AAVV - Colligite Fragmenta

Es pot fer menció encara de la Fundación Phi, de caràcter cultural. Un dels seus fins fundacionals és la pràctica, desenvolupament i difusió del ioga vedanta. Té la seua seu al Varanasi Ashram. La seua comunitat de referència es reconeix en la confessió religiosa sanatana dharma, és a dir, a l’hinduisme. Adopta el sistema filosòfic ioga vedanta a la seua tradició raja ioga (kria ioga), i al llinatge advaita vedanta giri dasanmi sanniasin.

Igualment es pot fer referència a l’Associació Espiritual Internacional Brahmã-Kumaris. Els seus membres tenen cura d’advertir que no es tracta d’una religió, alhora que participen als moviments d’encontre i diàleg interreligiós. Tenen seus a les ciutats de València i d’Alacant.

2.9. Sikhisme

Els sikhs professen una fe monoteista, i segueixen els ensenyaments del guru Nanak i dels seus successors a una línia que acaba amb un llibre que veneren com a guru vivent: el guru grant sàhib. La seua religió té el seu bressol al Panjab i s’ha estès conforme els sikhs han emigrat arreu del món. Tenen comunitats a les ciutats de València i d’Alacant, compostes fonamentalment per sikhs immigrats des de l’Índia. Els seus llocs de culte reben el nom de Gurdwara, com n’és el cas del Gurdwara Sikh Sangat de València o del Gurdwara Guru Nanak Devji d’Alacant.

2.10. Scientology

Hi ha altres religions de més difícil classificació, si no és com a «nous moviments religiosos». El cas més clar és el de Scientology, inscrita al RER l’any 2007, després de vint-i-cinc anys de la seua primera sol·licitud, i en virtut de sentència judicial que establia que no es podia denegar la inscripció. Té centres i missions a València, Bétera, Carcaixent, Alacant i El Campello.

Notes:

[1]A través de la Direcció General d’Afers Religiosos, més endavant anomenada per a les Relacions amb les Confessions, i encara més recentment reduïda a Subdirecció General.

[2].

[3].

[4]J. Buades i F. Vidal, F., Minorías de lo Mayor. Minorías religiosas en la Comunitat Valenciana, Barcelona, Icaria, col·lecció «Pluralismo y Convivencia», 2007. Accessible on line (dia 15/09/2013) a: .

[5]Accessibles on line (dia 15/09/2013) a: .

[6]Accessible on line (dia 15/09/2013) a: .

[7]Accessibles on line (dia 15/09/2013) a: .

[8]Criteris accessibles on line (dia 18/09/2013) a: .

[9]Consultar la seua plana Web: .

EL MAPA DE MINORIES RELIGIOSES DE CATALUNYA. UNA REALITAT CANVIANT [1]

Clara Fons i Duocastella

Consell de redacció de la revista Dialogal (Barcelona)

INTRODUCCIÓ

La relació entre l’Església i l’Estat, el procés de secularització i les onades migratòries són tres dels elements principals per entendre l’evolució del mapa religiós català. En aquest article, de manera sintètica, posem atenció en aquests tres aspectes, així com també presentem, en xifres quantitatives i qualitatives, la configuració actual d’aquest mapa: una realitat canviant.

1. DE LA SECULARITZACIÓ I LA DIVERSITAT RELIGIOSA

1.1. La secularització. Teories per avançar

Durant les dècades de 1950 i 1960, sociòlegs reconeguts com Peter L. Berger [2]van reiterar una teoria, ja clàssica en la modernitat, sobre la secularització de les societats modernes. Deien que el desenvolupament de les societats modernes comportaria necessàriament l’abandonament de la religió, tant a nivell individual com a nivell social. Creien, així, que la modernització implicaria un canvi de comportament en les institucions i en les persones, les quals deixarien d’orientar-se pel sistema de creences religioses. Alhora, la institució religiosa perdria la força socialitzadora que havia tingut fins aleshores.

