AAVV - Colligite Fragmenta

Aquesta nova comprensió de la realitat, de la veritat, de la paraula, de Déu i de l’ésser tenen, evidentment, un impacte en la praxi. L’àmbit on Panikkar ha explorat l’impacte d’aquesta comprensió és, molt especialment, l’àmbit del diàleg interreligiós. A aquesta qüestió voldria dedicar la darrera part de la meva intervenció.

3. ALGUNS ASPECTES DEL DIÀLEG INTERRELIGIÓS

La finalitat principal del diàleg interreligiós no és tan satisfer unes necessitats de tipus teològic, sinó sobretot la pau. Panikkar va insistir una i altra vegada que allí on s’expressa la pau en un sentit profund no és tant en els tractats polítics, sinó en el diàleg. La pau de la qual parla Panikkar no és la pau tal i com històricament s’ha acostumat a entendre, això és, com a Pax, entesa com pactum, que vol dir posar límits. Bàsicament hem entès la pau com a equilibri de forces. I com que aquest és sempre fràgil, els tractats de pau han tingut sempre una data de caducitat.

Igualment, hem tendit sovint entendre la noció de diàleg en un sentit massa restrictiu. El diàleg intercultural i el diàleg interreligiós són dues peces essencials per a la construcció de la pau entre les civilitzacions. No ens hem de resignar al xoc, sinó tenir l’ambició d’aprofundir i donar força al diàleg.

I, amb tot, aquest diàleg no es pot basar en una mera intenció ingènua, en una mena de «bonisme» o en un brindis al sol. El diàleg intercultural i interreligiós conté esculls importants, dels quals cal ser conscients.

Per començar el diàleg interreligiós conté dificultats teòriques importantíssimes. D’entrada, hi ha una manera molt efectiva de fer fracassar el diàleg: situar-lo en l’ordre dialèctic. A la concepció metafísica de la veritat li correspon una forma de diàleg. I aquest és el diàleg dialèctic, el diàleg que té per finalitat treure l’entrellat de qui té raó. Un diàleg massivament condicionat per la lògica analítica i en particular pels seus axiomes, així com per la idea de veritat universal, és un diàleg que molt difícilment podem distingir d’una disputatio. Així, per exemple, asseure’s al voltant d’una taula per preguntar-se qui té raó, si els buddhistes, els cristians, els musulmans o els hinduistes... és molt probable que ni tingui massa interès ni tingui massa sentit.

Per altra banda, considerar que el fet de desestimar el sentit de la dialèctica i de la disputa és ja de per si una posició relativista, torna a ser una interpretació feta des de una determinada comprensió de la paraula, de la veritat i de l’ésser.

Si a vegades ens hem plantejat la teologia de les religions d’acord amb aquest estil dialèctic és perquè prenem com a paradigma el coneixement que cerca la veritat universal. Segurament té sentit preguntar-se qui té raó, aquell que afirma que la terra gira al voltant del sol o aquell que afirma el contrari? Quina cosmologia és més correcta, l’heliocèntrica o la geocèntrica?

Però tindria sentit preguntar-se: quin art és més correcte: l’art de Rembrandt o el de Picasso? Quina música és més vertadera, la de Bach o la de Beethoven?

El fet que aquestes preguntes intuïtivament no tinguin massa sentit, no exclou per a res que es pugui parlar de pintura o de música, però el diàleg sobre aquestes matèries evidentment no es pot guiar pel mateix paradigma de veritat, ni pel mateix mètode que es guia una disputa científica.

No podem dialogar sobre religió de la mateixa manera que dialoguem sobre teories. No podem aplicar al diàleg interreligiós el paradigma del pensament dialèctic. Per això Panikkar proposa el que ell anomena el diàleg dialògic.

Interrogar-se per les condicions d’un diàleg interreligiós que permeti avançar en la direcció de la mútua comprensió, de la mútua transformació i de la pau entre les civilitzacions. Aquesta ha estat una de les constants dels darrers decennis de la vida de Panikkar.

