AAVV - Colligite Fragmenta

La seua proposta és crear espais de coneixement radicalment democràtics que tinguen en compte la història religiosa i el paper desenrotllat en ella per les dones. Suggereix una necessària recontextualització dels textos canònics i no canònics, però vistos des d’una anàlisi sistèmica que valore l’opressió, la invisibilitat i la submissió que ha generat en les persones al llarg del temps.

5. ALGUNES CONSEQÜÈNCIES

Les religions han tornat a fer-se presents en el pensament humà i en la cultura i aquest retorn, a parer de Crockett Clayton, és un regrés polític. [17]A hores d’ara la seua presència ocupa un lloc important dintre de l’espai públic i exerceixen una influència notable en la societat civil. [18]El paper de les religions, segons anuncien les teologies polítiques, ha de ser el d’una instància crítica que enfortisca les nostres societats laiques i els seus processos democratitzadors. Per tant, el cristianisme profètic pot ajudar al desenvolupament d’una vida política que pose les persones en el centre de la seua actuació i que possibilite processos deliberatius en el seu interior.

Es tracta d’una important tasca en què la dilatada tradició del cristianisme pot aportar la seua visió ètica, el seu afany transformador i el seu anunci revolucionari. Nogensmenys, per tal que puga posar-se en marxa, és necessari que mantinga també una mirada crítica cap a si mateixa. En aquesta labor és essencial la teologia com a exercici reflexiu constant capaç d’empènyer determinades pràctiques polítiques concretes. I és en aquesta àrea acadèmica on destaquen les teologies feministes crítiques en oferir ferramentes conceptuals interdisciplinars novelles. La seua voluntat crítica resideix en connectar teologies elaborades des de les fronteres dels àmbits acadèmics comuns amb el context sociopolític de les persones més desafavorides o minimitzades. La irrupció d’aquesta mirada política en el coneixement teològic, des d’una perspectiva feminista alliberadora, com la desenvolupada per Elisabeth Schüssler Fiorenza, ha tingut fondes conseqüències. Algunes d’elles són:

a. Una apertura a altres lectures possibles dels textos bíblics, de la història del cristianisme i dels seus efectes, especialment sobre la vida de les dones.

b. La transformació dels mètodes teològics en compartir amb altres disciplines, com la sociologia, la filosofia o l’antropologia, ferramentes cognoscitives i paradigmes feministes. Aquest diàleg interdisciplinar suposa sempre novetats i el creixement de cadascuna d’aquestes disciplines.

c. Canvis alliberadors en la comprensió i en les identitats de les persones a través d’un esforç pel reconeixement de tots els éssers humans.

d. Noves formes de lectura enfront de determinades retòriques bíbliques que, a força de ser repetides acríticament, han potenciat el que es perpetuen relacions desiguals entre les persones.

La crítica establida cap a l’interior de les religions pot convertir-se també en una oportunitat de diàleg amb altres formes morals existents en les nostres societats modernes. Conseqüentment, la teologia feminista és una àrea de coneixement necessari, perquè acompleix aquesta doble funció: d’una banda, exerceix un coneixement crític i ètic cap a l’interior de les religions, i d’altra, persegueix alhora el seu afany alliberador en pro de crear espais democràtics. Aquesta teologia ha evidenciat que és necessari canviar, transformar, eixamplar i descolonitzar els nostres marcs de coneixement, els quals, sovint, són violents i romanen sotmesos sota tiranies biopolítiques.

La teologia feminista està experimentant una gran expansió que es tradueix en noves visions acadèmiques i en concretes perspectives polítiques alliberadores. Alguns dels corrents més prometedors són: les teologies postcolonials, [19]les teologies queer, [20]la bio-teologia [21]i les teologies constructives, [22]les quals denuncien l’estreta relació que es dóna entre els poders dominants, els sistema capitalista, el sexisme i les jerarquies eclesiàstiques. Aquestes teologies mostren també els vincles perillosos que s’estableixen entre el sistema econòmic, polític i religiós. Però, al mateix temps, anuncien la possibilitat d’una teologia encarnada en els cossos, individuals i comunitaris, que apunta cap a altra comprensió de la transcendència. Tot plegat suposa una ampliació dels horitzons que inspira esforços, accions reals i compromisos a favor de la justícia.

