AAVV - Colligite Fragmenta

Com va escriure el cèlebre historiador de l’Església, el protoprevere Alexander Scheman, aquests intents d’unió han agreujat la separació més encara que cap altre fet anterior, perquè la qüestió mateixa sobre la unitat de l’Església estigué lligada durant molt de temps amb la mentida i la premeditació, i enverinada per la baixesa de motius no eclesials. L’Església únicament coneix la unitat i, per tant, no coneix la unió. I la unió al cap i a la fi és la incredulitat (o falta de fe) en la unitat, la negació d’aquell foc purificador de la gràcia, la benaurança que pot convertir en inexistents i véncer amb la seua força d’unitat tot allò que és natural, tots els greuges històrics, els obstacles, els impediments i les incomprensions. [3]

3. DIFICULTATS CARA AL DIÀLEG

El diàleg entre les dos Esglésies, en el veritable sentit de la paraula, va poder iniciar-se sols a partir de les reformes del Concili Vaticà II (1962-1965), el qual va donar inici al canvi fonamental en l’enfocament de la construcció de les relacions entre l’Església catòlica i els cristians d’altres Esglésies. Ja no eren aquelles crides a tornar al si de la Mare Església a aquells que mai van ésser absents, ans es donà lloc a un diàleg igualitari que es va convertir en el factor determinant en les relacions amb l’Ortodòxia. Per primera vegada després de la divisió de 1054, l’Església catòlica romana reconeixia oficialment que les Esglésies ortodoxes posseeixen la successió apostòlica i els sagraments necessaris per a la salvació. [4]Observadors ortodoxos, fins i tot de l’Església Ortodoxa Russa, van ésser presents en totes les sessions del Concili Vaticà II, i la seua conclusió fou solemnitzada amb l’acte simbòlic de l’alçament recíproc dels anatemes de 1054, realitzat alhora pel papa Pau VI en la basílica de Sant Pere de Roma i pel patriarca de Constantinoble Atenàgores al Fanar, el 7 de desembre del 1965. El papa i el patriarca consideraven aquest acte com «l’expressió de la voluntat mútua i sincera de la reconciliació i com la invitació a seguir avant en l’esperit de confiança, respecte recíproc i amor.»

Tanmateix, sols amb l’aixecament d’anatemes, per important que fos aquest esdeveniment en si mateix, no es podia superar la divisió de les Esglésies. Les causes profundes que van conduir a la divisió entre Occident i Orient han estat i segueixen estant un obstacle per al restabliment de la unitat. I tant Pau VI com Atenàgores eren plenament conscients que «l’acte de justícia i de perdó recíproc no és suficient per a posar fi a les contradiccions existents entre l’Església catòlica romana i l’Església ortodoxa.» [5]

Des dels esdeveniments del 1054 aquestes contradiccions no sols no van minvar, sinó que, ben al contrari, han adquirit un caràcter més seriós, a causa de la proclamació de nous dogmes per l’Església catòlica romana –els de la Immaculada Concepció de la Verge Maria, la infal·libilitat del papa de Roma i l’Assumpció de la Mare de Déu–, i d’un seguit de conflictes i greuges històrics que la política unionista de Roma va generar en les Esglésies ortodoxes. Important és tanmateix la consciència de la necessitat del diàleg i l’aspiració a la comprensió mútua entre les Esglésies, la qual cosa ha donat pas a la possibilitat de començar la discussió sobre les diferències existents.

El 1979 es va crear la Comissió Internacional Mixta sobre el diàleg teològic entre l’Església catòlica romana i les Esglésies ortodoxes, a la qual van assistir els representants de totes les Esglésies nacionals ortodoxes. El tema principal en l’ordre del dia fou, per descomptat, el problema eclesiològic. Es va decidir començar a discutir sobre l’anàlisi de la qüestió de la naturalesa sagramental de l’Església. Però ja en la IV Assemblea Plenària a Bari (1987) es va traure a col·lació per part dels participants ortodoxos el dolorós tema de les Esglésies catòliques orientals. Aquesta qüestió va suscitar una tensió extrema que es va fer especialment aguda a partir del 1989, amb el renaixement de les Esglésies grecocatòliques en l’Europa de l’Est (principalment Ucraïna i Romania), la qual cosa aniria unida a les múltiples manifestacions violentes contra els ortodoxos, omplint autobusos amb gent armada amb garrots per anar a apallissar els sacerdots ortodoxos, assassinant fins i tot alguns dels nostres germans, destruint eparquies senceres a Ucraïna occidental i atemorint el poble. En parle ací, a València, perquè entre els meus feligresos hi ha testimonis d’aquests excessos i destruccions organitzats, i aquestes ferides encara són recents. A d’açò cal afegir que des de Roma no es va pronunciar cap condemna d’aquestes atrocitats, i ni tan sols es va reflexionar sobre allò succeït.

