Vicenç M. Roselló Verger - Viles planificades valencianes medievals i modernes

Seria més lluïdor el resultat d’aquest llibre si m’haguera cenyit a tractar aquestes deu viles medievals-modernes, però he preferit mantenir el contrapunt d’unes altres més modestes o menys reeixides que també deuen haver estat objecte d’una planificació, d’una idea ordenadora. Totes les deu viles comentades en aquests paràgrafs estan ubicades a la zona plana, més o menys a prop del litoral, encara que n’hi ha més d’una, com les Coves de Vinromà, que aprofita un lleuger alter i, en general, la majoria malden per estalviar-se les revingudes de rius i rambles immediats. El camí meridià —antiga via Augusta o camí Reial posterior— no se’n sol separar gaire: passa concretament per les Coves, Castelló de la Plana, Vila-real, Nules i Almenara.

Quant a l’extensió i estructura, cal dir que, si exceptuem Castelló —que va disposar de tres recintes successius—, totes les nostres viles exemplars es mouen entre les 6,2 ha (Vila-real) i 2,2 ha (les Coves i Mascarell) d’espai clos dins la murada o muralla. Cal recordar que les majors tenien quatre portals; les menors, dos només. Pel que fa a l’estructura de carrers relativament drets, la simplicitat sol ser la norma, tres o quatre carrers llarguers i d’altres tres o quatre travessers —sovint més curts— componen l’esquema. Hi ha un cas (la pobla de Nules, 4,2 ha) en què els curts es titulen carrers i els llargs s’anomenen travesseres , dins el magnífic rectangle del clos torrejat (1.170 m).

Les dues viles més septentrionals, Vinaròs i Benicarló, tenen comuna la immediatesa litoral i una traça esbiaixada, romboïdal. El carrer Major de Vinaròs —eix únic— és creuat per quatre travesses que es reparteixen l’esquifit espai (2,4 ha) d’una manera dissimètrica; malgrat l’eixampla occidental, la vila hagué de restringir les parcel·les, amb una de les mitjanes més baixes, 55 m 2. Els patis de Benicarló, que no arriben a les 5 ha, són una mica més afavorits (65 m 2): sembla que la senyoria militar, dins la modèstia, la va atendre millor des de 1236, disposant un rombe en quarters dividits pel carrer llarg de Sant Joan i l’entravessat Major; des de la cruïlla hom podia veure les quatre portes.

Almassora i les Coves de Vinromà mostren una semblança, tal volta casual, de perfil i distribució, una esbiaixada, l’altra més aproximada als angles rectes; una compta amb quatre o sis quarters d’uns 670 m 2que, inclosos els carrers, vénen a omplir una fanecada. Les Coves només tenien, igualment, tres carrers llargs escalonats, a banda dels transversos. Almenara, amb un clos (1543, incloent el casal de la senyoria), abasta 5,4 ha, però n’hi hagué un d’anterior més reduït; així hi han romàs sis carrers més curts i rostos, travessats per altres quatre de plans: de tots en sabem la lletra menuda gràcies a la recerca del metge Lluís Cebrian. Castelló de la Plana degué començar amb un recinte gairebé quadrat de 3,3 ha; el segon ja en cobria 9,9 i el tercer, modern, 21 ha amb sis portals. Voldria recalcar que —gràcies a l’obra de Traver— queda confirmat el principi de la persistència del cadastre: les parcel·les urbanes de 1588 i de 2012 són pràcticament idèntiques.

La planificació ex novo de Mascarell —que conserva fins i tot el recinte restaurat— està fora de dubte; les 2,2 ha són cobertes per una malla de 4 × 2 carrers l’orientació dels quals i la dels murs se subjecten a la xarxa de reg. L’humil realització de la Pobla de Vallbona respon plenament al que esperàvem del topònim a base d’un ordit de quatre carrers, més tost estrets i irregulars els llarguers, creuats per uns altres de curts. Les quatre portes corresponien a l’esquema, però la muralla era poc consistent, encara que encabís 4,5 ha. L’horticultura o la gasiveria dels senyors no devia donar per a tant.

