AAVV - Colligite Fragmenta

Enfront de les conseqüències importantíssimes de l’ateisme i del nihilisme, tot intent de restaurar un estadi històric previ fóra una insensatesa, perquè, simplement, estaríem mirant de restaurar la metafísica que ens tornaria a dur on som.

Davant d’aquest final d’època Panikkar no demana, com és obvi, una restauració o una reconquesta, sinó una conversió de soca-rel (una «metanoia»). Una metanoia que havia d’afectar a l’arrel mateixa de la civilització, als seus símbols més decisius, és a dir a la mateixa noció de divinitat. No es tracta d’una simple modernització o adaptació, no es tracta d’un simple aggiornamento, d’una posada al dia, sinó d’una actitud molt més radical, molt més de fons.

Una nova interpretació de la idea de Déu haurà de ser, no solament una mena de modernització i adaptació, sinó una revolució radical que només podem descriure com una transformació de la consciència de l’home donada potser només molt rarament en la història humana [ ... ] El Déu de les religions, tal i com se’ns presenta, no és suficient. Tampoc n’hi ha prou amb l’absolut dels filòsofs. [6]

La pregunta que tindrem plantejada amb aquesta metanoia és, entre d’altres, si és possible de ser cristià sense ser intel·lectualment grec i sense ser espiritualment semita. La qüestió és de gran abast.

Com cal concebre Déu en el context d’aquesta nova comprensió post-metafísica, podríem dir?

En primer lloc, ell proposa una desontologització de Déu i una desdivinització de l’ésser suprem.

En segon lloc, una resposta al dualisme metafísic de la mà d’una comprensió advaita [7]o, per dir-ho amb el seu llenguatge, una comprensió «cosmoteàndrica».

Mirem d’abordar aquestes dues qüestions, que seran la manera com Panikkar aborda la pregunta per l’ésser i la necessitat d’una «diferència ontològica».

2.1. Desontologització de Déu i desdivinització de l’ésser suprem

Pel que fa a la primera, la desontologització de Déu i la desdivinització de l’ésser suprem sense relliscar cap al pur nihilisme. Això vol dir desmarcar-se de la metafísica tal i com l’hem entesa i donar una resposta als problemes derivats de la fi de la metafísica. És una resposta creativa que parteix de la consciència d’un dels problemes més importants que té plantejada la nostra civilització, que és repensar el sentit de la realitat. No podem seguir concebent Déu com a un ésser suprem en el sentit que l’hem concebut al llarg de no pocs segles. La noció de Trinitat en Panikkar respon en bona part a aquesta necessitat de desdivinització de l’ésser (i per tant també del pensament) i de desontologització de Déu. Déu no és un ésser suprem, substantiu, idèntic a ell mateix, universal, independent del cosmos i de l’home. Déu no és un ésser que es troba situat en una altra dimensió de la nostra realitat i que viu més o menys impertèrrit i aliè a la nostra condició i a les nostres peripècies.

És quan comprenem Déu d’una forma ontològica que ens poden assaltar preguntes amb contingut moral com: «Com va poder permetre Déu l’holocaust?» «On era Déu quan milions de persones innocents morien a les cambres de gas?» Per a Panikkar la resposta a aquesta pregunta consisteix a afirmar que aquest Déu del qual es parla en aquestes preguntes simplement no existeix. Les respostes a aquestes preguntes no tenen sentit, perquè la pregunta és absurda.

O quan ens preguntem, en l’ordre epistemològic. «Si Déu és omnipotent, podria fer Déu que dos més dos fossin cinc?» Novament caldria dir que aquest Déu, del qual es parla en aquesta pregunta, simplement no existeix, ni té cap mena de sentit.

