AAVV - Colligite Fragmenta

La insistència en distanciar ambdues realitats, la racional i la sentimental, fa témer que, cada volta de forma més subtil, es recorre –per part de la classe política i de representants d’entitats financeres que usen els principals canals de comunicació– a expressions succintes com les següents: «és el que hem de fer», o la tan manida «és dolorós, però no hi ha cap altre remei». Asseveracions com aquestes són llançades de manera calculada, gairebé a diari, per part de la classe dirigent política. S’elaboren a partir de frases senzilles. El seu llenguatge és directe, pròxim al maniqueisme del bé i el mal. L’objectiu únic que pareixen perseguir és el de recuperar la suposada «confiança» de l’opinió pública.

Assistim a un abús de poder provocat per certs raonaments vessats sobre l’opinió pública mitjançant ferramentes lingüístiques de persuasió difoses pels mitjans de comunicació. La seua finalitat no és informativa. El que hom busca és construir una realitat que aconseguisca convèncer a partir de forts impactes lingüístics immediats i profunds. D’aquesta manera, l’opinió pública es veu fortament influïda per arguments punyents i misèrrims, que fan una crida a la sensibleria, que desperten recel, provoquen temor i inoculen una alarma social pròxima a allò irracional. Aquests recursos retòrics busquen ser legitimats, per a major escàndol dels i de les ciutadanes, apel·lant a resultats favorables en les urnes, com si això puguera eximir de la responsabilitat de la presa o omissió de decisions polítiques de caire ètic. Aquesta situació és un exemple de com pot danyar-se l’equilibri de l’ecosistema, el resultat del qual és un afebliment de l’entorn democràtic.

3. LA TRANSFORMACIÓ DELS MARCS DEMOCRÀTICS I LA POSSIBILITAT DE DEMOCRÀCIES DELIBERATIVES A TRAVÉS D’OPCIONS ÈTIQUES

El marc en què s’inscriuen les democràcies pot estar bé sostingut per l’equilibri que es dóna en el seu interior, bé degradat a conseqüència de la seua absència o precarietat. Els marcs, ja siguen amplis o estretament reduïts, ens permeten assenyalar la qualitat política i ètica de les societats democràtiques. Existeixen diferents indicadors que poden revelar la possibilitat o l’absència de vida pública en l’interior d’aquests sistemes. Aquests indicadors es refereixen a la capacitat de representativitat significativa; a l’atenció prestada als modes i processos pels quals arribem a acords socials, polítics, morals o econòmics; a la governabilitat; a la presència de llibertat religiosa i l’existència de cooperació entre diferents tradicions i opcions ètiques de recerca de sentit; al reconeixement de tots i cadascun dels membres; al sosteniment i desenrotllament de les capacitats, així com a l’atenció continuada envers aquells i aquelles que sofreixen o romanen en els màrgens, cada vegada més amplis, de l’exclusió social.

Entre les diferents opcions democràtiques plantejades al nostre voltant, la denominada «democràcia deliberativa» es presenta com una possibilitat que cal tenir en compte, puix reforça a bastança l’ecosistema democràtic. Així dóna pas a la representativitat legítima, tant d’institucions com de la ciutadania, i enforteix l’exercici interrelacional i independent de cada una de les esferes. Una de les virtuts democràtiques és, a més de la seua capacitat de representació, la seua possibilitat de deliberació, principalment perquè acompleix amb una de les claus principals: que s’oriente cap a un fi ètic.

