Josep-Vicent Garcia Raffi - Prosa i creació literària en Joan Fuster

7.Ho diu Júlia Blasco: «L’home davant la vida perquè Fuster no era filòsof, i ho va remarcar durant les converses. No era un filòsof ortodox, ni academicista, tampoc no tenia cap intenció de crear cap teoria. Però sí que ha estat un pensador del segle XX» (Pellisser, Montón i Pérez i Moragón 2010: 270). Una definició que em sembla confirmada per Guillem Calaforra (1997): «[…] el fet que Fuster no siga un filòsof no vol dir que no siga un pensador». Tanmateix, el discurs és molt més complicat i caldria dedicar-hi reflexió específica; mentrestant, hom pot consultar l’aproximació que en fa Pérez Montaner (2012: 51-72).

8.Pòrtulas defineix la modèstia que Fuster fa servir dins el llibre de Júlia Blasco com a «escandalosament sardònica» (2004: 105) i, pel que fa a la terminologia, subratlla que «Fuster confon sovint –i deliberadament, com els seus interlocutors no deixen de retreure-li– filosofia i metafísica» (106). També Terricabras (2002: 19) se’n feia càrrec, si bé amb discreció, ja que observa que «de vegades, però no sempre, Fuster identifica la metafísica amb la filosofia». Potser caldria capgirar la qüestió i formular la pregunta d’aquesta manera: quina fou (o quina podia ser) la resposta de Fuster davant l’embranzida de la postmodernitat i, més en concret, de la posició del pensament feble? Quina resposta donaria a qui li digués que la veritat de l’hermenèutica ha suplantat, en la modernitat, la de la metafísica, i que es presenta com a «resposta de l’ésser interpretada com a esdevenir del nihilisme»? Les consideracions són de Vattimo (2002: 11): «Se l’ermeneutica, come teoria filosofica del carattere interpretativo di ogni esperienza della verità, si pensa coerentemente come nulla più che un’interpretazione, non si troverà ineludibilmente presa nella logica nichilista che è propria dell’ermeneutica di Nietzsche? Questa “logica” si potrebbe riassumere dicendo che non c’è riconoscimento dell’essenziale interpretatività dell’esperienza del vero senza morte di Dio e senza fabulizzazione del mondo o, che è lo stesso qui per noi, dell’essere. In altri termini, non sembra possibile “provare” la verità dell’ermeneutica se non presentandola come risposta a una storia dell’essere interpretata come accadere del nichilismo». I conclou explicant el sentit nihilista de l’hermenèutica: «se non pensiamo che la transizione dalla metafisica della presenza all’ontologia della provenienza sia la correzione di un errore, ma l’evento dell’essere stesso, indicazione di un suo “destino”, allora la tendenza all’indebolimento – certo, solo in base alla categoria metafisica della presenza, della pienezza – che questo corso manifesta è la verità del nichilismo di Nietzsche, il senso stesso della morte di Dio, cioè della dissoluzione della verità come evidenza perentoria e “oggettiva”; finora i filosofi hanno creduto di descrivere il mondo, ora è venuto il momento di interpretarlo…» (19). Crec que seria interessant tornar a obrir la qüestió d’una manera explícita (penso en un títol com «Fuster vs . el pensament postmodern»), resseguint les petjades que va deixar fa més d’una vintena d’anys Antoni Riera (1993: 96-114) i estudiar les objeccions –ràpides, però més que fonamentades– que hi va posar Calaforra (2006: 211-212 i passim ).

9.Vg. també Martí (2005: 12-14), que llegeix una sèrie de declaracions semblants –tot i que aplicades al fenomen literari– com a batzegades contra les figures «institucionals» del crític, de l’erudit, etc.

10.Respecte al model de català aplicat a les versions del «Club del Novellistes», vg. Montserrat Bacardí (1998).

11.Per revifar el leitmotiv maragallià, adduiré com a exemples, entre els molts, la «carta pròleg» a Vora els estanys d’Ignasi Soler i Escofet (Maragall 1981: 839-841) o, en sentit invers, el famós pròleg –que podem anomenar «de la infàmia»– que va escriure Eugeni d’Ors per al volum XXIII de l’Edició dels Fills amb el títol «Signe de Joan Maragall en la història de la cultura» (Maragall 1918: 1253-1261).

