Josep-Vicent Garcia Raffi - Prosa i creació literària en Joan Fuster

PÉREZ SALDANYA, M. (2008): «Introducció», dins M. Pérez Saldanya (ed.), Joan Fuster: llengua i estil , València, Càtedra Joan Fuster / Publicacions de la Universitat de València, pp. 9-11.

PÒRTULAS, J. (2004): «Fuster, filòsof», Els Marges , 73, pp. 103-107.

PRATS, A. (2004): «“Invitació al viatge”, un poema camusià de Joan Fuster», Estudis de Llengua i Literatura Catalanes , XLVIII/4 ( Miscel·lània Joan Veny ), pp. 281-290.

RIERA, A. (1993): La raó moral de Joan Fuster , Barcelona, Curial.

SALVADOR, V. (2006): «L’escriptor de llengua en llengua. Joan Fuster i les traduccions», Caplletra , 40, pp. 221-234.

— (2012): Figures i esbossos. Estudis sobre literatura valenciana contemporània , Alacant, Institut Alacantí de Cultura Juan Gil-Albert.

SIMBOR, V. (2005): El realisme compromès en la narrativa catalana de postguerra , València / Barcelona, Institut Universitari de Filologia Valenciana / Publicacions de l’Abadia de Montserrat.

TERRICABRAS, J. M. (2002): «Fuster, escriptor d’idees», L’Espill , 10, pp. 18-24.

— (2010): «Fuster o la mirada crítica», dins N. Campillo (ed.), Joan Fuster i la filosofia. Pensar la nostra actualitat , València, Càtedra Joan Fuster / Publicacions de la Universitat de València, pp. 21-36.

VALL I SOLAZ, X. (2011): «Fuster, Joan», dins M. Bacardí i P. Godayol (dir.), Diccionari de la traducció catalana , Vic, Eumo, pp. 231-232.

VALLVERDÚ, F. (1968): «Traduït de l’italià», Serra d’Or , 104, pp. 51-53.

VATTIMO, G. (2002): «La vocazione nichilista dell’ermeneutica», dins G. Vattimo, Oltre l’interpretazione , Roma / Bari, Laterza, pp. 3-19.

WITTGENSTEIN, L. (1983): Investigacions filosòfiques , ed. de J. M. Terricabras, Barcelona, Laia.

YUXTE FRÍAS, J. (2005): «Desconstrucción, traducción y paratraducción en la era digital», dins J. Yuxte Frías i A. Álvarez Lugrís (eds.), Estudios sobre traducción: teoría, didáctica, profesión , Servizo de Publicacións da Universidade de Vigo, pp. 59-82.

YUXTE FRÍAS, J. (2010): «Au seuil de la traduction: la paratraduction», dins T. Naaijkens (ed.), Event or Incident. Événement ou Incident , Berna / Berlín / Brussel·les / Frankfurt / Nova York / Oxford / Viena, Peter Lang, pp. 287-316.

1.En un inventari més complet, caldria inserir-hi no només els textos publicats, sinó també els representats. Vegeu, per exemple, la resposta de Francesc de Paula Burguera a la incitació següent: «El 1952 Joan Fuster tradueix La Bona Nova a Maria i vostè en dirigeix la representació a Sueca amb un èxit notable». Contesta el director: «[…] El 1952 se celebraren unes festes amb motiu del 50è aniversari de la Coronació de la Mare de Déu de Sales. Aleshores jo li vaig plantejar a Fuster la possibilitat de posar en escena alguna representació especial amb la companyia. Ell hi va estar d’acord i va traduir al valencià L’annonce faite à Marie de Paul Claudel. […] I va ser tot un èxit. Fins i tot ens cridaren de Ràdio València per vindre a gravar-la i retransmetre-la en una sessió de teatre que feien llavors. Després ens adonàrem que ja havia estat traduïda, però en aquell moment ho desconeixíem (Pellisser, Montón i Pérez i Moragón 2008: 31).

2.Amb una perspectiva completament oposada, Pere Calders va remarcar en moltes ocasions la importància d’una base sòlida respecte a la recerca del gran nom per exaltar, com per exemple en una entrevista lliurada a Pep Blay (1993: 17): «–Creu que la qualitat és més important que la quantitat? –És important que hi hagi gent que escrigui, però crec que el nivell de qualitat és millor que mai. Darrerament han sortit una colla d’obres molt interessants com no les havíem tingut mai, i vull dir de nivell mitjà, perquè crec que una cultura no la salva un nom genial. Mistral va ser Nobel i no va salvar l’occità. En canvi, estem salvant el català perquè hi ha un nivell de producció molt estimable».

