AAVV - Colligite Fragmenta

La figura de Raimon Panikkar ha estat i és una figura discutida, però gairebé ningú podrà negar que és excepcional, per la qualitat del seu pensament, pel seu coratge, per la seva capacitat d’integrar la vida i el pensament; l’existència i l’espiritualitat; temporalitat i eternitat; tradició i originalitat; immanència i transcendència; paraula i silenci; icona i misteri.

Considerada retrospectivament, la seva vida defineix una evolució molt considerable. Permetin-me que esbossi alguns detalls de la seva biografia que em semblen significatius.

Panikkar va partir d’una educació i d’una formació catòliques que als nostres ulls apareixen avui com una forma molt estricta, també probablement molt rígida i segurament també podríem dir molt reaccionària, obertament posicionada contra tota forma de modernitat i de secularització, un catolicisme marcat per una forta tradició restauracionista i apologètica. Les primeres passes del jove Panikkar s’enquadren en àmbits on pesa d’una manera més o menys explícita el sentiment que cal una «reconquesta» del terreny perdut (s’entén: de la influència perduda) en els darrers decennis per part del catolicisme en el conjunt de l’Estat espanyol. És un comportament històricament condicionat per la circumstància d’una fortíssima secularització viscuda a Catalunya i que molt lamentablement eclosiona amb tota la virulència imaginable durant la guerra civil. Per primer cop, el cristianisme apareix en el nostre país com una realitat que pot quedar depassada per una altra cultura, per una cultura formalment rupturista, marcadament moderna i fortament anticlerical.

El triomf del franquisme al final de la guerra suposa el marc polític en el si del qual Panikkar viurà els moments inicials de la seva carrera. I, si hem de ser més concrets, direm que aquestes primeres passes les duu a terme en el si de l’Opus Dei, una organització que en aquells moment feia poc que s’havia fundat al voltant de la figura de Josep Maria Escrivà.

Aquest és, dit molt en termes generals, l’entorn en el qual es produeix el punt de partença de Raimon Panikkar. El lloc des d’on ell començarà a pensar el cristianisme i en general des d’on començarà a pensar el paper de la religió en la vida de la persona i en la cultura en general.

I amb tot, en la seva vida hi ha, pel cap baix, dos elements de dinamització que permetran que aquest punt de partença quedi depassat al cap de relativament poc temps.

En primer lloc, les seves circumstàncies familiars: pare indi de religió hinduista i mare catalana de religió cristiana catòlica.

En segon lloc, la seva capacitat d’interrogar-se –i per tant també d’entrar en crisi, de sentir-se en la intempèrie, de problematitzar allò rebut i d’avançar ordenadament en l’elaboració de respostes. En aquest sentit Panikkar va ser una persona que no va tenir por i que no va recular davant de la possibilitat d’interrogar allò que havia rebut. Vull afegir en aquest moment un element que em sembla de gran importància per comprendre l’evolució del seu pensament i la formulació del paradigma que ell proposarà: no és que no respectés la tradició rebuda, tot al contrari; simplement que no té una actitud tradicionalista. Mostrar respecte a la tradició no és sinònim de ser tradicionalista. En el primer cas tenim la necessitat de prendre en consideració la qualitat, l’altitud, la fortalesa de les persones que han pensat abans que nosaltres i que, a la vegada, han meditat les aportacions dels antics i han sentit la responsabilitat de transmetre-les a la llum d’una nova interpretació. En el segon cas, en el tradicionalisme, tenim la defensa ideològica d’un moment determinat de la tradició que, per un motiu o per un altre, es considera com a una referència òptima i ens serveix per comprendre que tot allò que se n’allunyi és expressió d’una decadència que cal combatre.

El pensament de Raimon Panikkar respecta la tradició, però no és tradicionalista, és a dir no cau en el miratge de considerar que en el passat hi ha hagut un moment d’equilibri privilegiat entre la veritat i la història.

