Vicenç M. Roselló Verger - Viles planificades valencianes medievals i modernes

Els carrers nous solien ser realitzacions expansives més modestes i també n’hi ha de totes les èpoques, fins i tot d’actuals. El carrer Nou de Manises pertany al segle XVI; a Vinaròs tenim del XVII un altre carrer Nou, 150 m al nord del clos murat, no lluny del convent de Sant Agustí; a Cinctorres, un altre. El de Vistabella, al sud-oest, és cosa del segle XVIII; el carrer Nou d’Almenara pertany al segle XIX. Tant a Castelló de la Plana com a la Pobla de Vallbona trobem sengles carrers Nous que no tenen gaire més de cent anys d’història.

A les pobles , els passa el mateix. Els tractadistes urbans les identifiquen adesiara amb les bastides, però quan gratem la documentació o el plànol, hi trobem de tot. A banda les que hem tractat com a viles planificades de nova creació medieval (la Pobla de Nules, la Pobla de Vallbona), n’hi ha d’altres que podem ser autèntics suburbis (la Pobla de Manises, segle XVI) o barris intraurbans (pobles del segle XIII-XIV a la ciutat de València, o les de Gandia: la de Sant Roc que va suplantar el bordell i la de Loreto, la jueria). Guinot i Martí (2006) n’arriben a comptar prop de dues-centes dins el nostre país. Les més característiques són les fundades ex novo com a desdoblament d’una població segregada: la Vilavella de Nules, Benaguasil. La Pobla del Duc, medieval sens dubte, no mostra al seu traçat triangular i cara-sol cap indici d’ortogonalitat. La Puebla de Arenoso, la carta fundacional de la qual és de 1317, mostra un nucli rònegament rectangular que podria ser del Quatre-cents. La Pobla Llarga, en canvi, sembla posterior al segle XVII: de la Pobla de n’Esplugues, si més no, en queda poca cosa.

QÜESTIONS DE MÈTODE

Mitjans i usos

Aquest llibre, no l’hauria pogut fer fa vint-i-cinc anys, quan amb prou feines disposàvem de documentació tan important com cadastres, cartografia detallada (amb la superposició del relleu deduït del model 3D), teledetecció i, sobretot, l’accés informàtic. Ara tenim a qualsevol ordinador un correcte mapa del País de l’Institut Cartogràfic Valencià a escala 1/10.000 o 1/5.000, que he revisitat acuradament per esbossar una tria primordial de la qual algunes grans ciutats han estat eliminades d’antuvi. La segona providència ha implicat el repàs de la cobertura aèria de l’any 1956 —«vol americà» que sovint ens retrotrau a perímetres històrics— i d’altres vols o imatges satel·litàries més moderns i detallats.

La tercera etapa, que ha durat quatre o cinc anys, ha estat la visita exhaustiva i repetida de tots els nuclis «sospitosos» o candidats de ser interpretats com a resultat d’una planificació. Sempre hi he acudit amb el plànol cadastral a la mà del traçat del qual hom pot conjecturar o deduir les grans línies del plànol: parcel·lació, closos, illetes de cases, carreram. Com pot suposar-se, he perseguit la bibliografia, no sempre de fàcil notícia o consulta en els afers locals. Quan hi ha bona informació arxivística i geogràfica, els problemes interpretatius esdevenen mínims; en cas contrari, el recurs a la hipòtesi és més habitual. Per raons de mètode, sempre m’he estimat més consultar la bibliografia després de la primera visita. Naturalment han estat benvingudes les notícies i il·lustracions que m’han fornit gentilment tants benemèrits investigadors de les respectives viles i/o comarques que són citats oportunament. Si en qualque cas me n’he oblidat, demane disculpa.

