AAVV - Colligite Fragmenta

Gairebé totes les comunitats pertanyen a l’islam sunnita. A la Pobla de Vallbona hi ha una mesquita de la Comunitat Ahmadí de l’Islam, composta fonamentalment per indo-pakistanesos, una branca molt particular de l’Islam sorgida al Panjab (Índia - Pakistan) i estesa per tot lo món. El líder mundial d’aquesta comunitat, que s’intitula khalifa del Messies esperat de l’Islam, va assistir a la seua inauguració l’abril de 2013.

La majoria de comunitats islàmiques són cosmopolites. Les més antigues varen comptar estudiants i professionals liberals del Maxreq (Orient Pròxim) entre els seus promotors i dirigents. A partir dels anys noranta del segle XX, s’incorporà una gran quantitat de fidels marroquins i algerians. També hi ha espanyols conversos a l’Islam, i més recentment població espanyola nascuda a famílies musulmanes. La població africana subsahariana (Senegal, Mali, Ghana...) ha basculat entre la conformació de comunitats nacionals o ètniques (fins i tot sense el suport de locals propis) i l’ús de les mesquites a les festes principals. S’observa la formació de comunitats pakistaneses (sunnites) amb mesquites pròpies, pel fet de la diferència lingüística: resen en àrab, però es comuniquen en urdú.

Avui, les comunitats islàmiques es troben esteses per tot el territori valencià, llevat de les comarques interiors menys poblades (la localitat d’Altura en seria l’excepció). L’any 2007, predominaven a la Vega Baixa del Segura, a més de les grans ciutats. L’any 2009 era visible una notable tasca de formació de comunitats a la província de Castelló, a partir d’un nucli molt actiu a la Vall d’Uixó. L’any 2011 es percebia l’extensió de comunitats a localitats de la franja intermèdia de València: Costera, Ribera Alta, Camp de Túria... Aquesta dinàmica de formació de comunitats ho ha estat d’institucionalització. I ha estat promoguda per les principals entitats federatives. Aquest tipus d’iniciativa, i la competència certa entre federacions per a guanyar pes als òrgans representatius de l’Islam a Espanya, ha provocat en ocasions la multiplicació de comunitats a localitats en les quals la població musulmana no és tan nombrosa.

2.6. Fe bahà’í

La Fe bahà’í, confessió monoteista sorgida de la predicació a mitjan segle XIX de Bahà’u’llàh, confessat com a profeta pels seus seguidors, i que té comunitats a quasi tots els països del món, va entrar a València als anys quaranta del segle XX. Hi ha comunitats locals a Alacant, Castelló i València, així com tenen un centre de formació a Llíria. Es tracta de comunitats molt cosmopolites: no tan sols per la nacionalitat dels seus membres, sinó per la intensitat de les relacions amb comunitats de tot lo món. Són comunitats molt compromeses al moviment d’encontre i diàleg interreligiós.

2.7. Budisme

L’observatori del pluralisme religiós a Espanya registra vint-i-dues entitats budistes. Podríem considerar que en són més pel fet de la presència a una mateixa adreça, d’un temple, una comunitat i una entitat federativa. O es podria plantejar si incloure una botiga d’herbes directament lligada amb una tradició de pensament budista i una comunitat.

La presentació de les comunitats budistes podria atendre a dues circumstàncies: el lloc que ocupen a l’arbre confessional budista, i la localització geogràfica.