Vila-real és un dels exemples més perfectes, tancat per una murada de 1.040 m (6,2 ha = 2 jovades). Tot i que molts autors l’han rectificat, el plànol és lleugerament esbiaixat d’acord amb el parcel·lari de l’horta. Si respon al model de Francesc Eiximenis o el frare el propugnà a partir d’allà, és mal de dir. Sabem que el rei l’hi envià i que hi predicà. La plaça central «cívica» i porticada, no la trobem en altre exemple més que Almenara; allà s’hi obrien la Sala, l’Almodí i el pou, però no l’església, posada a la perifèria com s’esdevé sovint. A partir de dos carrers axials que es travessen a la plaça quadrada es distingeixen quatre quarters subdividits en illetes per carrers i carrerons transversals i dos de longitudinals.

Ravals, eixamples i viles noves

Les viles i ciutats solen créixer amb els anys, tot i que n’hi haja que s’han esvaït. El perímetre de la Suda de Sant Mateu ja va ser «requalificat» el 1287 per uns jurats —ara en diríem regidors— que, ben segur, no hi perderen fa 730 anys! El raval 7 (Vell) d’Alcoi fou planificat minuciosament el 1304 sobre una extensió d’1,95 ha a la part sud-occidental de la vila i al costat de l’alcàsser que havia alçat l’almirall Lloria. El raval disposava d’una trama de quatre carrers longitudinals i dos de travessers. El mòdul emprat d’illeta sencera agrupava setze trasts de 6,1 × 12,5 m i el conjunt estava més ben murat i defensat que el nucli antic: no s’hi admetien «moros». La muralla divisòria o comuna i el vall entre vila i raval ha esdevingut un dels eixos de la ciutat contemporània (carrer de Sant Tomàs, entre el pont de Sant Jordi i el centre cívic).

Uns altres dos ravals són el de Gandia i el de Dénia. El primer no té res de planificat i quedava a ambdós costats del camí de migjorn, dellà del Tossal; havia estat cristià, però el segle XIV fou destinat a moreria i s’hi arribà a edificar una mesquita. El raval de Dénia va substituir la pobla de Dénia, fundada el 1308 per Jaume II per raons de comoditat i estratègiques, i va desenvolupar-se amb el seu recinte entre els segles XIV i XVI. No manquen autors que l’atribueixen als andalusins. El ravalet d’Almenara, documentat el 1589, estava inclòs a la part del sud del primer recinte i, després, òbviament, dins la muralla post-renaixentista. Al sud d’Orpesa, també, el pou de la vila centrava el raval. El Forcall, al cara-sol, igualment. El raval de Cocentaina mudèjar preexistia a la fundació de la vila cristiana (1251). Carlet incloïa un raval i un ravalet.

Tenim notícies d’eixamples que no han deixat rastre toponímic a viles tant distants i distintes com Traiguera i Almenara. L’eixample del sud-oest de Traiguera s’oposa radicalment al nucli antic per l’estil del traçat. És un espai d’1,4 ha, articulat per carrers que poden passar per ortogonals i que deuen pertànyer al segle XIV o XV: hi ha un carrer Nou, com en altres viles que veurem després. Les parcel·les dels habitatges d’aquests eixamples superen llargament en superfície (85 > 58 m 2) les del nucli antic. A les dotze illetes fundacionals d’Almenara (segle XIII) se’n varen afegir per la part de llevant unes altres que equivalien a altres sis unitats (75 habitatges) i tot el conjunt fou tancat per un mur elemental (Quatre-cents).

La novetat de les viles noves pot ser relativa. El cas de la vila nova de Gandia, com a carrer-suburbi extramurs, remunta a 1388 i es consuma durant el segle següent entorn del Trapig, és a dir, la indústria del sucre de canya. La muralla nova del segle XV va arribar a agombolar 7,6 ha, fent costat a la universitat. La vila nova del Forcall és contemporània de la urbanització (segle XVI) de la gran plaça de la Creu: la constituïen dues illetes d’uns 2.100 m 2cadascuna, que tal vegada comptaven amb una modesta tanca. Alacant va convertir en cor de la ciutat el raval o vila nova (3,1 ha) a comptar del Cinc-cents. Situat just a baix del Benacantil i amb possible protecció murària, no en descarte un presumible precedent andalusí. S’oposava a la vila vella, reservada als originaris i va assumir un mòdul generós de 200 m 2per parcel·la; tal vegada volia interferir o minvar el nucli anterior. N’és prova l’església gòtica de Sant Nicolau, patró dels mariners catalans que, amb el temps i reconstruïda, esdevindria col·legiata i concatedral.