Josepa Cucó i Giner - De la utopia revolucionària a l'activisme social

...de extranjis, eh, más o menos clandestinos, con papeles falsos, gente que ha quedado quemada, sobre todo en Guipúzcoa, algunos de Vizcaya también, gente que ha quedado quemada y entonces, a Valencia van algunos, a Barcelona, a Sevilla, a Málaga, eh... a Galicia, a Asturias, a Madrid. O sea, hay un éxodo muy selecto, de gente muy selecta que van medio liberados, medio no liberados, clandestinos, [todos vienen] del País Vasco, sí, todos éstos que van destinados por ahí, todos vienen de allí, pero en coincidencia con ese proceso de unificación con otros grupos, ¿no?, y de ahí va saliendo algo, eh [de peso, sólido]. (Entrevista a E. R., Madrid, 2004)

Com a resultat d’aquest procés es funda el 1972 el Moviment Comunista d’Espanya (MCE), un partit d’àmbit i obediència estatal. Empentats per la repressió franquista i la necessitat exiliar-se, estenen la seua itinerància a Europa, i més concretament a la veïna França. És així com el nucli dirigent del nou partit acaba per instal·lar-se a París, des d’on mouen els fils de la formació clandestina. Dues idees centrals marquen la dècada que s’estén entre 1966 i 1976. La primera és la convicció de la necessitat una revolució violenta:

Desde nuestros comienzos –assenyalen–, la adhesión a la idea de revolución fue una seña de identidad importante... A finales de los años sesenta y comienzos de los setenta, nos situábamos en la perspectiva de una revolución antifranquista... En esa época teníamos auténtica fe en la revolución. Nuestro propósito era encaminarnos hacia ese fin, en un horizonte a largo plazo. Tratábamos de prepararnos para una confrontación dura que... acabaría por llegar. Nuestra preocupación: ganar a una parte de la población para la lucha revolucionaria. (AA.DD., 2004)

La segona idea sorgeix com a corol·lari de l’anterior. Consideren que un requisit previ per poder mantenir una lluita armada duradora és tenir una estructura organitzativa forta, situada fora de l’abast de la repressió franquista. Per això ubiquen el seu òrgan directiu a París, des d’on mantenen contacte permanent amb les distintes seccions territorials que actuen dintre d’Espanya. Ací, les dites seccions es conformen com veritables compartiments estancs: mancades de relació entre si, cadascuna manté per separat freqüents contactes amb el grup de direcció parisenc, on distintes persones se n’ocupen. D’aquesta manera, si es produeix una batuda policial amb detencions importants, en el pitjor dels casos pot caure la secció sencera, però el seu desmantellament no ocasiona l’enfonsament d’una part significativa de l’organització (vegeu gràfic 1.2). En el cas de les seccions territorials més grans, com la basca, les precaucions per seguretat arriben a originar una compartimentació interna:

No sólo Vizcaya está separada de Guipúzcoa y de Navarra, sino que Guipúzcoa está partida en dos, es la organización más grande y también la que se arriesga más y tal, ¿no?, además, dependemos mucho de Guipúzcoa para todo este movimiento fronterizo, ¿no?, entonces Guipúzcoa está partida en dos... (Entrevista a E. R., Madrid, 2004)

GRÀFIC 1.2 L’aparell organitzatiu de l’ MCE fins principis dels anys 70

Després de la fundació de l’MCE, aquest model organitzatiu es revela poc operatiu, de manera que a mitjan dels anys setanta és substituït per un altre que duplica l’aparell directiu: si bé la cúpula dirigent es manté a França, es crea en paral·lel i dins d’Espanya un segon equip director conformat per la reunió dels responsables de les diverses seccions territorials, que és qui manté la connexió amb els líders màxims que encara romanen a l’exili parisenc ( gràfic 1.3). D’aquesta manera mantenen fora de perill els components essencials del sistema d’organització del partit, des de l’aparell de publicacions i de documentació falsa fins als diners i l’aparell de formació, ja que durant tot aquest temps, s’organitzen també allí els anomenats «cursillos de cuadros», amb condicions de seguretat prou bones.

