AAVV - Colligite Fragmenta

Font: Elaboració pròpia a partir del Mapa de Minories Religioses de Catalunya.

Fem ara una petita pinzellada a cada confessió. Desglossem-les i veiem en quina situació es troben.

Com s’observa a la taula, el protestantisme és la tradició religiosa que ha creat més llocs de culte en els darrers anys. Cinquanta esglésies anuals de mitjana. La immigració, dèiem, és responsable en bona part d’aquest creixement. Argentina, Equador, Nigèria o Ghana són alguns dels Estats d’origen d’aquestes persones. Un tipus d’immigració que ha aconseguit, de manera no intencionada, donar un tomb a la tradició del país, fent de Catalunya un territori format majoritàriament per esglésies pentecostals. Fins l’arribada d’aquesta immigració, la majoria d’esglésies protestants de Catalunya eren baptistes i Assemblees de Germans, i les esglésies ètniques només eren representades per les esglésies de Filadèlfia, formades per persones d’ètnia gitana. [8]

FIGURA 3. PERCENTATGE D’ESGLÉSIES EVANGÈLIQUES SEGONS BRANCA DOCTRINAL

Font: Elaboració pròpia a partir del Mapa de Minories Religioses de Catalunya.

La comunitat evangèlica és aquella que compta amb més associacions sense ànim de lucre, vinculades a llocs de culte o no. La majoria d’aquestes associacions, trenta concretament, són centres de rehabilitació de persones amb problemes d’addicció. Disposa també d’ONGs (organitzacions no governamentals), serveis d’informació i difusió de la Bíblia, mitjans de comunicació, i centres de formació, entre d’altres.

L’islam segueix les Esglésies evangèliques en número de centres de culte. En aquests cas, la diversitat de corrents és més simple: diferenciem entre oratoris de majoria sunnita, oratoris de majoria xiïta i comunitats sufís. A Catalunya, en el moment del recompte només hi havia un oratori de majoria xiïta (després n’identificàrem algun altre); la resta eren tots de majoria sunnita. D’aquestes comunitats, la majoria estan formades per persones procedents del Marroc; la resta són mixtes (barregen diferents nacionalitats) o constituïdes només per homes procedents de l’Àfrica subsahariana. Majoritàriament, constitueixen les comunitats sufís persones nascudes a l’Estat espanyol.

FIGURA 4. PERCENTATGE DE COMUNITATS MUSULMANES, SEGONS REGIÓ DE PROCEDÈNCIA DE LA MAJORIA DE MEMBRES

Font: Elaboració pròpia a partir del Mapa de Minories Religioses de Catalunya.

Els Testimonis Cristians de Jehovà, que també han crescut durant els darrers anys, han reduït el nombre de llocs de culte, però un mateix lloc de culte és utilitzat cada vegada per més comunitats. Són, després de l’Església catòlica, la confessió implantada a més comarques catalanes. Només hi ha cinc comarques on actualment no hi ha cap Sala del Regne. Això, d’altra banda, no implica que en aquestes comarques no hi hagi ni hi acudeixin els testimonis de Jehovà: van arreu perquè la seva voluntat és fer arribar el missatge de «La Veritat» a totes les persones. I, a més, ho fan en diferents idiomes: han creat múltiples grups de parles diferents (anglès, búlgar, hindú, tagàlog, xinès, llengua de signes, urdú...) per arribar a tothom.

Les comunitats budistes i hinduistes, a diferència de les tradicions que hem esmentat fins ara, estan constituïdes majoritàriament per persones procedents de l’Estat espanyol; en menys proporció, també per persones d’altres estats europeus. Pel que fa als corrents doctrinals, més de la meitat de les comunitats budistes de Catalunya són de tradició tibetana. El segon corrent amb més representació és la tradició zen, que cada vegada desperta més interès entre la població autòctona.