La llei de la persistència del parcel·lari urbà és sovint comprovada, més que la del viari o carreram: el buit és més bo d’omplir que d’obrir, contra el que assegura Gauthier (2003). L’espai cronològic cobert no comprèn l’edat antiga, sinó una medieval que, entre nosaltres els valencians, comença amb la conquesta jaumina o la constitució del regne: per això, les referències islàmiques seran escasses. Per l’altre cap, no hauria volgut incloure-hi l’edat moderna, però la persistència de les estructures medievals a les viles valencianes ens hi obliga sovint amb un «gòtic tardà» que depassa el regnat de Felip I (II).

Els assentaments medievals han experimentat una evolució diversa, no sempre expansiva, tot i que és la predominant. Per això cal cercar el nucli a la part central, tot i que la planificació de vegades crea eixamples o viles noves; adesiara es contenta amb un carrer Nou. Aquestes excrescències solen desplaçar la centralitat. Les reformes urbanes a les viles que més han evolucionat per esdevenir ciutats han transcendit no sols al traçat del carreram i a la substitució dels edificis, sinó també a la modificació substancial del cadastre. El problema s’accentua a casos com els d’Alcoi o Carlet que han fruït d’etapes de prosperitat i creixença accentuada.

La designació toponímica és un argument valuós, però no sempre concloent: no totes les pobles o viles noves responen a una planificació concebuda o executada dins la mentalitat que implicava la bastida (Lavedan, 1926) o el castrum romà. Si a la Pobla de Vallbona hi trobem bons indicis, a la de Benifassà, no. Nules ha omès en la seua designació oficial el sintagma la pobla de o vilanova que conserven alguns barris del Forcall o de Gandia. La València del segle XIII també tingué pobles (Guinot-Martí, 2006) que s’escapen de la nostra consideració. L’existència d’una carta de poblament no implica una planificació obligada.

Per l’època de constitució o desenvolupament posterior al Cinc-cents, tot i que en tenim dades i croquis, no parlarem de nuclis com Almoradí, Beneixama, Benejúzar, el Camp de Mirra, Casinos, tot i que els hem visitat atentament. La Canyada de Biar, Fontanars dels Alforins, Sant Jordi (antic mas dels Estellers) i el Villar del Arzobispo deuen pertànyer al segle XVII i Navajas, el Pinós, la Pobla de Farnals, Salinas, Santa Pola i Tabarca, al XVIII o posteriors.

Unitats de mesura

L’afany d’explicar la modulació de les viles planificades a base d’unitats tradicionals ha topat amb l’escassa documentació exhumada. Fins ara no s’ha trobat cap disposició que mane als planificadors o soguejadors que empren una unitat determinada i per això ens hem hagut de valer de deduccions a partir d’amidaments reals. Les unitats comunament establertes, algunes de les quals encara vigeixen al món agrari, són enumerades amb les equivalències al sistema mètric al quadre següent: 8

El complex sistema de mesures combina desenvolupaments duodecimals/sexagesimals i decimals que sobten a les mentalitats modernes. La jovada reial (la mallorquina), tres o quatre vegades més grossa (113.650 m 2), sembla que la van reduir els mandataris del rei perquè al País Valencià no hi havia prou terra per repartir. La corda, que podria haver estat una unitat fàctica, tenia 40,77 m de costat: era portable. Una jovada comprenia 18 cordes quadrades. La fanecada —que avui en dia és l’única unitat usual— sol xifrar-se en 831 m 2, però V. Traver (1958) li posa «837,0964 mts 2». L’errada deu ser tipogràfica perquè les equivalències que en fa no quadren amb el valor esmentat. Una jovada contenia 36 fanecades i 7.200 braces quadrades; la lineal amidava 2,039 m. El pam valencià, més llarg que el mallorquí, sol comptar-se de 22,6 cm.

Entre els quaranta-un casos de viles escorcollades, en podem considerar una petita mostra en què la superfície dels quarters urbans, de les illetes de cases o dels trasts edificats i edificables evoquen o suggereixen l’ús d’unitats de mesura tradicionals; això sempre dins una relativitat o imprecisió imposada pel procediment de prendre les dimensions sobre plànols del cadastre que no sempre són fiables. Tanmateix, maldarem per treure’n qualque profit.