AAVV - Colligite Fragmenta

I. Esglésies ortodoxes:

a. Patriarcats de Romania, Rússia, Bulgària i Sèrbia

b. Comunitats no canòniques

II. Esglésies cristianes eixides de la Reforma protestant:

a. Comunió anglicana:

i. Capellanies de l’Església d’Anglaterra

ii. Església Espanyola Reformada Episcopal (IERE)

b. Esglésies nacionals luteranes (Alemanya, Suècia...)

c. Esglésies reformades (calvinistes):

i. Església Evangèlica Espanyola (IEE, Església presbiteriana amb arrels calvinistes, congregacionalistes i metodistes)

ii. Esglésies presbiterianes diverses: xinesa, coreana, italiana, neerlandesa...

d. Baptistes (Esglésies i missions de la Unió d’Esglésies Baptistes d’Espanya)

e. Assemblees de Germans

f. Independents (membres o no de la Federació d’Esglésies Evangèliques Independents d’Espanya)

g. Pentecostals (amb una grandíssima diversitat; menció particular d’una comunitat messiànica: El Shadday)

h. Esglésies carismàtiques

i. Exèrcit de Salvació

j. Esglésies interdenominacionals

k. Altres Esglésies de difícil classificació (p. e., Assemblea d’Evangelització Mundial per al Crist)

III. Altres Esglésies identificades com a cristianes:

a. Església Cristiana Adventista del Setè Dia

b. Testimonis Cristians de Jehovà

c. Església de Jesús el Crist dels Sants dels Últims Dies

d. Comunitats amb rerefons gnòstic o de la Nova Era:

i. Església Nova Apostòlica

ii. Comunitat Els Cristians

iii. Lectorium rosicrucianum

iv. Societat del Crist Científic

IV. Judaisme: ortodox i masortí (conservador); sefardita i asquenazita

V. Islam: sunnita i ahmadí

VI. Fe bahà’í

VII. Budisme:

a. Mahãyãna septentrional o vajrayãna. Branques: nyigmapa, kagyu, sakyapa, gelupka

b. Mahãyãna oriental: zen i sokka gakkai

c. Theravãda o hĩnayãna

d. Orde budista occidental

VIII. Hinduisme:

a. Vedanta, vedanta-advaita

b. Vaisnava

c. Escoles espirituals derivades de l’hinduisme: Associació Espiritual Internacional Brahmã-Kumaris

IX: Sikhisme

X. Nous moviments religiosos i espirituals:

a. Scientology

b. Congregación el Olivo (amb arrels evangèliques messiàniques, inicialment inscrita com a entitat jueva, inscrita actualment com «altra religió»)

XI. Altres: fora del territori valencià es troben comunitats de tradició druida o grups de més difícil classificació.

Presentades eixes consideracions introductòries sobre les fonts, allò que representen els mapes i la relació entre diversitat religiosa i geografia, i establerta una primera classificació de tradicions i confessions religioses presents a l’actual Comunitat Valenciana, convé passar a oferir una mirada més atenta sobre cada una d’elles. Tractant-se d’un article i no d’una monografia, serà una caracterització certament lleugera, apta per a una primera aproximació.

2. PRESENTACIÓ DE LES DIVERSES CONFESSIONS

2.1. Esglésies ortodoxes

Són Esglésies d’estructura episcopal, com n’és el cas de la catòlica romana o de la Comunió anglicana: presidides així per un bisbe. Els bisbats o eparquies s’organitzen en províncies metropolitanes. I totes les diòcesis d’un país o amb una mateixa tradició lingüística, es posen davall la presidència honorífica d’un patriarca, que governa el conjunt d’Esglésies amb el sant sínode, assemblea de bisbes. Entre els principals patriarcats cal comptar: l’ecumènic de Constantinoble (amb jurisdicció fonamentalment sobre els grecs), tota Rússia, Romania, Bulgària i Sèrbia.

