AAVV - Colligite Fragmenta

1. EL MARC DEMOCRÀTIC COM A FERRAMENTA D’ANÀLISI DE L’«ECOSISTEMA DEMOCRÀTIC»

A l’igual que succeeix en Supremus nº 58, també en les nostres societats plurals europees podem advertir determinades formes geomètriques, espais i colors. El resultat és un conjunt definit que s’identifica amb allò que entenem com a Estats socials i de dret, si ens situem, almenys, en l’àmbit europeu. Així, veiem que la configuració d’allò que definim per democràcia ve establit també per aquell que el conté.

L’interior dels nostres Estats alberga determinats espais institucionals i colors ideològics que tracen formes compositives peculiars, les quals acaben configurant-los i els donen la seua peculiarietat. En aquestes composicions podem distingir esferes com la política, l’econòmica, la religiosa, la jurídica o la integrada pels mass media. Llavors, és fàcil afirmar que l’interior de la composició està determinat per les múltiples relacions i interdependències que s’estableixen entre les esferes. Tanmateix, els Estats estan configurats a la seua vegada pels valors morals, les creences, els mites i les concepcions antropològiques que actuen en el seu interior i els donen forma. Així mateix, cada Estat mostra unes determinades relacions entre les seues esferes i està sostingut, a la seua volta, per veritats i creences que perfilen i orienten el seu marc democràtic concret.

La trobada entre les distintes esferes i les concepcions que les formen crea l’espai públic. Així apareix aquest espai com a generador de civilitat, tal com afirma Adela Cortina, [3]per ser aquest lloc on es forma el juí i l’opinió dels i de les ciutadanes. L’espai públic és doncs el terreny on cada una de les esferes traça, ensems amb les altres, complexos vincles. Al mateix temps, hem de tenir en compte que la civilitat es veu afectada pels esdeveniments socials, religiosos, econòmics o històrics de cada moment; sense oblidar-nos tampoc de les influències subtils i complexes que actuen sobre les esferes sorgides a partir de les conviccions morals, dels valors, dels sistemes de creences i dels règims de veritat, [4]els quals sostenen l’ús públic de la raó. Conseqüentment, la capacitat que tot això exerceix sobre les esferes pot aplegar a modificar-les, a desplaçar-les o a transformar-les, ja que no romanen fixes en el temps, sinó que són renegociades sempre per les persones i les institucions a través de la història.

En prendre certa distància i contemplar el conjunt, veiem que les esferes i les relacions establides perfilen un marc. Dibuixen un horitzó que permet la presència del joc democràtic al seu interior. Aquest obri la possibilitat d’un coneixement diferent sobre el conjunt polític que alberguen, puix imaginar el marc ens permet també extraure conseqüències pràctiques per a la vida pública dels ciutadans i ciutadanes.

Valent-nos de la imatge del marc com a ferramenta cognoscitiva, segons la proposta de la filòsofa Judith Butler, [5]i aplicant-la ací a les nostres societats democràtiques, podem obtenir algunes conclusions per a aquest estudi. Una de les primeres és que el marc limita un espai comprensiu i defineix allò que queda enquadrat dintre de les seues dimensions i allò que no. La funció del marc, segons Butler, no és sols la d’acotar un espai, com si d’una fotografia es tractara. Sinó que, aplicant-lo a l’Estat social i democràtic de dret ens ajuda a reconéixer i perfilar la presència de cada una de les esferes que resideixen al seu interior.