Aquesta situació va complicar considerablement el diàleg teològic que fins aleshores estava desenvolupant-se amb èxit entre les dos Esglésies i que, de fet, fou suspés en el període que comprén els anys 1990 a 2005. Les Assemblees Plenàries de la Comissió Mixta a Freising (Alemanya, 1990), Balamand (Líban, 1993) i Baltimore (EUA, 2000) es van centrar exclusivament en el problema de la unió i van publicar declaracions importants sobre aquest tema. En l’Assemblea de Balamand es va veure clar que «la unió no pot ser acceptada com un model d’unitat al qual aspiren les nostres esglésies.» [6]

L’acord de Balamand contenia també una sèrie de recomanacions pràctiques dirigides a la reducció de la tensió entre ortodoxos i catòlics en les regions de convivència. Dissortadament, aquestes recomanacions van caure en sac foradat, puix en la pràctica els grecocatòlics no van voler seguir-les. Ben al contrari, a Ucraïna es va dur a terme una expansió de l’unitarisme, que tendia a trascendir més enllà de la Ucraïna occidental i a difondre’s en la part oriental, on mai havia ocupat cap posició important. El testimoni palpable d’aquesta política expansionista, realitzada en perjudici de l’Església ortodoxa, és el trasllat del centre de l’arxidiòcesi (arquebisbat grecocatòlic) de Lviv a Kíiv el 2005 i el projecte d’atribuir-li l’estatus de patriarcat que mai havia tingut. D’aquesta manera, la unió no és un trist fet del passat, que va separar Orient d’Occident durant molts segles, sinó que encara hui representa un obstacle en el camí cap a la restauració de la unitat perduda entre les dos Esglésies!

4. HORITZONS DE FUTUR

Un canvi positiu en les relacions entre les Esglésies catòlica romana i ortodoxa es va dibuixar el 2005 amb l’elecció a la seu de Roma de Joseph Ratzinger, un conegut teòleg i defensor de la tradició eclesial. Així, per acord mutu de les parts catòlica i ortodoxa, després d’una interrupció de cinc anys, va ser représ el treball de la Comissió Mixta sobre el diàleg. Els seus participants van decidir tornar a la discussió sobre la problemàtica teològica i centrar la seua atenció en la qüestió central del diàleg ortodox-catòlic, o sia, sobre la primacia de l’Església. Nogensmenys, no cal guardar esperances d’una ràpida arribada per part de les dos Esglésies a un acord doctrinal. La gran quantitat d’anys transcorreguts d’una vida per separat han deixat una herència massa feixuga i açò perdurarà durant força temps. El treball de la Comissió Mixta no serà fàcil i pel que sembla durarà molts anys.

Sobre la urgència de les accions comunes parlaren més d’una vegada, en els encontres amb els representants de l’Església catòlica romana, l’anterior patriarca de Moscou (ara finat) Alexis II i l’actual sant patriarca Ciril II. Podem constatar amb satisfacció que aquesta col·laboració es du a terme a nivell de les organitzacions internacionals europees, tals com el Consell d’Europa a Estrasburg, les institucions i organismes de la Unió Europea a Brussel·les, l’OCDE… En particular, els representants catòlics i ortodoxos en el Consell d’Europa es van pronunciar conjuntament contra el projecte de Constitució Europea de la Unió Europea en el qual no es feia cap esment a les arrels cristianes de la civilització europea. Els representants de les esglésies catòlica romana i ortodoxa van donar suport activament, en el marc de l’OCDE, a la primera taula redona dedicada al problema de la discriminació dels cristians en l’Europa actual. Semblantment, ambdues esglésies organitzen de forma conjunta les conferències internacionals sobre la defensa dels valors cristians d’Europa, entre les quals es poden destacar especialment els fòrums que van tenir lloc a Viena (Àustria, 2006) i Trento (Itàlia, 2008).