3.N’és una demostració fefaent el cas italià (tot i que entenc que no es poden fer comparacions «alegres» entre llengües amb històries diverses), atès que «si crea un patto con lo spettatore, che ben sapendo di assistere a una finzione, sta al gioco», amb la qual cosa el públic «accetta, come appartenenti alla situazione specifica, forme marginali o innaturali» (Pavesi 1996: 37 nota 14).

4.Coincideixo amb Josep Maria Terricabras, segons el qual a Fuster li hauria agradat, si l’hagués conegut, el segon Wittgenstein, però, anota, «ara no penso que això l’hauria reconciliat amb la filosofia, senzillament perquè ni hi havia manera de reconciliar-lo amb ella» (2010: 22). Amb tot, no puc compartir la tesi ex silentio de l’estudiós quan diu que «no em sembla que Fuster conegués gaire l’anomenat “segon” Wittgenstein», tot especificant que «em permeto atribuir al desconeixement d’aquest segon Wittgenstein el fet mateix que Fuster cregués […] que la millor teràpia filosòfica era no fer filosofia i que, en canvi, no arribés a descobrir l’existència i la pràctica d’una filosofia positivament terapèutica» (Terricabras 2002: 20-21). És aquesta una posició paradoxal, atès que Terricabras evidencia ja uns importants casos d’afinitats –menys o menys electives– o de confluències que no han de ser necessàriament casuals entre el pensament de Fuster i les pàgines de les Investigacions filosòfiques . L’any 1979, el de Sueca, davant de la insistència dels germans Blasco, es defensa així: «jo no voldria que em féreu massa wittgensteinià, perquè m’he llegit tres o quatre llibres del Wittgenstein, però no n’he sigut un gran lector» (Blasco 2002: 100). En una conversa de l’any següent, però, remet a «un dels últims aforismes –és que me l’havia rellegit últimament, no tot, però sí algunes planes– de Wittgenstein» (152). I davant del desconcert dels dos interlocutors, que havien entès que no volia tractar del filòsof austríac, contesta: «però sí que vull, sí que vull…». Finalment, en la carta dirigida a Blasco el 12 de novembre de 1981, escriu: «Wittgenstein (acabo de repassar el Tractatus en la versió catalana) havia meditat molt sobre Plató […]» (318). És evident que l’estímul constant (i una mica obsessiu) dels seus entrevistadors el va empènyer a preparar-se.

5.«Imaginem-nos un llenguatge per al qual valgui la descripció donada per Agustí: el llenguatge ha de servir per a la comunicació entre un constructor A i un seu ajudant B. A duu a terme una construcció a base de materials de pedra; hi ha blocs, columnes, lloses i bigues. B li ha d’allargar els materials, i ho ha de fer seguint l’ordre en què A els necessita. Amb aquesta finalitat se serveixen d’un llenguatge que consta de les paraules «bloc», «columna», «llosa», «biga». A diu les paraules cridant; B porta la pedra que ha après a portar segons el crit. –Vulgues concebre això com un llenguatge primitiu complet» (Wittgenstein 1983: 56-57, § 2).

6.Amb les seves introduccions i les intervencions à propos dels textos traduïts, Fuster coincideix meravellosament amb el (para)traductor ideal de Yuste Frías (2010: 310-311): «[…] avec le concept de paratraduction je veux aussi exprimer l’ habitus […] du traducteur qui le pousse à prendre différents positionnements éthiques, politiques, idéologiques, sociaux et culturels face à l’acte nullement innocent de traduire. L’ habitus , cet ensemble de dispositions et de prédispositions acquises et intégrées par le sujet traduisant, permet d’éclairer aussi bien les choix de traduction au niveau microtextuel que le devenir des textes traduits introduits et présentés grâce aux différentes paratraductions. Le traducteur, sujet traduisant et premier agent paratraducteur, grâce à ses propres paratraductions et non pas à celles réalisées par d’autres agents intermédiaires, pourrait faire acte de présence dans chacune de ses traductions dès leur seuils».