Crec que amb completa independència de l’acord o desacord que sentim en la descripció de les condicions del diàleg i amb la metafísica que hi ha al darrere, haurem d’admetre que la intenció que hi ha al darrere és quelcom que tots podríem donar per bo.

Algunes de les condicions del diàleg interreligiós proposades per Panikkar recorden a les condicions també suggerides per Apel o Habermas en la seva reflexió sobre el comportament comunicatiu, encara que el sentit segurament és una mica diferent. Voldria ara esmentar algunes de les condicions a les quals em refereixo.

Una primera condició de la noció de diàleg és que ningú està exclòs, ni res resta al marge de l’agenda d’aquest diàleg. No pot haver-hi tabús. [14]

Per altra banda, la finalitat no és defensar idees ni doctrines. I encara menys imposar-les. El diàleg dialògic és aquell que sorgeix «d’una font més profunda i més interna que l’estímul que rebem dels altres. Aquesta font pot anomenar-se silenci o, potser, la set humana de la veritat. Sense aquesta set, el diàleg queda atrapat en un intercanvi d’opinions superficials». [15]El diàleg interreligiós està precedit per un moment silenciós que permet que la paraula resultant sigui no tant una informació o una idea, com una confessió. [16]Es dialoga no pas exclusivament al voltant d’idees, sinó al voltant de símbols. Per això la praxi del diàleg ha de recollir també aquesta dimensió: els àpats, els gestos, la col·laboració en projectes compartits, l’hospitalitat, la celebració de festes, la compassió, la pregària, els silencis... [17]

Igualment, és convenient que en un diàleg interreligiós els participants comparteixin la convicció que «cap individu, cap grup humà, ni tan sols tota la humanitat vivent en un moment determinat de la història, pot encarnar la mesura absoluta de la veritat». [18]

Per això mateix, no podríem considerar que ens trobem en un diàleg que mereixi aquest nom si no reconeguéssim la igualtat de tots els participants. El dret equitatiu de tots els participants a fer ús de la paraula, a interrogar i a interpel·lar, a ser considerats com a portadors d’una tradició igualment digna. Així mateix, «un diàleg autèntic no solament requereix que tot dialogant s’expressi per ell mateix, sinó que cadascú parli la seva llengua». [19]

Encara un altre element important que em limito a esmentar: el diàleg interreligiós no s’ha de tancar a les qüestions polítiques. Perquè si bé és cert que cal separar l’Estat de l’Església, això no vol dir que es pugui separar la vida de la religió. El diàleg transforma, el diàleg integra, el diàleg ha de permetre abordar-ho tot. El diàleg endegat en un sentit religiós no es limita a qüestions estrictament teològiques, perquè la religió no és un àmbit apart, aïllat de la vida. Una mostra de l’impacte que té la reflexió sobre el diàleg per part de Panikkar és que aquest va defensar el que molts no defensaven: que calia un diàleg amb ETA, que calia un diàleg amb persones que tenien la gravíssima responsabilitat de participar en una organització que emprava les armes. «El logos [del diàleg] [...] pot interpretar-se com la trobada no entre dues idees (objectivables), sinó entre dos símbols (que impliquen la participació del subjecte). És un diàleg entre persones cadascuna de les quals creu que té la interpretació correcta dels símbols utilitzats. Per a un, la paraula «terrorista» pot ser el símbol d’un criminal que es dedica a matar, i, per un altre, pot simbolitzar un guerrer que combat per una causa justa i exposa la seva vida.» [20]«Negar el diàleg equival a negar la humanitat del contrincant.» [21]

Aquest és un exemple ben clar del fet que no sempre el diàleg és fàcil. I, amb tot, d’una cosa en podem estar segurs: mai s’arriba a la pau sense diàleg. Per això mateix, «el diàleg en si mateix és una autèntica manifestació de religiositat», [22]que, sens dubte, inclou l’experiència de la pròpia insuficiència i que no exigeix per a res que els respectius absoluts deixin de ser absoluts per a nosaltres. [23]