Josepa Cucó i Giner - De la utopia revolucionària a l'activisme social

A mitjan de la dècada dels setanta, amb només dos anys de diferència, desapareixen del mapa polític els dos últims règims dictatorials que persistien a Europa: el salazarisme i el franquisme. Aquest canvi substantiu que afecta per igual Portugal i Espanya sorgeix tanmateix com a resultat de dos processos radicalment distints: a Portugal, la caiguda del salazarisme és fruit d’una revolució, la «revolució dels clavells» d’abril de 1974; a Espanya, el canvi de règim és resultat d’un procés gradual conegut com a «transició democràtica». 12 En ambdós processos es troben plenament implicats els partits de l’esquerra revolucionària; significativament, també en ambdós l’establiment de la democràcia ocasionarà la crisi i el ràpid declivi d’aquest tipus de formacions polítiques.

Segons Consuelo Laiz (1995), al principi de 1974 els partits de l’extrema esquerra espanyola ja havien culminat el seu procés de formació, i entraven en un període breu però intens (1974-1976) en què preval l’elaboració de programes i propostes referents per al final de la dictadura. Són anys de forta producció teòrica, en què les línies polítiques de moltes d’aquestes organitzacions experimenten una evolució cap a la participació, encara que de forma ambigua i diversa. Lluiten contra la dictadura participant en boicots, vagues i actes de protesta política, però al mateix temps intervenen en els organismes unitaris de l’oposició democràtica i en les campanyes i processos electorals. Aquesta és la direcció que prenen partits com l’MC, el PTE, l’ORT i l’LCR. Altres formacions, en canvi, evolucionen en sentit contrari, cap a una major oposició al sistema polític expressada amb el recurs a la violència, com és el cas d’alguns partits marxistes-leninistes que desenvolupen organitzacions armades (el FRAP, els GRAPO i ETA).

A mesura que avança la transició i que la reforma política del govern es fa plausible, l’activitat partidista esdevé més intensa i competitiva. Però mentre que les organitzacions de l’esquerra majoritària –conformada pel PCE i pels diversos partits socialistes, des del PSOE fins als integrats en la Federació de Partits Socialistes (PSC, PSPV, PSA, etc.)– no dubten a negociar i pactar, encara que hagueren d’abandonar o ajustar algun aspecte de la seua ideologia, a les formacions de l’extrema esquerra, a causa de les seues polítiques revolucionàries, aquesta operació els resultà molt costosa. La lentitud i dificultat amb què la van dur a terme va facilitar que l’esquerra majoritària les excloguera de les negociacions que el conjunt de forces de l’oposició democràtica mantenia amb el Govern.

Expulsats del joc d’aliances i perdent protagonisme en abundància, els resultats dels primers comicis democràtics de juny de 1977 van acabar de precipitar la crisi. Les primeres eleccions constituents celebrades a Espanya després de la fi de la dictadura franquista van presentar tres resultats particularment destacables: primer, el relatiu equilibri entre la dreta i l’esquerra majoritàries, la primera representada per UCD (34,8% del vot) i AP (amb 8,4%), i la segona pel PSOE (29,4%), el PSP (4,5%) i el PCE (9,4%). Segon, el particular enlairament dels partits nacionalistes en els àmbits català i basc, el pes dels quals s’incrementarà en les eleccions de 1979, en què arribaran a captar el 9,9% dels vots. Tercer, el pes relatiu de l’extrema esquerra en el conjunt del còmput electoral, que arriba a representar el 3,1% del total dels vots (Maravall, 1981: 36 i ss.). No obstant això, malgrat que en aquesta època l’esquerra revolucionària té a Espanya una implantació superior a la d’altres països europeus, la seua pronunciada fragmentació, sumada al sistema electoral proporcional amb regla d’Hont, li impediran ocupar un sol escó. L’esquerra radical es converteix llavors en esquerra extraparlamentària i entra en un procés en què es combinen en totes les formes possibles el debilitament generalitzat, les fusions entre partits, la sectarització i la dissolució. Com a conseqüència d’aquest ràpid procés, al principi dels vuitanta només queden en peu unes poques organitzacions de l’esquerra minoritària, entre les quals destaquen l’LCR i l’MC.

