AAVV - Colligite Fragmenta

Ni és excloent ni relativista; és pluralista, però no sincrètic; demana la fermesa i el rigor, però en el si d’una espiritualitat que desarma la raó.

CONCLUSIÓ

Entrant en el capítol de conclusions, he intentat d’oferir una visió panoràmica d’alguns dels temes que em semblen centrals del pensament de Panikkar. Com han pogut veure, no he volgut estalviar un breu recorregut sobre el que és més radical en el seu pensament i que, a mi em sembla, es pot formular dient que és la pregunta per l’ésser.

Una de les finalitats més importants del pensament i de la vida de Raimon Panikkar tal i com a mi em sembla percebre’l, és pensar (potser no tant el contingut d’una determinada idea de pau com) les condicions per a una vida pacífica o pacificada. La vida en pau fóra un criteri que permet comprendre no només la maduresa d’una civilització, sinó la maduresa d’una vida humana concreta.

La vida pacificada de cada un de nosaltres, així com un món pacificat no és ni pot ser el resultat d’un atzar, sinó la culminació, la conquesta d’un objectiu llargament preparat. No hi haurà una vida pacificada, ni un món pacificat sense que hàgim comprès la necessitat d’una transformació. Per tal que es dugui a terme aquesta transformació cal, a més, l’aplicació d’un mètode, d’unes pràctiques regulars que signifiquen tota una manera de viure.

Ens cal una meditació molt ambiciosa sobre quina pau volem per a nosaltres i pel món. En tot cas, aquesta pau exigirà de nosaltres una transformació molt important, basada en la confiança i en la constància.

Una transformació en profunditat (una metanoia, deia en Panikkar) no serà efectiva ni anirà mai més enllà d’un desig relativament ingenu si no fem un esforç de comprensió molt ambiciós de qui som nosaltres (cadascú de nosaltres) i de quins són els principis espirituals i mentals que hem assumit i defensat com a civilització.

Cal una comprensió dels principis de la nostra civilització. Cal també una reorientació o una metanoia, perquè en aquesta civilització detectem l’existència de grans equivocacions. I el criteri que ens permet detectar l’equivocació és la violència. En aquesta sentit, podem dir que la modernitat i la seva passió per la voluntat de poder expressa aquestes equivocacions de forma exasperada. Raimon Panikkar ens ajuda a ésser vigilants, exigents, crítics i alhora esperançats.

Notes:

[1]Ponència llegida el 19 d’octubre de 2011 al IV Congrés d’Estudis Personalistes «Colligite Fragmenta. Repensar la tradició cristiana en el món postmodern».

[2]Cf. Baruch Spinoza, Ethica, V, 42: Omnia praeclara tam difficila quam rara sunt.

[3]Cf. Eusebi Colomer, El pensamiento alemán de Kant a Heidegger, Barcelona, Herder, 1990, p. 451.

[4]«[...] je trouve manifestement que l’existence ne peut non plus être separée de l’essence de Dieu, que de l’essence d’un triangle rectiligne la grandeur de ses trois angles égaux à deux droits [...]», René Descartes, 5ena Meditació.

[5]Franco Volpi, Il nichilismo, Milà, Laterza, 2009, p. 79.

[6]Raimon Panikkar, Gottesschweigen, Munic, Kösel, 1992, p. 222: «Eine Neueinterpretation der Gottesidee wird nicht nur eine Art Modernisierung und Anpassung, sondern eine radikale Revolution sein müssen, die wir nur als eine weitere Bewußtseinswandlung des Menschen beschreiben können, wie sie in der menschlichen Geschichte vielleicht nur selten vorgekommen ist. [ ... ] Der Gott der Religionen, wie diese ihn uns darstellen, genügt nicht. Auch das Absolute der Philosophen genügt nicht.»

[7]La doctrina advaita és una branca no dualista de l’hinduisme, que afirma la unitat entre les ànimes (atman) i la divinitat (Brahman).

[8]Raimon Panikkar, Gottesschweigen, op. cit., p. 250.

[9]Idem, Visió trinitària i cosmoteàndrica: Déu, home cosmos, Barcelona, Fragmenta, 2011, pp. 281 i ss.

[10]Ibíd. p. 282.

[11]Ibíd. p. 283.