Al llarg de la història, trobem exemples de canvis pregons en la concepció antropològica de l’ésser humà, gràcies al fet que el fi ètic s’ha ampliat. M’aproparé a alguns d’aquests esdeveniments, els quals, orientats per una cerca ètica i recolzats en creences religioses, aconsegueixen concebre l’ésser humà i la vida política d’un mode radicalment distint. Un primer exemple, entre molts altres, el situe en el crit profètic «¿es que estos no son hombres?» del dominicà Antón de Montesinos, el qual, a propòsit d’un sermó dirigit als comanadors i autoritats de l’illa de l’Espanyola en 1511, denuncià l’estat d’infrahumanitat a què estaven sotmesos els indígenes. Aquesta crida en pro d’un tracte més humà cap als indígenes americans provocà un profund canvi en la comprensió antropològica de l’ésser humà. Més tard, aquesta fita fou desenvolupada i teoritzada per l’Escola de Salamanca, de la mà de teòlegs com el també dominicà Francisco de Vitoria, qui proposà una lectura del Dret de gents que serví d’antecedent directe al futur Dret Internacional Públic. La seua reflexió aconseguí transformar l’exercici de la política, aplegant a qüestionar el poder imperial i papal exercit tant al Nou món com a la vella Europa.

Altre exemple d’aquestes transformacions ètiques és l’obra publicada a la ciutat flamenca de Bruges en 1526 per Joan Lluís Vives: De subventione pauperum. En ella, l’humanista i filòsof valencià referenciava la responsabilitat dels càrrecs públics locals en benefici dels ciutadans més desafavorits:

[…] el deber de los administradores de la ciudad debe ser procurar y esforzarse en que unos se auxilien a otros, en que nadie sea oprimido, nadie sea abrumado recibiendo daño injustamente y el que es más poderoso ayude al más débil, a fin de que la concordia de la unión y congregación de ciudadanos aumente de día en día gracias al amor y dure eternamente. Y, así como es vergonzoso para un padre de familia dejar que en su opulenta casa alguien pase hambre o tenga un aspecto horrible por la desnudez o por los andrajos, de la misma forma no es adecuado que en una ciudad no completamente sin recursos los magistrados consientan que algunos ciudadanos sean apremiados por el hambre y la miseria. [8]

La novetat de Vives residí en el fet que, per primera vegada, es va traçar un programa de beneficència i assistència a malalts i orfes de gestió pública municipal. Aquest programa totalment novell naixia de les arrels del pensament humanista cristià i havia de reflectir la responsabilitat pública dels governants cap als ciutadans. Les seues reflexions, que segueixen tenint una enorme actualitat, assenyalen la necessària atenció que els governants han de prestar a les persones amb escassos recursos. Així deia Vives: «Es enorme el honor de una ciudad en la que no se ve ningún mendigo: pues la abundancia de mendigos pone de manifiesto maldad e inhumanidad en los particulares, y el descuido del bien público en los magistrados.» [9]

Si avancem històricament, la Reforma, iniciada per Martí Luter i posteriorment continuada per Joan Calví, va marcar el desmembrament del Sacre Imperi, l’aparició dels Estats moderns i, amb ells, la substitució del llatí com a llengua de cultura per les llengües hegemòniques en cadascuna de les noves entitats polítiques en formació. La Reforma suposà una nova fragmentació del món cristià, però també un floriment del pensament polític modern, gràcies, entre d’altres, a la proposta d’humanisme social calvinista. En ella, Calví, amb un esperit republicà, hi participà fomentant el dret de resistència i la insubmissió no violenta dels cristians enfront del poder despòtic de l’Estat. A més, el reformador ginebrí va defensar que la vida social i econòmica havia de formar part de la tasca teològica i promogué que la submissió dels creients a l’Estat no podia ser mai ni incondicional ni tampoc il·limitada. [10]

Finalment, em referiré a un esdeveniment inicialment anecdòtic, però que, tanmateix, va trobar un ressò inesperat i permeté entendre d’altra manera els drets civils. En 1955, una dona de Montgomery (Alabama) es va negar a alçar-se del seu seient en l’autobús quan un blanc li recriminà que eixe no era el seu lloc, segons la normativa vigent. Rosa Louise Parks junt amb un nombrós grup d’empleades de la llar i un jove pastor baptista anomenat Martin Luter King iniciaren una protesta que va acabar amb aquesta pràctica discriminatòria en els autobusos públics. Més tard, aquest líder religiós mobilitzà la imaginació de molts nord-americans i donà pas a una onada de conscienciació sobre la necessitat de reconeixement ple dels drets a tots els ciutadans i ciutadanes amb independència del seu color de pell.