El referèndum de l’OTAN promogut pels socialistes el 1986 va suposar l’última batalla per a l’extrema esquerra espanyola que encara pervivia. L’evolució de les poques organitzacions que a partir de llavors es van mantenir actives va seguir dues línies distintes de progrés. Algunes formacions van optar per mantenir els postulats clàssics del marxisme-leninisme i la figura del partit com a instrument bàsic en el procés de transformació social. D’altres van preferir prendre el camí contrari: reajustar la seua ideologia als nous temps, diluint el seu caràcter de partits polítics convencionals amb l’objectiu d’orientar la seua actuació cap als nous moviments socials. Aquest és precisament el camí que prenen l’LCR i l’MC, que en aquell moment subsisteixen com a minories polítiques que evolucionen cap a grups de resistència 13 enfrontats a l’ordre social instituït, cada vegada més allunyats del joc polític formal i creixentment interessats en els nous moviments socials. Com a rerefons, una sèrie decisiva d’esdeveniments internacionals coadjuva a consolidar aquest estat de coses: la caiguda del mur de Berlín, la crisi generalitzada dels règims de l’Est i el subsegüent desprestigi del comunisme i, a un altre nivell, la fi del cicle revolucionari centreamericà (Martínez i Muntada, 2011).

En resum, l’ascens de la democràcia a Espanya es desenvolupa en parallel al declivi de les formacions de l’esquerra revolucionària, que mai van arribar a obtenir ni un sol escó parlamentari, ni a les Corts espanyoles ni a les autonòmiques. L’inici dels vuitanta contempla la dissolució de bona part d’aquestes organitzacions i el debilitament generalitzat de les que encara queden en peu, en l’evolució de les quals es combinen en proporcions diverses la tendència a la sectarització i les fusions.

ELS TRÀNSITS DE L’MC

1. L’etapa de clandestinitat i exili

Com ja s’ha avançat, l’organització que durant llarg temps va ser coneguda per les sigles MC té com a antecedent llunyà una formació política que sorgeix a Euskadi durant la segona meitat dels seixanta. Aquest origen, que en principi pot semblar indiferent, deixarà tanmateix una empremta significativa en el seu desenrotllament futur. I no es tracta només de l’omnipresència d’una densa xarxa de líders que sorgeix al País Basc i es desplega després pels distints territoris de l’Estat espanyol, sinó que aquesta procedència es revela decisiva en la formació de certs trets consubstancials que marcaran de manera important l’evolució futura: la crítica al centralisme estatal i la sensibilitat davant les diferències socioculturals existents dins d’Espanya –tant si aquestes es conceptualitzen com a nacionalisme com si no.

L’any 1966, en el marc de la V Assemblea d’ETA (primera part), té lloc una escissió que pren la forma d’expulsió. Els protagonistes són un grapat de joves revolucionaris, «obrers joves, estudiants marxistes, més aviat leninistes» que no s’avenen a les idees d’ETA sobre la qüestió nacional i que, en aquell moment, s’encarregaven d’elaborar la revista de l’organització. Esperonats per una visió obrerista de la realitat, pel leninisme i el guevarisme, i influenciats per pensadors com Elio Basso i André Gortz, creen una nova organització, ETA-Berri, que aviat canviarà de nom per a anomenar-se primer Komunistak i, poc després, Euskadiko Mugimendu Komunista (EMK), organitzacions antecedents de l’MC (1972-1991).

Són temps de confluència i diàspora. Per una banda, es va produir la unió amb altres formacions com la Federació de Comunistes (FC), la Unificació Comunista (UC) i diversos grupuscles marxistes-leninistes de Balears i Astúries. Per una altra, la diàspora va tenir com a protagonistes els comunistes revolucionaris bascos que, per raons de seguretat i persecució política, hagueren d’abandonar el seu país i instal·lar-se en altres llocs de l’Estat.