tenir una planta ortogonal sinó concèntrica, sens dubte planificada.

Partim d’un supòsit discutible, però probable —i, de vegades, demostrat—, la persistència de la trama parcel·lària medieval. És fàcil de comprovar que ens movem entorn d’una mediana de 88 m 2per pati , trast o parcel·la de les nostres viles, xifra que no concorda amb cap nombre d’unitats habituals. Podríem deixar els dos extrems, el Bellestar i el raval d’Alacant, fora de la consideració: el primer cas respon a la misèria dels jornalers que treballaven per al monestir de Benifassà; el segon perquè no tenim clara la seua confronta, ni tan sols si estava cenyit de murs del tot. Al suburbi alacantí, de trasts més afavorits, podria haver-hi hagut un estil castellà més generós? O islàmic? El raval de Dénia (173 m 2de mitjana) donaria suport a la segona hipòtesi. La xifra de Carcaixent (199) i la de Carlet, més modesta, deuen reflectir una recomposició del cadastre dels dos darrers segles passats, provocada per una circumstància de «nous rics» citricultors.

Mitjana de les parcel·les del cadastre actual dins l’espai històric

La xifra d’Almassora, la podríem rebaixar a 75, si ens atenyíem al nucli més antic; la de Cocentaina, en canvi, planteja una gran diferència entre els solars quadradencs, amb espais verds, més afavorits (>100 m 2) i la resta. Com a contrastada caldria introduir la vila de Benissa (110 m 2) on la mitjana és inflada pels casals dels hacendados que Cabanilles (1785) va qualificar com a únics habitatges decentes.

Els coeficients inferiors a la mediana solen correspondre a viles murades on la compacitat és exigida pel recinte; els corrals o celoberts s’hi redueixen a la mínima expressió o desapareixen del tot (cas de Vinaròs o Benicarló); s’hi nota en qualque cas una tendència al trast quadrat. Naturalment, l’extensió de la parcella repercuteix en la façana de l’habitatge que, només en els casos més generosos (la Pobla de Vallbona, Pego), arriba o depassa els 6 m d’amplària. 6 És molt més corrent disposar d’una façana més estreta, compensada per una llargària exagerada de la parcel·la. Els dos valors de la taula, 172 i 174 m 2, suggereixen al primer cas un estil «aragonès» més quadradenc i, al segon, la reserva de solar per a futures construccions de la vila nova de Gandia on el patí mínim superava els 86 m 2.

Viles planificades exemplars