El patriarcat de Romania és el que té més parròquies a la Comunitat Valenciana. Totes elles depenen del bisbe per a Espanya i Portugal. [9]S’estenen de Nord a Sud: Vinaròs, Castelló, Vila-real, Port de Sagunt, València, Torrent, Gandia-Oliva, Benidorm, Alacant, Elx i Pilar de la Horadada. Cap a l’interior té parròquies a Requena i a Aielo de Malferit, mentre que a Alcoi hi ha una comunitat dependent de Benidorm. El nombre de parròquies ha augmentat conforme al creixement i estabilització de la població romanesa. Combinen l’ús de locals en propietat amb l’ús d’esglésies, capelles i ermites cedides per l’Església catòlica. Al conjunt de les terres valencianes hi ha un arxipreste (protopop), actualment el rector de Vila-Real.

El patriarcat de tota Rússia té parròquies a Elx, Alacant, Altea i València. Depenen del bisbat de Korsun o del Quersonès, amb seu a París. A Torrevieja hi ha una parròquia de llengua russa però posada sota la jurisdicció del patriarcat ecumènic de Constantinoble. Fora la parròquia d’Altea, que disposa d’una església construïda amb fusta dels Urals segons la tradició arquitectònica russa, combina l’ús de baixos comercials amb capelles cedides per l’Església catòlica.

El patriarcat de Bulgària té una parròquia a Dénia. De fet, el rector serveix a les comunitats ortodoxes búlgares residents a València, Gandia-Oliva i Énguera. Usa capelles cedides per l’Església catòlica.

El patriarcat de Sèrbia no ha establert parròquies al servici de la diàspora sèrbia a València. En realitat manté el protectorat sobre l’anomenada Església ortodoxa espanyola, que té una parròquia cosmopolita a Alacant.

En total, suposen una vintena de parròquies i de nuclis comunitaris menors. També s’ha d’assenyalar la presència a València de nuclis comunitaris no canònics; és a dir, no reconeguts per cap patriarcat.

2.2. Esglésies eixides de la Reforma protestant

A València hi ha Esglésies protestants des de l’últim quart del segle XIX. De fet, un dels principals introductors del protestantisme i iniciador de la IERE, Joan Baptista Cabrera, era natural de Benissa. Religiós escolapi, va viure una evolució doctrinal que el va treure de la comunió amb la seu de Roma, i el va conduir a l’exili a Gibraltar durant el regnat d’Isabel II. Aprovada la llibertat de culte a la Constitució de 1869 i mantinguda una tolerància amb els cultes no catòlics a la Constitució de 1876, es varen començar a establir Esglésies protestants. Pel que fa a València i a Alacant, les Esglésies evangèliques baptistes, la IEE, la IERE, les Assemblees de Germans... es compten entre les més antigues.

En certs casos, l’entrada es va fer pels ports: com a València, on va esser important la tasca de missioners baptistes suecs (Carles August Haglund). En altres, el protestantisme va arrelar al voltant de les fàbriques que es creaven a diverses localitats del territori valencià. És molt interessant l’expansió de les comunitats baptistes a comarques agrícoles com la Costera i la Ribera Alta.

El protestantisme va trobar un marc més favorable durant la II República, moment on van florir institucions com la Escuela Modelo, a Alacant, o quan membres d’Esglésies evangèliques varen ocupar llocs de rellevància pública (com el president de la Diputació Provincial d’Alacant). Durant el règim franquista, les Esglésies evangèliques varen travessar una primera època de persecució (anys 40), una segona de tolerància (emparada pels acords amb els Estats Units) i una tercera de llibertat limitada (llei de llibertat religiosa de 1967).

L’arribada del turisme europeu, primer, i després de residents, als anys 60 i 70, va suposar l’establiment de capellanies i comunitats de les Esglésies protestants dels països europeus. En molts casos, varen comptar amb la col·laboració de les diòcesis catòliques romanes, mogudes per l’ecumenisme que va promoure el Concili Vaticà II. Durant molts anys s’ha produït la paradoxa d’unes bones relacions ecumèniques entre les diòcesis catòliques romanes valencianes i les Esglésies, diguem, estrangeres; mentre que la relació era nul·la amb les Esglésies evangèliques arrelades a la terra. Tot i que la creació del Centre Ecumènic Interconfessional a València va esser un estímul per a avançar en una relació difícil, que ha de menester processos de memòria i reconciliació.