AAVV - Colligite Fragmenta

[16]Amartya Sen, Desarrollo y libertad, Barcelona, Planeta, 2000.

[17]Crockett Clayton, Radical Political Theology. Religion and Politics after Liberalism, Nova York, Columbia University Press, 2011.

[18]José Casanova, Religiones públicas en el mundo moderno, Madrid, PPC, 2000. Vegeu també Rafael Díaz-Salazar, Democracia laica y religión pública, Madrid, Taurus, 2007.

[19]Kwok Pui-lan, Postcolonial Imagination and Feminist Theology, Luisville, Westminster John Knox Press, 2005. Mayra Rivera, The Touch of Transcendence. A Postcolonial Theology of God, Luisville, Westminster John Knox Press, 2007.

[20]Marcella Althus-Reid i Lisa Isherwood, Controversies in Body Theology, Londres, SCM Press, 2008.

[21]Ulrike Auga, «Knowledge - Religion - Gender», a Gender, Theology and Spirituality [Lisa Isherwood, ed.], Londres, Equinox, 2012.

[22]Joerg Rieger i Kwok Pui-lan, Occupy Religion. Theology of the Multitude, Lanham, Rowman & Littlefield Publishers, 2012.

III. ESGLÉSIES CRISTIANES I MOVIMENT ECUMÈNIC

LA PERVIVÈNCIA DEL CISMA ENTRE ROMA I CONSTANTINOBLE. UN PUNT DE VISTA ORTODOX [1]

Sergei Prosandèiev

Rector de la Parròquia de Sant Jordi de València (Patriarcat de Moscou)

1. EL GRAN CISMA

La matinada del 16 de juliol del 1054, en la catedral de Santa Sofia, a Constantinoble, tres llegats romans del papa Lleó IX (1049-1054), encapçalats pel cardenal Humbert, llegiren una lletra d’excomunió a Miquel Cerulari, patriarca de Constantinoble (1043-1058), i als seus seguidors. Com a resposta, Miquel Cerulari, que no reconeixia l’autoritat dels enviats del papa, els va excomunicar al seu torn. Aquell intercanvi d’anatemes va passar a la història com l’inici del Gran Cisma, de la divisió de l’única Església cristiana en dos Esglésies, occidental i oriental, llatina i grega, fet que es va convertir en una tragèdia per al món cristià.

En realitat, entre les seus de Roma i Constantinoble sorgien sovint diferències significatives. Tanmateix, les controvèrsies existien també entre altres centres cristians, com per exemple entre Constantinoble i Alexandria, o bé entre Antioquia i Jerusalem. Però únicament el conflicte amb Roma va provocar una escissió mil·lenària que no ha estat superada fins al present. Durant aquest temps a Occident i a Orient s’han desenvolupat diversos tipus d’estructures eclesiàstiques. Nogensmenys, en l’actualitat, molts creients perceben aquesta tragèdia de la divisió com una qüestió que els afecta personalment i intenten fer el que poden perquè el món cristià recupere la seua unitat. Aquest fet ens infon l’esperança que el diàleg teològic entre les nostres Esglésies, iniciat el segle proppassat, no s’eternitzarà.

En l’origen del conflicte hi havia la controvèrsia sobre les diferències entre els ritus litúrgics de les Esglésies d’Occident i d’Orient. Aquestes disparitats han existit al llarg del primer mil·lenni de la història del cristianisme, però mai havien dut al trencament de la unitat eclesial. L’oportunitat més immediata per a d’açò fou l’ordre del patriarca Miquel Cerulari, del tancament de les esglésies i monestirs de ritu llatí, que celebraven l’eucaristia amb pa àzim. Aquesta ordre fou al seu torn una resposta al sotmetiment dels grecs en les províncies meridionals d’Itàlia que conservaven la tradició bizantina.

Quan els enviats papals es trobaven encara de camí, es va esdevindre la mort del papa i ells, en qualitat d’ambaixadors personals seus, van perdre la seua legitimitat. Per això, l’anatema a Miquel Cerulari i als seus seguidors proclamat en la butla que el cardenal Humbert va depositar damunt l’altar de Santa Sofia el 16 de juliol del 1054 no tenia valor canònic. Anatema que, al seu torn, el patriarca de Constantinoble i el seu sínode han respost amb un acte no referit a Roma ni a l’Església occidental, sinó personalment als missatgers de l’Església romana. Des del punt de vista formal, aquest enfrontament entre Occident i Orient no implicava la interrupció de la comunicació entre les Esglésies d’Orient i Occident, ni tan sols la divisió entre els patriarcats de Roma i Constantinoble.