La reducció de l’ésser al pensament i de la paraula a concepte porta indefectiblement al col·lapse pel que fa a la comprensió de Déu. Wittgenstein hauria tingut raó en el seu Tractatus: l’afirmació «Déu existeix» és tan absurda com l’afirmació «Déu no existeix». Ni tan sols la pregunta té sentit. Si la paraula és un concepte, aleshores l’ideal neopositivista del llenguatge acaba constituint la seva conseqüència històrica més lògica. La realitat última queda, per dir-ho amb Lluís Duch, «desemparaulada». Però això no significa que aquesta «ultimitat» de la realitat deixi d’interpel·lar-nos. Potser aquest fenomen explicaria que justament en les societats més tecnològicament desenvolupades hi hagi una sensibilitat tan ben predisposada al buddhisme apofàtic, a la meditació zen, a la desconfiança en la raó i en les institucions. I és que el preu que hem hagut de pagar com a civilització per desenvolupar la ciència i la tècnica fins al punt que ho hem fet és considerar que l’únic llenguatge amb sentit és el descriptiu.

Per a Panikkar la metanoia comença amb una revisió a fons d’aquesta comprensió.

Panikkar va teixir tota una comprensió de la realitat basada en un paradigma trinitari. Com ja esmentaré més endavant, una comprensió que no només abasta Déu, sinó la totalitat de la realitat. Aquesta visió no només deixarà enrere la comprensió monoteista i ontològica de Déu, no només deixa sense fonament metafísic l’ateisme i el nihilisme, sinó que acaba per anar fins i tot més enllà del panteisme.

Miraré de fer un esforç per destacar algunes característiques autènticament fonamentals d’aquesta comprensió que el nostre autor va anar construint al llarg de dècades.

Crec que la resposta en positiu de Panikkar s’articula, pel cap baix, de la mà de tres qüestions que em limitaré pràcticament a esmentar, perquè una explicació una mica detallada de cada una d’elles ens portaria realment molt de temps.

a) En primer lloc: deixar espai pel silenci.

b) En segon lloc: comprendre la paraula com a símbol.

c) En tercer lloc: la veritat no es pot concebre com a universalitat.

2.1.1. Deixar un espai pel silenci

En primer lloc, voldria posar en relleu que la comprensió trinitària constitueix una manera de posar límits a la tendència a identificar Déu i per tant a comprendre’l sota la forma d’un concepte o d’una representació elaborada pel pensament.

En aquest punt Panikkar reprèn la tradició apofàtica i mística del cristianisme i d’altres tradicions (especialment la buddhista) per tal de cridar l’atenció sobre la finitud de tota representació, sobre els límits de tota creença, sobre el fet que la fe no té objecte, sobre la necessitat d’una aproximació silenciosa al fonament darrer de la realitat, sobre el fet que aquesta regió última i inefable no es pot exhaurir amb cap formulació històrica concreta, ni amb cap representació determinada, ni queda subjecte a les normes del pensament ni a les normes de la dialèctica.

En aquest sentit, Panikkar demana la revisió del fonament metafísic del monoteisme, quan diu que una idea o un concepte de Déu no és Déu; que la veritat de Déu no es mostra en un judici; que el repte no és adequar la realitat de Déu a una representació intel·lectual. En rigor, l’aproximació a la comprensió de Déu comença amb el silenci, perquè els termes i els conceptes ens serveixen per referir-nos a coses i a esdeveniments, però Déu no és cap cosa ni cap esdeveniment tangible ni mesurable. Cal respectar una diferència ontològica, per anomenar-ho amb llenguatge de Heidegger.

El que sobretot significa el silenci de Déu és que qualsevol intent de representació exhaustiva de Déu s’ha de deixar de banda. [8]Déu queda al marge del coneixement objectivador. Especialment quan aquest coneixement es concep (com Bacon féu) com a poder.

Però la Trinitat no conté només l’expressió del misteri (en el símbol del Pare), sinó també l’expressió de la manifestació (en el símbol del Fill). Aquí hi ha tant una manera de protegir el misteri de l’objectivació, com de concebre la paraula com a quelcom més que un terme o que un concepte.