AAVV - Colligite Fragmenta

Miraré ara d’oferir un breu tast del que em sembla que és autènticament central de la seva reflexió i, en conjunt, de la seva aportació sobre la base dels següents punts:

1. El teisme o la incomoditat en la teologia i en la metafísica.

2. La comprensió trinitària de la realitat, com l’expressió panikkariana de la pregunta per l’ésser.

3. Alguns aspectes del diàleg interreligiós, com a forma de concretar una praxi al servei de la pau.

1. EL TEISME O LA INCOMODITAT EN LA TEOLOGIA I EN LA METAFÍSICA

Un primer element que em sembla essencial de destacar per entendre la trajectòria de Raimon Panikkar és la interpretació que ell fa del cristianisme. El cristianisme no és una religió monoteista. Aquesta és una qüestió situada en el centre de la seva obra. El cristianisme no és monoteista, com tampoc és una religió que es reveli en un llibre, com ho pugui ser el judaisme, sinó una religió trinitària que es revela en la paraula.

La tradició teològica cristiana no ha negat mai la concepció trinitària de Déu, però ha recelat d’introduir una discontinuïtat teològica de gran abast amb la tradició jueva. Per això ha maldat per fer compatible les dues afirmacions: d’una banda el caràcter trinitari de Déu i d’altra banda afirmar el caràcter monoteista de la divinitat.

Si bé, doncs, no ha negat mai el caràcter trinitari de Déu, també és cert que no ha desenvolupat les conseqüències de forma prou radical.

La distància que ell proposa respecte del monoteisme és també la distància que ell proposa amb la metafísica, perquè cal recordar que el material conceptual amb el qual la tradició ha travat la comprensió Déu ha estat principalment les categories metafísiques gregues. Certament la solució de conciliar el monoteisme amb el caràcter trinitari de Déu no havia estat una solució fàcil, però amb completa independència de la valoració que puguem fer d’aquesta síntesi, segurament tots estarem d’acord en dir que la manera com va quedar formulada no era l’única solució possible. En el cas del cristianisme, com recorda sovint Pere Lluís Font, gairebé tot hauria pogut ser diferent de com ha estat.

Si jo no vaig errat, des del punt de vista del pensament de Panikkar, aquesta síntesi històrica operada per salvar la compatibilitat del monoteisme (i per tant la continuïtat amb la tradició jueva) amb la Trinitat, constitueix no només un punt crucial de la història del cristianisme, sinó també una opció que tendeix a dificultar la comprensió del que podríem anomenar l’especificitat mateixa del cristianisme.

El cristianisme és trinitari. Ens podríem preguntar en aquest moment, quin sentit té que Panikkar recordi d’una forma tan constant al llarg de la seva obra aquesta qüestió i, potser sobretot, amb quina finalitat ens ho recorda?

Sóc del parer que, pel cap baix, aquesta afirmació es duu a terme amb una triple intenció principal.

En primer lloc, com ja acabo de suggerir, destacar l’especificitat del cristianisme enfront de les tradicions monoteistes en general i (sobretot) del judaisme en particular. En segon lloc, de protegir el cristianisme tant del teisme (això és: de la interpretació del Déu monoteista com a ésser suprem), com de l’ateisme, que és la seva resposta dialèctica. En tercer lloc: trobar una resposta al problema del nihilisme contemporani.

Què entén Panikkar per teisme? Per què aquesta noció té tanta importància en el seu pensament? Fins a quin punt la incomoditat que li provoca el teisme es troba en la base de tota la seva evolució personal?

Per tal de caracteritzar breument aquesta noció voldria només destacar dos elements: D’una banda, el teisme no es pot concebre sense que Déu quedi integrat a les condicions de l’ontologia clàssica. D’altra banda, el teisme, en la mesura que és indissociable de la metafísica, introdueix una comprensió dualista de la realitat, la qual és una de les condicions perquè sigui possible el nihilisme.

1.1. Supeditar Déu a les condicions del pensament

Pel que fa al primer punt, el teisme és resultat d’una operació històrica de gran abast: fer ús de les categories metafísiques gregues per tal de resoldre una de les necessitats més importants del cristianisme, que és disposar d’una gran teologia. El teisme (i amb ell una part molt important de la tradició teològica) és incomprensible si no tenim en compte l’aplicació dels principis ontològics de la metafísica parmenidiana a la noció de Déu.

En aquest context (tot i el risc de resultar una mica feixuc), valdria la pena de recordar dos principis fonamentals de la tradició metafísica heretada del pensament de Parmènides:

a. d’un costat, la identitat entre l’ésser i el pensament;

b. d’altre costat, l’afirmació que la veritat és universal i necessària.

Associem la filosofia de Parmènides a l’afirmació de la identitat entre l’ésser i el pensament. Això significa en termes generals que allò que és (l’ésser) no es pot concebre al marge de les condicions pròpies del pensament. L’ésser presenta exigències pròpies a l’hora de ser concebut i aquestes exigències coincideixen amb les del pensament.

I quines són aquestes condicions? No és ara el moment d’estendre’s indegudament, però és important retenir que no podem pensar (en el sentit que suggereix Parmènides) mentre no respectem el principi d’identitat i el principi de no contradicció. El no ésser no pot no ser, diu l’Eleata, perquè afirmar que el no ésser és, fóra tant com caure en una contradicció. I una contradicció no la puc pensar. I per tant no pot ser. L’ésser és el que és, perquè si no fos, el que és, hauria de ser el seu contrari. I el contrari de l’ésser és el no ésser. Però el no ésser, ho acabem de dir, no és. Per tant, no és possible pensar l’alteritat del que és. Això ens condueix a la conclusió indefectible que el que és ha de ser idèntic a ell mateix. La identitat és pròpia de l’ésser.

I així podríem seguir desglossant una colla de conseqüències importants, que constitueixen el moll de l’os dels principis de l’ontologia, és a dir de l’afirmació que l’ésser és el pensament. Òbviament el pensament de Parmènides té la seva recepció, en el si mateix de la tradició grega, però el principi de la identitat entre l’ésser i el pensament romandrà, en la mesura que subsisteixi la influència de la metafísica grega.

Voldria esmentar una triple conseqüència importantíssima quan aquest mecanisme de comprensió de l’ésser s’aplica (ni que sigui analògicament) a la noció de Déu i molt especialment quan determinem Déu com a ésser suprem.

1.1.1. En primer lloc, la dimensió misteriosa de Déu queda mitigada

L’impacte que té la interpretació ontològica de Déu és, entre d’altres, l’enfosquiment (i en el límit l’oblit) de la dimensió misteriosa de Déu, en benefici del protagonisme extraordinari del concepte i del pensament. El teisme a Occident no hauria estat possible si no haguéssim assumit plenament la convicció que la intel·ligència és el pensament que pensa d’acord amb els principis definits per Parmènides, això és: que per damunt de l’autoritat de la racionalitat no pot haver-hi cap altra autoritat. Per això acaba essent molt problemàtic pensar que Déu pugui contradir els principis fonamentals de la raó i, també per això, la comprensió de Déu acaba essent una comprensió que no sempre respecte la distància necessària que introdueix el misteri. Descartes, per exemple, escrivia en la seva cinquena meditació que «trobo tant evident que l’essència de Déu no es pot separar de la seva existència com evident trobo que l’essència d’un triangle rectangle inclogui la idea que la suma dels angles equival a 180 graus». [4]I val a dir que Descartes no n’és pas el creador, d’aquest argument, sinó reprèn una referència bastant més antiga.