El punt de partença en la seva vida és tan allunyat del seu punt d’arribada que aquells que desconeixen els moments inicials de la seva trajectòria es sorprenen a vegades de la transformació tan important del seu pensament i de la seva mentalitat. I tanmateix aquesta transformació important no ha significat per a ell una ruptura simbòlica traumàtica que hagi introduït discontinuïtats molt doloroses al llarg de la seva vida. Mai va deixar de ser cristià, mai va deixar de ser sacerdot des de la seva ordenació l’any 1946, mai va abandonar l’Evangeli com a una de les fonts d’inspiració essencials de la seva vida. Recapitulant la trajectòria de la seva vida, deia en una frase molt citada: «Me’n vaig anar cristià, em vaig descobrir hindú i torno budista sense haver deixat mai de ser cristià».

Malgrat aquestes observacions últimes relatives a la continuïtat simbòlica de la seva trajectòria, avui voldria centrar la meva exposició en les transformacions i en la novetat important que va suposar el seu pensament, que ell va anar teixint al llarg dels anys.

I començaré per una anècdota, que posa en relleu de quina manera el seu pensament partia de la seva mateixa experiència, molt en la línia del que una part molt considerable de la filosofia del s. XX ha demanat dels filòsofs.

Quan en Panikkar era ben petit encara i anava a l’escola dels jesuïtes de Sarrià, un bon dia el professor li va fer entendre una determinada interpretació del catolicisme de l’Església: només els cristians se salven, perquè fora de l’Església no hi ha salvació possible. Aquest principi general, proclamat per Sant Ciprià el segle III –extra ecclesiam nulla salus– i assumit en gros per tota la tradició catòlica per definir en darrera instància la relació entre cristians i no cristians, suposava en termes concrets que el seu pare, que era hindú, no es podria salvar.

Una cosa és confrontar-se amb un principi abstracte i una altra de ben diferent és que aquest principi intervingui en la pròpia vida per tal d’interpretar-la, ordenar-la i donar-li un sentit. El catolicisme que aquell adolescent tenia davant d’ell, amb un fort caràcter sacramental i dogmàtic, excloïa el seu pare en la noció de salvació, en la mesura que aquest era fill d’una tradició religiosa diferent de la cristiana. «Extra ecclesiam nulla salus», una comprensió excloent i negativa que, interpretada de forma restrictiva, deixava el món no catòlic en una posició molt difícil, per no dir insostenible, en tot cas molt difícil d’acceptar per a la consciència d’una persona que viu en la modernitat.

Aquest tipus de posicionaments propis de la tradició han generat en no pocs casos un rebuig frontal no només a la teologia cristiana catòlica, sinó de forma més general una al·lèrgia a tot el cristianisme en el seu conjunt.

En d’altres casos han generat una recepció crítica i imaginativa que ha posat a prova una de les virtuts humanes més preuades en un moment de crisi: el discerniment. Discerniment entre el que és essencial i el que no ho és, entre el que cal estar disposats a seguir transmetent a les generacions futures i allò que preferim deixar de banda.

Aquest és sens dubte un dels punts crucial on es posa a prova el discerniment i l’originalitat de Raimon Panikkar.

Però per arribar a acceptar el cristianisme sense haver compartir la comprensió excloent de la relació amb els no cristians, no n’hi ha prou amb un brindis al sol, ni amb declamacions més o menys sentimentals, si el que es vol és elaborar una visió no només de l’Església, sinó de Déu, de l’home, del món i de la història capaç de constituir una alternativa vigorosa tant a la temptació d’acceptar acríticament la tradició, com a la temptació de, com diuen els anglesos «Throw out the baby with the bath water». Aquest és, crec, el lloc que Raimon Panikkar ocupa, conjuntament amb tants altres pensadors cristians de la segona meitat del segle XX. El que segurament caracteritza la seva trajectòria intel·lectual i espiritual és l’ambició, la radicalitat amb què duu a terme aquesta reflexió i aquest discerniment.