AAVV - Colligite Fragmenta

La immigració laboral dels anys noranta i de la primera dècada del segle XXI ha influït poderosament en la multiplicació d’Esglésies evangèliques, especialment de caire pentecostal o carismàtic. En molts casos, es tracta de comunitats nacionals, ètniques o almenys lingüístiques: equatorianes, colombianes, bolivianes, romaneses... El creixement ha estat molt menor a les Esglésies episcopal, presbiteriana i baptistes. Un fenomen digne d’assenyalar ha estat el creixement de comunitats de l’Església Evangèlica de Filadèlfia (pentecostal) entre la població d’ètnia gitana espanyola.

Entre les Esglésies evangèliques hi ha certes entitats federatives. A les capitals de província hi ha Fraternitats de Pastors, on es troben tots els pastors i pastores que es reconeixen evangèlics, amb independència de la denominació. Hi ha també un Consell Evangèlic de la Comunitat Valenciana, que intenta mantenir la interlocució amb les autoritats civils en nom de les Esglésies evangèliques, tot i que no en són moltes les que hi estan federades. A banda, hi ha entitats federatives d’unes i altres denominacions: Unió Evangèlica Baptista d’Espanya, Federació d’Esglésies Evangèliques Independents d’Espanya... En certs casos hi ha seminaris: com el que tenen les Esglésies pentecostals a Xirivella. És notable el col·legi Alfa y Omega de Dénia, de confessió baptista.

A la fi, es tracta del conjunt religiós més nombrós i divers. És difícil establir el nombre exacte d’entitats evangèliques o protestants. El directori de CeiMigra de 2011 assenyalava 489 entitats confessionals evangèliques (inclou llibreries, centres educatius, obres socials...). Segons l’observatori del pluralisme religiós a Espanya, hi ha 347 llocs de culte evangèlic a la Comunitat Valenciana. La Federació d’Entitats Religioses Evangèliques d’Espanya (FEREDE) té registrades 290 entitats valencianes. No totes les Esglésies es federen, ni a la FEREDE, ni amb altres comunitats de la mateixa denominació. En anys de ràpid creixement de la població per immigració s’han constituït moltes Esglésies. Fàcilment n’hi ha hagut que s’han segregat de comunitats matrius, sigui per dissidència, sigui pel carisma de nous pastors. I durant el període de crisi econòmica, moltes Esglésies han hagut de dissoldre’s per impossibilitat de pagar els lloguers de locals.

Pel que fa a la distribució geogràfica de les comunitats, es pot dir que, en conjunt, abasta un gran nombre de localitats. Per regla general, es troben a les ciutats més poblades. La concentració és especialment notable a les zones costeres turístiques i residencials. Quedava assenyalada la interessant distribució d’Esglésies baptistes a la Costera, la Ribera Alta, fins i tot a la Canal de Navarrés. Més interessant encara és la distribució de les comunitat de l’Església Evangèlica de Filadèlfia: a moltes localitats, sí, i especialment a les més properes a les carreteres nacionals: signe de la gran mobilitat de la població gitana.

2.3. Altres comunitats identificades com a cristianes

Hi ha Esglésies que s’identifiquen i s’inscriuen com a cristianes, però que ni es reconeixen ni són reconegudes evangèliques, per qüestions doctrinals. És el cas de l’Església Nova Apostòlica, present a Alacant, Dénia, Torrevieja, València i Vallada. També n’és el cas de l’Església Cristiana Adventista, tot i que, pel que fa a les seues relacions amb l’Estat, va esser acollida per la FEREDE i integrada a l’acord signat entre l’Estat i la confessió evangèlica. Església nascuda de l’humus de la Reforma protestant i de moviments mil·lenaristes nord-americans, presenta trets doctrinals que la separen clarament de les Esglésies evangèliques. L’adventisme, present a terres valencianes des de fa més d’un segle, té dues grans zones d’extensió: el litoral alacantí, i un continu que s’estén des de València a Castelló, amb un important centre a Sagunt, on tenen un col·legi i un seminari. Hi ha comunitats adventistes que usen principalment el castellà i el valencià, mentre que n’hi ha d’expressió romanesa.