FIGURA 5. PERCENTATGE DE CENTRES BUDISTES, SEGONS TRADICIÓ RELIGIOSA

Font: Elaboració pròpia a partir del Mapa de Minories Religioses de Catalunya.

En les Esglésies ortodoxes, la relació entre pertinença religiosa i procedència nacional és clara: cada patriarcat correspon a un país. Només hi ha una excepció: l’Església Ortodoxa Sèrbia, que es va crear per catalans i actualment està constituïda majoritàriament per persones nascudes aquí. Com ja hem esmentat, la majoria d’aquestes comunitat es reuneixen en capelles o locals que l’Església catòlica els deixa durant l’hora del culte.

Dues tradicions més formades majoritàriament per persones nascudes a l’Estat espanyol: l’Església Adventista del Setè Dia i l’Església de Jesucrist dels Sants dels Darrers Dies. Ni una ni l’altra no han experimentat grans canvis els darrers temps.

La Fe bahà’í, malgrat que les xifres mostrin una disminució dels llocs de reunió, no ha disminuït en nombre de membres. Com en el cas dels Testimonis Cristians de Jehovà, la comunitat bahà’í reestructura els seus punts de trobada per tal d’adaptar-los a les necessitats de cada moment i a la normativa de la mateixa organització. Un cop més, estem davant d’una tradició seguida, a Catalunya, per persones nascudes a l’Estat espanyol i que, per tant, utilitza com a llengua vehicular el català i el castellà.

El sikhisme compta actualment amb nou gurdwares, fruit de les onades migratòries procedents del Panjab indi durant els darrers dotze anys. Només hi ha un temple, ubicat a Barcelona, en el qual hi acudeixen més persones nascudes a l’Estat espanyol que persones vingudes del Panjab.

La comunitat taoista no creix al ritme de les altres tradicions. Es tracta d’una comunitat «estable» que no ha experimentat canvis significatius des de l’any 2004. Està formada tant per persones nascudes a l’Estat espanyol i, en general, a Europa, com per persones procedents de la Xina.

El judaisme es caracteritza a Catalunya pel fet de tenir quatre sinagogues de corrents clarament distints: la sinagoga ortodoxa (la primera creada al país), la sinagoga ultraortodoxa, i les dues sinagogues restants, reformistes. Aquestes dues sinagogues estan formades majoritàriament per persones procedents de l’Amèrica Llatina, mentre que les altres dues les componen fidels de diferents orígens.

CONCLUSIONS

La religió, avui, s’ha transformat; la vivència de la religió se situa en l’àmbit privat. Actualment, l’experiència religiosa es viu de manera subjectiva i ja no es pot imposar coactivament com passava fa cinquanta anys. A més, també a diferència de fa mig segle, avui no és obligatori ser fidel d’una religió, i menys encara ser-ho en el moment que hom neix.

No obstant, aquells que en són membres o simpatitzen amb una tradició religiosa concreta han fet augmentar de manera espectacular el número de centres de culte a Catalunya. Un augment que està estretament lligat al fenomen de la immigració, segurament perquè, en els processos migratoris, el sentiment de pertinença religiosa juga un paper important en la mesura que les comunitats religioses es converteixen en nuclis de suport emocional, social i fins i tot jurídic. [9]

Com hem vist, les diferents religions presents a Catalunya estan plenes de matisos, plenes de diversitat, tant externa com interna; tant en la pluralitat de tradicions com en la pluralitat dins de cada confessió. Això ens indica que, en aquesta societat plural nostra, ens comprendríem més els uns als altres si en comptes de posar l’atenció en el contingut de les creences de cadascú, poséssim l’accent en l’estil de la creença d’aquell que creu. Perquè és molt més fàcil que s’entengui un musulmà progressista o un catòlic progressista amb un protestant progressista, que no pas un protestant conservador i un protestant progressista. L’important no és, doncs, allò que es creu, sinó com es creu allò que es creu.