La història de l’Església ja havia conegut temps en els quals la relació eclesiàstica entre Roma i Constantinoble fou interrompuda temporalment, però la consciència de la unitat substancial de l’Església del Crist i la voluntat de mantenir-la ajudaven els cristians occidentals i orientals a buscar una vegada més l’acord. Per què açò no fou possible el 1054? En un principi podria semblar que es tractava únicament d’un dels nombrosos malentesos que sorgien de tant en tant en les relacions entre les Esglésies. Tanmateix, més tard es féu evident que l’enfrontament entre els enviats papals i Miquel Cerulari, tan sols va revelar les profundes contradiccions i desacords existents entre les dos Esglésies que estaven desenvolupant-se durant els segles anteriors i que van conduir finalment al Gran Cisma. A Orient, els simples cristians ni tan sols entenien que Roma entrara en oposició amb les Esglésies orientals, puix no hi hagué consciència de separació fins al saqueig de Constantinoble pels croats el 1204. Aquest fet va demostrar clarament al món sencer que els cavallers catòlics ja no consideraven els cristians ortodoxos com a germans seus en la fe, i això va confirmar definitivament la divisió.

2. OBSTACLES A LA RECONCILIACIÓ

A les causes particulars del trencament de les relacions entre les dos parts del món cristià, cal afegir les peculiaritats de caràcter teològic, cultural i –potser sobretot– polític, que han configurat decisivament el desenvolupament del cristianisme occidental. Com deia el metropolita Hilarió Alfèiev, la marcada orientació cap a l’herència de la cultura llatina i l’escàs coneixement de la llengua grega i de la teologia dels Pares grecs de l’Església, va conduir al predomini en la teologia occidental de les concepcions trinitàries de sant Agustí i d’altres Pares llatins, amb la seua afirmació de la procedència de l’Esperit Sant i del Fill (Filioque). La inclusió d’aquesta paraula en el Credo nicenoconstantinopolità, primer a Hispània al segle VII i a partir del 1014 a Roma, fou percebuda negativament en l’Orient, sobretot després que el patriarca Foci, escriguera contra el Filioque.

En el camp de l’eclesiologia, l’esperit del dret romà i també la teoria de sant Agustí sobre la lluita eterna entre les dos ciutats, la celestial i la terrenal, l’Església i l’Estat, contribuïen a conformar una noció o manera de veure fortament jurídica de la naturalesa de l’Església i del poder eclesiàstic. El bisbe de Roma hi fou percebut no sols com a primus inter pares en el sistema dels cinc patriarcats que formaven l’Església universal (pentarquia), sinó també com el cap suprem de tota l’Església i vicari de Crist, amb poder sobre els altres patriarques i sobre els governants civils. En comparació amb Orient, es tractava d’altre model eclesiològic: si a Orient s’afirma el principi de col·legialitat i de comunió, la manifestació suprema del qual són els Concilis ecumènics, a Occident va prevaldre el principi monàrquic del govern eclesiàstic. El conflicte del 1054 entre el patriarca Miquel Cerulari i els enviats papals que es van comportar amb arrogància, constituí una manifestació més del xoc entre principis eclesiològics oposats.

Els posteriors intents de reconciliació entre les Esglésies catòlica i ortodoxa no van poder reeixir a causa de la política general de la seu de Roma respecte a les Esglésies orientals, que exigia d’aquestes la subordinació directa a Roma i l’acceptació dels punts de vista de la teologia llatina –com, per exemple, el Filioque o la doctrina del purgatori. Exemples rellevants d’això poden ser el Concili de Lyon el 1274 i el Concili de Ferrara a Florència el 1438-39. En ambdós casos, els participants ortodoxos dels concilis van ser obligats a cedir i a acceptar les condicions del papa, amb una finalitat primordialment política. Els intents d’unitat d’aquesta mena, en base a condicions dictades pel papa, van rebre el nom d’«unió». En no estar fonamentades en un acord real sobre la veritat del Crist i la fidelitat a la tradició, les «unions» no reunien, sinó, ben al contrari, sembraven la desconfiança i la separació entre ortodoxos i catòlics. Tristament coneguda fou la Unió de Brest del 1596, que va generar brutals persecucions d’ortodoxos i que en els nostres temps ha conduït a l’enfrontament entre grecocatòlics i ortodoxos en la Ucraïna occidental. [2]