Acostar-nos a aquest horitzó no és senzill, però pot ser un criteri orientador per tal que cadascuna de les esferes que actuen en el interior de les democràcies mantinga una major independència entre si i unes relacions de poder distintes a les actuals. Llavors, les persones podran posar en pràctica les vides que desitgen. En aquest esforç continu, les teologies feministes ofereixen una perspectiva ètica que permet albirar les dificultats que aquesta tasca entranya. Mostren que es tracta d’un esforç constant i possible només a través d’un coneixement crític que situe, en el centre de la reflexió, les persones més desafavorides, els seus drets, el seu reconeixement, la seua diversitat sexual i les seues distintes espiritualitats. Així, les teologies feministes són irreemplaçables per tractar-se d’un exercici intel·lectual unit a un compromís polític alliberador, decidit a crear ecosistemes democràtics on la vida humana florisca de forma sostenible.

Notes:

[1]Comunicació llegida el 20 d’octubre de 2011 al IV Congrés d’Estudis Personalistes «Colligite Fragmenta. Repensar la tradició cristiana en el món postmodern».

[2]Giulio Carlo Argan, El arte moderno. Del iluminismo a los movimientos contemporáneos, Torrejón de Ardoz, Akal, 1991, pp. 301-303.

[3]Adela Cortina, «Ciudadanía democrática: ética, política y religión», a Isegoría, nº 44, 2011, pp. 14-55.

[4]Michael Foucault, Power/Knowledge, Nova York, Pantheon Books, 1980.

[5]Judith Butler, Marcos de guerra. Vidas lloradas, Madrid, Espasa, 2010.

[6]Ibid., pp. 70-71.

[7]Carla González i Isabel Olid, «Claus lingüístiques de la manipulació ideològica a Canal 9», a Ull despert. Anàlisi crítica dels discursos d’avui [Vicent Salvador, ed.], València, Tres i Quatre, 2012.

[8]Joan Lluís Vives, De subventione pauperum. De communione rerum, València, Delegació de Cultura-Ajuntament de València, 2004, p. 65.

[9]Ibid., p. 177.

[10]Samuel Escobar Aguirre, «Joan Calví i el seu temps: aproximació biográfica i teològica», pp. 19-35, a Soli Deo gloria. El llegat de Joan Calví (1509-1564) i la construcció de la modernitat [Joan Alfred Martínez, August Monzon i Ana Colomer, dirs.], València, Universitat de València, 2012.

[11]Nancy Fraser, «Redistribución y reconocimiento: hacia una visión más integrada en el genero», 1996, pp. 1-23. Consultat el 27 de maig de 2013 [].

[12]Elisabeth Schüssler Fiorenza, «Jesus, Prophet of Divine Wisdom», Conferència impartida en The Church in the 21st Century Center, pertanyent al Boston College, Chesnut Hill (Massachusetts), 2008 [Podcast escoltat el 27 de maig de 2013].

[13]El terme kyriarcat ha sigut encunyat per Elisabeth Schüssler Fiorenza. Aquest neologisme fa referència a l’emperador, al senyor, a l’amo-esclau, al pare, a l’home blanc de les elits i es utilitzat per a emfasitzar les relacions que es donen entre gènere, classe, color de pell i el poder colonitzador o imperialista.

[14]Elisabeth Schüssler Fiorenza, «Interpreting Patriarchal Traditions», a Changing Horizons: Explorations in Feminist Interpretation, Minneapolis, Fortress Press, 2013, pp. 25-40.

[15]Terme usat per Gayatri Chakravorty Spivak per a referir-se als grups que estan marginats i sotmesos. La subalternitat és un concepte inspirat per Antonio Gramsci, el qual a hores d’ara està sent utilitzat per les filosofies postcolonials per tal d’evidenciar la relació entre els grups de poder i les elits dominants. Gayatri Chakravorty Spivak, «¿Puede el subalterno hablar?», a Revista Colombiana de Antropología, nº 39, 2003, pp. 297-364.