Hi ha altres confessions que s’identifiquen com a cristianes i que neixen del mil·lenarisme nord-americà: l’Església de Jesús el Crist dels Sants dels Últims Dies (mormons) i els Testimonis Cristians de Jehovà.

Els mormons, introduïts especialment amb els militars nord-americans destacats a les bases d’utilització conjunta, tenen dos grans centres a València: Elx i la ciutat de València, caps de dues estaques, que compten amb presidents d’ estaca. En total tenen 10 capelles, algunes de les quals estan obertes per a congregar un barri davall la presidència dels bisbes respectius. En altres casos congreguen una branca, que compta amb un president.

Els testimonis de Jehovà compten amb 84 Sales del Regne, d’acord amb l’Observatori del Pluralisme Religiós a Espanya. A cada saló es reuneix un nombre divers de congregacions, que poden respondre a criteris geogràfics (un barri determinat) o lingüístic. Cal destacar la formació de congregacions en llengües com: francès, anglès, alemany, romanès, àrab, xinès, etc. En total, hi ha devers dues-centes congregacions. Els testimonis cristians de Jehovà són presents per tot el territori, fins i tot a les principals localitats de les comarques interiors menys poblades. A Benidorm tenen un important centre per a assemblees.

Hi ha comunitats amb referències cristianes, però més aviat tributàries de la Nova Era, tendències gnòstiques... Seria el cas del Lectorium Rosicrucianum, de la Comunitat Els Cristians, o de la Societat del Crist Científic. Tenen poques comunitats, normalment a les principals ciutats i a les zones amb població més diversa.

2.4. Judaisme

Hi ha quatre comunitats jueves valencianes registrades a l’observatori del pluralisme religiós a Espanya: dues a València, una a Benidorm i una a Alacant. De fet, se’n pot afegir una altra a València, La javurà, que manca de personalitat jurídica. De les quatre registrades, tres pertanyen a la Federació Israelita d’Espanya, mentre que la comunitat jueva Aviv de València gaudeix de la consideració de membre associat.

La comunitat israelita de València té el seu origen en el retorn de sefardites des del Marroc després de la II Guerra Mundial, principalment en acabar el protectorat l’any 1956. Es configura com a comunitat ortodoxa de tradició sefardita. Les comunitats de Benidorm i d’Alacant es configuren inicialment amb jueus algerians, ciutadans francesos de ple dret, que fugiren d’Algèria en proclamar la seua independència; així com amb ciutadans de diversos països europeus de confessió jueva (França, el Regne Unit...). La comunitat Aviv de València es conforma principalment amb població procedent d’Argentina, Uruguai, Israel fins i tot... d’orientació masortí (conservadora) i de tradició asquenazita. De fet, totes les comunitats viuen una doble evolució: cap a acollir més persones amb nacionalitat espanyola (bé «recuperada» en el cas dels fills i néts de sefardites d’origen, bé adquirida per naturalització en el cas de ciutadans de països sud-americans, bé per ser ja nacionals conversos al judaisme) i cap a un major cosmopolitisme (jueus russos, canadencs, nord-americans...).

2.5. Islam

El segon grup confessional per nombre d’entitats a la Comunitat Valenciana és el musulmà. L’observatori del pluralisme religiós a Espanya en compta 175, entre comunitats i centres islàmics. A més, cal comptar les confraries sufís murid, tijaniyya, boutxixia, naqshbandi; les diverses associacions culturals islàmiques; o les associacions de dones, o de joves musulmans. Així com hi ha també entitats federatives (UCIDE, CISCOVA, FEMCOVA, la Lliga islàmica per al diàleg i la convivència a Espanya...).