[12]Ibíd. p. 285.

[13]Meister Eckhart, Vom Wunder der Seele, Stuttgart, Reclam, 2007, p. 38.

[14]Cf. Raimon Panikkar, El diàleg indispensable (Pau entre religions), Barcelona, Ed. 62, 2003, pp. 35 i ss.

[15]Ibíd. p. 41.

[16]Ibíd. p. 43.

[17]Ibíd. p. 66.

[18]Ibíd. p. 38.

[19]Ibíd. pp. 50-51.

[20]Ibíd. p. 67.

[21]Ibíd. p. 59.

[22]Ibíd. p. 73.

[23]Ibíd. p. 77.

REPENSAR LA RELIGIÓ CRISTIANA COM A INSTÀNCIA CRÍTICA EN L’ESPAI PÚBLIC. LES PROPOSTES DE LA TEOLOGIA POLÍTICA FEMINISTA [1]

Montserrat Escribano Cárcel

Càtedra de les Tres Religions de la Universitat de València / Facultat de Teologia de València «Sant Vicent Ferrer»

INTRODUCCIÓ

El IV Congrés d’Estudis Personalistes va triat com a símbol representatiu del seu cartell anunciador l’obra Supremus nº 58 de Kazimir Malèvitx. Aquest pintor avantguardista rus, que intentà comprendre artísticament el món que l’envoltava a través de la investigació funcional de les formes, es va interessar pels signes i els símbols. Així, va percaçar la captació de la identitat entre la idea i la percepció. En aquest estudi vaig a servir-me, en un primer moment, de la seua pintura per tal de mostrar les relacions que es mantenen en l’interior de la vida democràtica.

Malèvitx estava persuadit del fet que l’ésser humà podia conéixer únicament d’una manera relativa i parcial el món que el rodejava. Heus ací que concebés la seua obra pictòrica a tall d’un mitjà per a aprofundir en la identitat que s’estableix entre el subjecte i l’objecte. Va usar la seua pintura com a possibilitat de comunicar un coneixement distint, servint-se de formes geomètriques simples que es mantenien en un cert estat d’equilibri. [2]

Kazimir Severínovitx Malèvitx (Kíiv, 1878 - Sant Petersburg, 1935): Suprematism (Supremus No. 58), 1916.

A parer de l’artista rus, l’espai podia ser comprés a mode d’un símbol geomètric, en el qual reconéixer una abstracció absoluta. Resulta interessant aquesta manera d’interpretar l’art i l’estreta relació que mostra entre la creació artística i la interpretació de la realitat. La seua percepció de la forma com a mode d’abstracció, la intimitat que traça entre el color i el símbol poden ajudar-nos a entendre altrament la concepció actual que tenim de l’espai públic sobre el qual discorren les nostres vides.

En l’actualitat, les societats democràtiques alberguen en el seu interior diferents esferes que configuren allò que anomenem l’espai públic. Continuant amb l’obra Supremus nº 58 veiem que el seu autor, més enllà d’una experiència estètica, la va concebre com un instrument mental. És a dir, una ferramenta per a captar la realitat. Aquesta possibilitat d’aprehendre la realitat a través de l’art ens duu a fixar-nos en l’estructura compositiva que ofereix l’obra, a veure la relació dels colors usats, la disposició de les formes i les seues figures geomètriques. Així, aquesta peça avantguardista es converteix en un mitjà a través del qual Malèvitx pot interrogar-nos per les relacions traçades al seu interior i percebre tant l’equilibri com les tensions que es desprenen d’ella.

La meua proposta és que aquest instrument mental ens ajude a pensar de nou les relacions establides entre el món d’allò públic i d’allò privat o personal. També pretenc mobilitzar la nostra raó imaginativa, obligant-nos a percebre altres coneixements diferents. D’aquesta manera, comprendre alguns dels complexos vincles que es donen entre les distintes esferes allotjades en l’interior de les democràcies ens permetrà calibrar quin és l’espai que generen. Pretenc així apropar-me a l’entramat democràtic i percebre com s’estableixen algunes relacions en el seu interior. Finalment, em centraré en el paper ètic que desenvolupen les teologies polítiques en l’espai públic dins del marc democràtic, la conseqüència del qual és un enfortiment de les societats plurals democràtiques.