El conjunt més nombrós de comunitats pertany a l’escola mahãyãna septentrional o vajrayãna, que s’estén principalment pel Tibet, Bhutan, Sikkim, Índia, Nepal i Mongòlia. Les entitats Nigma Tersar i Shenphen Tersar Dzong pertanyen a la branca nyigmapa, la més antiga de les escoles tibetanes. El Centre budista Naropa i Tekchen Chö Ling pertanyen al llinatge kagyu, segon més antic dels tibetans. Shambala València pertany al moviment shambala, que adapta el kagyu a occidentals. Les entitats Sakya Drogon Ling i Sakya Tashi Ling es vinculen al tercer llinatge tibetà, el sakyapa. El llinatge més recent, el gelupka, el més reformat i el que té major influència política i social, aquell al que pertany el Dalai Lama, té diverses entitats arreu de les ciutats valencianes: les Ediciones Dharma, les comunitats que adopten el nom del filòsof Nagarjuna tant a Alacant com a València, o les entitats anomenades Kadampa, tant si són mahakaruna com duldzin. La pertinença al mateix llinatge o a la mateixa branca no implica necessàriament algun tipus de federació o d’articulació entre entitats. Cas que sí succeeix entre les Kadampa o les Nagarjuna.

El segon conjunt d’entitats s’adscriu a l’escola mahãyãna oriental (Xina, Japó, Corea i Vietnam). La majoria s’adscriu més concretament al zen. Succeeix així en el cas de las tres entitats radicades a Requena o més concretament a Casas del Río (el temple Luz Serena, la comunitat Soto Zen i la federació de comunitats budistes d’Espanya), Zen Alacant, Dojo València i Budadharma Zen Soto. Fora de la tradició zen es troba Soka Gakkai, centrada en el Sutra del lotus, i que de moment no disposa d’una seu valenciana, sinó que llurs membres es reuneixen a domicilis particulars.

A l’escola Theravãda o hĩnayãna (Sri Lanka, Tailàndia, Myanmar, Cambodja i Laos) s’adscriu l’Asociación Española de Budismo Theravada, present a Almassora i Alacant.

Tancant la classificació es troba l’Orde budista occidental, escola eclèctica, crítica amb el budisme tradicional i les formes asiàtiques.

Pel que fa a la distribució geogràfica de les entitats, moltes es troben a les capitals de província. Però també n’hi ha que estan establertes a poblacions mitjanceres de l’interior, com Alcoi i Ontinyent. Més aviat, trobem entitats establertes a finques rústiques, lluny de les poblacions: especialment temples i centres espirituals (entre els que destaca Luz Serena a Casas del Río, pedania de Requena).

Pel que fa a la composició, les comunitats budistes són cosmopolites. Reflecteixen la composició diversa de la societat valenciana. No es pot dir que hagin crescut amb el moviment migratori d’un grup nacional o ètnic determinat.

2.8. Hinduisme

D’acord amb l’observatori del pluralisme religiós a Espanya sembla que hi ha dos centres de culte hindús del Sénia al Segura: a Monòver i a València. De fet, hi ha més comunitats, que revelen una mica l’extraordinària complexitat del món hindú. A la mateixa ciutat de València hi ha dos temples: el Hindú Màndar i el Temple hindú de València-Sivananda Ashram.

El Hindú Màndar és el temple més antic (més de vint-i-cinc anys). Pertany a l’Associació hindú de València, inscrita com associació civil, no com a entitat religiosa, malgrat el seu caràcter clarament religiós. La composen més bé persones originàries de la regió de Sind (a l’actual Pakistan), establertes des de fa molts anys, i en molts casos ja naturalitzades espanyoles. Pel que fa a la seua localització dins l’ampla tradició hindú, es reconeix seguidora dels antics Vedes i respectuosa amb tots els Gurus, sense seguir-ne a un en particular.

El Temple hindú de València-Sivananda Ashram és de confessió hindú advaita vedanta i de tradició sivananda. A més de les funcions cultuals, també n’és la seu del Centre Cultural de la Índia, que promou activitats més àmplies. La comunitat formada entre deixebles de l’escola de ioga i les persones que es professen de religió hindú, és més aviat cosmopolita, amb un predomini d’individus que tenen nacionalitat espanyola.

Existeix també una comunitat de tradició vaisnava: l’Associació Internacional per a la Consciència de Krisna. Els seus membres viuen estesos per tot el territori valencià. No té una seu comunitària pròpia: es reuneixen tant a domicilis particulars com als temples hindús de València. També es tracta d’una comunitat cosmopolita.