Trenta anys després de justificar aquesta tesi, els mateixos sociòlegs que l’havien defensat van haver de retractar-se. [3]La realitat els contradeia. La religió continuava jugant un paper important en les societats contemporànies marcades per les idees modernes i, al mateix temps, esdevenia tema central en el debat públic. En paraules de Berger, el món continuava essent tan rabiosament religiós com sempre.

Berger parlava sobretot en base a l’evolució sociològica de la realitat nord-americana. Però, què passava a Europa? A Europa, i en concret a Catalunya, aquesta visió no es podia importar acríticament. Calia adaptar-la, perquè la situació de casa nostra era, i continua sent-ho, diferent del panorama nord-americà.

A Europa, les institucions religioses perdien el monopoli en la regulació dels símbols i les creences socials. [4]Les persones se sentien legitimades per decidir què acceptaven i en quina mesura acceptaven les creences i els símbols definits per la institució religiosa. La religió i la manera de viure la religiositat es transformava. Grace Davie parla del believing without belonging (creure sense pertànyer) per referir-se a aquesta nova manera de viure la religió, on els individus s’autodefineixen com a religiosos, però, en canvi, no practiquen ni creuen en les formes religioses tradicionals. [5]Al mateix temps, les institucions religioses continuen utilitzant-se a nivell públic, vehiculant els ritus de pas i el dolor col·lectiu, entre d’altres.

1.2. Com hem arribat fins aquí

La idea que la modernització i la secularització eren fenòmens vinculats, paral·lels, que l’un es donava en funció de l’altre era, doncs, falsa. Avui sembla clar que la modernització no implica una tendència irremissible cap a la secularització, ni a la inversa. La modernització sí que genera, habitualment, pluralisme, però no secularització total. Però, com hem arribat fins aquí?

A l’Espanya franquista el vincle confessional entre l’Església i l’Estat era clar. Formalment hi havia establerta una relació en què el poder polític i el poder religiós s’agafaven de la mà: l’Estat era catòlic i l’Església tenia el monopoli en la transmissió de les creences i els valors de la societat.

A partir de mitjans dels anys setanta, la pràctica religiosa a l’Estat espanyol –quantificada erròniament a partir de l’assistència a la missa dominical– va disminuir espectacularment: l’any 1973 era del 68% i el 1990 era del 33%. [6]Així doncs, l’intent de l’Església de cristianitzar la societat, ajudada per capellans que recorrien a la sociologia per motivacions religioses, havia fracassat estrepitosament.

En poc temps, les xifres de la societat espanyola es van alinear amb les de la majoria de països europeus que, mitjançant simples enquestes sobre assistència al culte, tenien la percepció que la religió s’acabava.

Però, a Catalunya, la religió no s’acabava amb l’Església catòlica. I això ho tenien en compte molt pocs. Ja durant el segle XIX, les Esglésies protestants esdevenien nuclis de referència a l’Estat, comptant amb centres educatius, un hospital i diverses associacions bíbliques. Els jueus establien la primera sinagoga i una escola confessional. Més endavant, grups bahà’ís, testimonis de Jehovà i després altres esglésies mil·lenaristes com l’Església dels Sants dels Darrers Dies s’instal·laren també al país. Budistes, hinduistes, ortodoxes i musulmans se sumen a l’aventura (Estruch et al., 2004). Catalunya esdevé plural. [7]Àdhuc, a partir dels anys noranta, amb les grans onades migratòries, el mapa religiós català pren encara més embranzida en la quantitat i la varietat dels seus components.

2. EL MAPA RELIGIÓS DE CATALUNYA, AVUI

2.1. Un mapa amb sentit

Amb l’objectiu de poder localitzar i conèixer amb profunditat les diferents confessions religioses presents a Catalunya, l’any 2001 la Secretaria d’Afers Religiosos de la Generalitat de Catalunya (avui Direcció General d’Afers Religiosos) va encarregar al grup de recerca ISOR – Investigacions en Sociologia de la Religió, de la Universitat Autònoma de Barcelona, el disseny d’un mapa de minories religioses. Minories perquè l’Església catòlica era prou coneguda i reconeguda, mentre que les altres confessions no.