Tenir present aquest marc com a ferramenta fa més senzill veure les interrelacions que s’estableixen entre cadascuna de les esferes i, alhora, caure en el compte de l’important paper que té el sistema de creences que dóna forma característica a qualsevol societat democràtica. Preguntar-nos pels marcs es converteix aleshores en:

a. Una opció epistemològica que adverteix del complex sistema sociopolític i normatiu que resideix al seu interior. Aquest sistema actua de mode multiplicatiu tant en la vida individual de les persones com en les seues relacions institucionals. Ens permet recordar-nos-en de com percebem i contemplem la realitat sempre de forma situada. Perquè observem i actuem sobre la realitat des d’una perspectiva, lloc, ideologia, gènere, institució o posició social sempre determinada.

b. Suposa també una opció retòrica, ja que el mode de conceptualitzar i de representar la realitat, de sancionar determinades polítiques socials, culturals, econòmiques o jurídiques s’estableix a partir de paràmetres sensorials i somàtics. Heus ací que la nostra comprensió d’allò que denominem l’espai públic depén en gran mesura dels esquemes dominants de conceptualització, de la formulació dels valors, dels règims de veritats que sostinguen les nostres vides, així com de les propostes retòriques que elegim per a narrar-les.

c. Qüestionar-nos els marcs com una ferramenta cognoscitiva es converteix també en una opció ètica, car hem de tenir en compte que el procés d’anomenar i de comprendre és sempre descriptiu alhora que constructiu. [6]D’aquesta manera, el subjecte, tant institucional com personalment, a través de l’acte d’anomenar, constitueix la realitat i a si mateix. Per tant, no es tracta únicament de dir, descriure o conèixer, sinó de tenir consciència que, en fer-ho, construïm també allò que diem. Precisament aquesta qualitat performativa dels actes de parla evidencia la càrrega ètica que contenen o la seua absència.

Pareix pertinent llavors que ens fixem en els marcs democràtics com a opció metodològica, a fi de comprendre i qüestionar el joc democràtic que s’estableix al seu si. Aquesta ferramenta metodològica permet interpretar la relació que es dóna en cadascuna de les esferes que acull, i a la vegada qüestionar si cada una d’elles manté les seues funcions específiques i l’autonomia necessària per al seu funcionament.

Abans de continuar, hem de tenir present que una de les característiques fonamentals dels marcs democràtics és precisament el seu caràcter dinàmic. És a dir, que els seus límits puguen eixamplar-se o bé veure’s seriosament reduïts. Sent això així, aquesta opció metodològica ens permet dilucidar si els marcs s’eixamplen, s’enforteixen i permeten un cert equilibri democràtic en el seu interior, al qual anomenaré «ecosistema democràtic», o si bé, pel contrari, el marc constreny i amenaça la vida democràtica en les nostres societats pluralistes.

2. ALGUNES CONSEQÜÈNCIES DE LA PÈRDUA DE L’EQUILIBRI DE L’«ECOSISTEMA DEMOCRÀTIC»

Tal com he mantingut, les societats democràtiques estableixen, tracen i configuren un marc en què l’espai públic es converteix en un àmbit de trobada per a cadascuna de les esferes que la componen i les concepcions que la nodreixen. Tanmateix, lògicament, aquestes no romanen impertèrrites en el temps, sinó que certes condicions i esdeveniments històrics modifiquen l’ecosistema democràtic abocant a una pèrdua d’equilibri i de sostenibilitat.

En l’actualitat, concretament a l’Estat espanyol, assistim a un procés de constricció del marc democràtic, provocat per una inflació desbocada d’una esfera que està ocultant i fins i tot sotmetent a la resta. El creixement desaforat de l’esfera econòmica està desplaçant a la resta. Aquesta situació, compartida també amb altres Estats europeus, es fomenta per mitjà de decisions econòmiques que s’allunyen de pràctiques ètiques, ultrapassant fronteres i sent decretades pels anomenats «mercats»; terme que engloba sovint una dimensió retòrica creada amb una finalitat eufemística. Es tracta d’evitar anomenar els responsables immediats, eludint així tot tipus de responsabilitat social i política per la seua part. Aquesta dimensió retòrica porta amb ella un enorme desplegament semàntic que rellisca des de l’àmbit de la racionalitat cap a aquell on s’apel·la, de forma abusiva, a allò sentimental. [7]