12.No sé explicar sinó com una mena de publicitat voluntària el fet que Fuster digui que «hasta hoy llevo escritos nada menos que cuatro prólogos a Camus». Com que continua explicant que «no son, desde luego, cuatro conciertos de bombo, pero tampoco creo que sean, ni en una sola línea, “ilícitos” o “desleales”», he de rebutjar la hipòtesi d’un error mecànic: el quart cas només pot ser el de L’estrany , atès que L’exili i el regne no duu pròleg –aquí cal esmenar un petit error dins la preciosa bibliografia a cura de Ballester i Furió (2002)– sinó una pàgina de descripció de l’autor, dels traductors i una esquemàtica descripció de les narracions. Però amb Fuster mai no se sap: a Júlia Blasco li dirà que «vaig traduir set llibres del senyor Camus» (2002: 101) i, com sempre, els comptes no tornen. I més endavant: «espera, que no me’n recorde, del llibre, és un llibre que tinc traduït al català. Quin és? Tots els de Camus, els tinc traduïts al català» (148).

13.En la mateixa línia, Garcia Grau (2008: 124): «Fuster se sent alhora crític contra l’ideari de Camus i alhora amatent per la seua provocació i la seua profunditat reflexiva, tot i que les seues revoltes metafísiques, històriques i artístiques […] s’havien quedat en massa “metafísiques”». Caldria estudiar in progress el pensament de Fuster aplicat a Camus, i potser seria bo començar per l’article d’Antoni Prats (2004). D’altra banda, no va dir el mateix Fuster a Blasco (2002: 92) que «en la meua manera de pensar, des que vaig començar a escriure fins avui, he canviat, evolucionat»? Concretament, en la carta ja citada que l’estudiosa insereix en el seu llibre, Fuster li assenyala que «l’impacte existencialista també el trobaries en uns poemes de l’època, molts d’ells afortunadament desconeguts» (315).

14.Segons Salvador (2006: 220), «probablement, això no era sinó el ressò de l’opinió de Sartre, que havia menystingut d’aquesta manera Camus al llarg de les seues desavinences». Ara bé, no hem d’oblidar la «provocació» de Martí (2005: 46) qui anota, entre parèntesis, que «algun dia caldrà aclarir, més enllà de l’absoluta insuficiència de les explicacions més evidents, com és que l’autor més traduït per Fuster i Palàcios és precisament Albert Camus, així com el sentit més profund dels pròlegs que va redactar per a les respectives edicions».

15.«This slogan –the one absolute and we may even say “transhistorical” imperative of all dialectical thought– will unsurprisingly turn out to be the moral of The Political Unsconsciuos as well» (Jameson 2002: IX).

16.Sobre la periodització i la denominació (realisme compromès, realisme social, neorealisme, etc.), vg. Simbor (2005).

17.Diu Salvador (2006: 219) que «la traducció és de 1967, data ben tardana si tenim en compte que l’original va aparèixer en 1930, però Fuster aposta per la vigència de l’obra». Corregim la dada: Fontamara es va publicar el 1933, abans a Suïssa, en traducció alemanya i, després, en italià, tot i que aquesta edició, molt limitada, fou impresa a París. A partir de 1945, l’obra es publica i es va reeditar, en italià, amb esmenes progressives fins a l’edició de Mondadori de 1953 considerada com a «definitiva».

18.Des de la publicació del llibre de Bocca i Canali (2000) la sospita que Silone fos un espia del règim ha anat omplint articles, estudis i llibres. Un dels darrers resultats ha estat la biografia novel·lada escrita per Renzo Paris (2014).

19.En el meu estudi anterior sobre aquest text, vaig transcriure un pas que es troba gairebé al començament del pròleg, i que tanmateix té totes les característiques de ser-ne el punt focal: «I finalment resulta que Fontamara és –o pot ser– per a segons qui, o segons on, una lectura “edificant”: instructiva i estimuladora. Per a segons qui i segons on: hic et nunc , per exemple» (Silone 1967: 8). Això em portava a formular una pregunta que encara em sembla vàlida: «Approccio pedagogico alla letteratura, si dirà, arricchito peraltro di uno sfondo morale. Ma il passaggio citato parla veramente di Fontamara o, piuttosto, sta organizzando il modo in cui ne dovrà essere usata la lettura?» (Ardolino 2011: 223).