GRÀFIC 1.3 L’aparell organitzatiu de l’ MCE cap a 1975

Al llarg d’aquests anys l’MC pateix la febre del maoisme –que s’estén entre 1970 i 1977–, creix numèricament i, alhora, prospera en el seu si la idea que és possible un canvi de règim sense revolució. No obstant això, malgrat l’apogeu de l’anomenat internament «enfocament evolucionista» (possibilitat d’un canvi de règim sense revolució), la imatge de revolució hi continua pesant molt, encara que ara estiga emmarcada en el context de la transició cap a un règim parlamentari.

2. La primera explosió del partit: conversió federal i primera fugida

Com ja ha estat dit, el procés de transició democràtica li va assentar prou malament a l’esquerra revolucionària espanyola: després de ser arraconada en el procés de negociacions i pactes entre el govern franquista i l’oposició, pateix una sonada derrota en els primers comicis electorals de 1977, el que provoca al seu torn un declivi ràpid i generalitzat de les formacions radicals. En aquest context, l’MC se submergeix en una fase de recomposició i replegament en què torna a cobrar protagonisme la perspectiva revolucionària. Al llarg de dos anys molt agitats, entre 1979 i 1981, hi revifen la consciència i l’activitat de partit revolucionari, i es mostren obertament contraris als processos polítics en marxa: enfront de la reforma reivindicaran ruptura i enfront de la Constitució, abstenció. Segueixen la pista als rumors d’un colp d’Estat i es preparen per al possible esdeveniment: una part de l’organització se submergeix de bell nou en la clandestinitat i practiquen una línia de resistència que els porta a intentar coordinar els sectors més radicals del conjunt espanyol pel tal de configurar un front comú davant de la línia reformista:

tratamos de recuperar algo del radicalismo elemental anterior [...] ¿qué es radicalismo?, formas de actividad duras... apoyarlas o participar o promoverlas, unirse con los sectores duros de la sociedad, considerar que es bueno para el movimiento general de oposición que ciertas formas de lucha no desaparezcan –la cuestión vasca. No estamos identificados con ETA, nunca en el aspecto ideológico, nunca, pero le reconocemos el mérito de que son los que están manteniendo un nivel de lucha más dura, y con éxito popular, cosa que nos marea un tanto, ¿no? Entonces, ahí tenemos unos años en los que tratamos de mantener una dureza: aspecto organizativo, formas de lucha, nivel de enfrentamiento con las instituciones, con el Estado, combinándolo todavía con algo de participación electoral. (Entrevista a E. R., Madrid, 2004)

No obstant això, durant aquests anys l’MC encara participa com a tal en les conteses electorals, però aquesta participació no entusiasma a ningú: consumeix massa energies per a uns resultats sempre descoratjadors. D’aquesta manera anirà refermant-se la idea al si del partit que la seua base social és molt magra, que no tenen representativitat i, com ells mateixos confessen, «més val eludir la qüestió» i deixar de competir en el terreny electoral.

Durant aquest temps es produeixen dos moments organitzatius importants. El primer té lloc el 1978, en el marc del II Congrés, quan l’MC –que un parell d’anys abans havia esborrat la E de les seues sigles– es converteix en una federació de partits que a les sigles comunes sumen el nom del seu territori autonòmic: Moviment Comunista del País Valencià (MCPV), Moviment Comunista de Catalunya (MCC), etc. No obstant això, malgrat el canvi juridicoformal, ni l’estructura ni el funcionament pràctic del partit canvien massa de facto : hi ha una secretaria federal molt potent, radicada a Madrid, que continua concentrant els poders fonamentals de l’organització ( gràfic 1.4).