Josepa Cucó i Giner - De la utopia revolucionària a l'activisme social

De la mateixa manera, el pensament de Lev Trotski també va influir poderosament en l’ideari i l’acció política d’algunes d’aquestes formacions esquerranes, orientant-les amb les seues reflexions sobre la revolució permanent, la necessitat de restablir la democràcia soviètica i la democràcia dintre del partit comunista i de formar un «front obrer únic» com a forma d’aliança dels partits de la classe obrera dels diferents països (Laiz, 1995: 91).

Finalment, el model organitzatiu que adopten els partits de l’esquerra revolucionària es distingeix per la combinació de tres característiques. 8 Primer, són organitzacions que es construeixen a partir del pensament de Lenin, que entén el partit com una arma de conscienciació i de lluita. La revolució proletària només podrà triomfar si és dirigida pel partit d’avantguarda del proletariat, integrat pels elements més revolucionaris d’aquest. En conseqüència, a la condició de partit de classe sumen la de partit d’elit; el problema és que tots els partits de l’esquerra radical es consideraven, o aspiraven a convertir-se, en «el partit dels revolucionaris». Segon, tenen una estructura amb articulació forta i centralitzada, l’anomenat «centralisme democràtic», l’aplicació del qual combinen amb una rigorosa disciplina en l’aplicació de les decisions. Tercer i últim, el «compromís total» i la plena dedicació a la causa dels seus membres.

En resum, les propostes i revoltes que sacsegen el panorama sociopolític europeu i nord-americà durant els anys seixanta i setanta del segle passat sorgeixen de la suma del descontentament acumulat i de les noves formes d’acció col·lectiva que havien anat solidificant-se lentament. Empraven un discurs molt radical, qüestionaven sense excepció la legitimitat de l’ordre capitalista, reivindicaven altres formes d’entendre el món i s’erigien alhora en alternativa al model vigent. Una fracció del descontentament es vehicularà a través dels anomenats nous moviments socials, enormement crítics amb el model de societat que s’havia imposat en el món occidental després de la Segona Guerra Mundial. En seran signes d’identitat l’antiautoritarisme; la crítica a la societat de consum, del risc i del control; l’ús del simbolisme i de la desobediència civil en els seus repertoris d’acció, i l’aposta per una forta autonomia dels individus i dels col·lectius en els seus processos de protesta (Calle, 2005: 24-27). L’altra part del descontentament s’articularà a l’entorn de la traïció de l’ideal revolucionari perpetrat pel PCUS, la qual donarà lloc a la formació de diverses agrupacions d’extrema esquerra. En contrast amb els nous moviments socials, aquestes organitzacions es distingiran sobretot per una ideologia tancada i fortament capgirada cap a l’interior, i per una estructura marcadament jerarquitzada en què l’individu se supedita en benefici de tot allò col·lectiu i comunitari, uns trets que s’accentuaran de manera extrema en els contextos en què impera una fèrria dictadura d’agre sabor feixista, com ocorre a Portugal i Espanya.

L’ESQUERRA REVOLUCIONÀRIA A ESPANYA

Les condicions de clandestinitat en què es mou l’extrema esquerra espanyola accentuen encara més els trets distintius de l’adhesió i la militància suara esmentats. Per a apropar-nos a aquella situació utilitzaré les vivències d’una antiga líder de l’MC d’Euskadi que va iniciar el seu compromís militant el 1970. En la narració de les seues vivències assenyala que «la conciencia antifranquista podía ser amplia, pero el compromiso era excepcional», un vincle que en el seu cas es mantindrà al llarg de vint-i-dos anys. Dels temps d’activisme clandestí destaca, d’una banda, un compromís que l’absorbeix per complet, que ompli tota la seua vida i totes les hores. «No había ni lunes, ni domingos, ni día, ni noche», l’entrega –afirma– era total. També ressalta les tremendes ruptures familiars a què donen lloc aquestes trajectòries vitals que ella mateixa, situada en el present, qualifica de suïcides. Els pares viuen en un estat de temor permanent, no saben res dels fills o de les filles, que només veuen dues o tres vegades l’any. Són temps d’entrega i desarrelament, de risc, repressió i por. Prompte aquesta jove militant arriba a llocs de responsabilitat. Entre les seus comeses està la de fer «pases de frontera»: tots els mesos va a França i torna amb els clixés de propaganda clandestins amagats a la panxa; amb ells s’editaran després els pamflets per a les fàbriques. En un d’aquests viatges clandestins, quan canvia de vagó per a travessar a peu la frontera, els clixés li cauen a terra. Està aterrida, però no sap per què el policia no ho veu, tal vegada li han cridat i s’ha distret, la nostra protagonista no ho sap, només recorda que s’ajup, arreplega els clixés i se’ls torna a amagar sota el jersei. «Pase, pase», diu el policia, i ella continua avançant lentament. Va ser «tremendo, tremendo», recorda. 9

Un altre líder de la mateixa formació política, reflexionant des del present, perfila alguns trets importants del radicalisme d’aquells joves revolucionaris entre els quals es trobava ell mateix. Destaca la gran generositat i l’elevat grau de compromís de molts d’aquests joves, unes qualitats que connecta amb un fort sentit col·lectiu (Del Río, 2012: 43-44):

en estos grupos se unían los buenos sentimientos solidarios, el igualitarismo y, en el caso español, la oposición a la dictadura franquista, con una concepción colectivista-organicista de los sujetos de la acción política. Los seres humanos individuales eran relegados en nombre de las grandes colectividades (clase, pueblo, nación), prevalecientes sobre las personas concretas que las integran [...] El antiindividualismo de izquierda de la época, que ha seguido existiendo hasta el presente, no sólo era contrario al egoísmo, sino que, a la vez, desconsideraba los derechos y las libertades individuales, y al individuo.

La clandestinitat va marcar profundament els modes d’acció d’aquestes formacions polítiques, i va contribuir també a modelar-ne l’estructura organitzativa. Una clara convicció planava sobre el conjunt: la necessitat d’una revolució violenta. A l’ombra d’aquesta convicció, la lluita antifranquista esdevenia sinònim de lluita revolucionària. El que ocorre amb l’MC il·lustra a la perfecció l’estat de coses esmentat, perquè en la dècada que va de la segona meitat dels seixanta a la primera dels setanta, els seus dirigents consideren que:

el franquismo no caerá por evolución sino por choque muy duro, ¿no?, lo cual implica una acción violenta, ¿eh? Estábamos más bien en la idea de la lucha armada duradera, y nosotros íbamos preparándonos en esa idea. Una de las necesidades previas era tener una estructura organizativa suficientemente resistente frente a la represión. (Entrevista a E. R., Madrid, 2004)

La clandestinitat, la repressió i l’aïllament també afavoreixen la creació del «mite de les realitats llunyanes». La imatge que tenien els militants de l’extrema esquerra maoista o proalbanesa de la revolució xinesa o del model comunista d’Albània ocultava i deformava les realitats a què feia referència. Però com destaca Eugenio del Río (2001), més que la veracitat de la versió oficial d’allò que succeïa a la Xina o Albània, el que comptava era la potència de les imatges i narracions a l’hora de construir els respectius corrents a occident. A Espanya el mite del maoisme va durar en general poc; no obstant això, l’empremta del que podem anomenar «maoisme a l’europea» hi va romandre en algun cas, com en el de l’MC, on va persistir en la seua manera de ser i d’estar, i en el seu èmfasi en els valors i la moral. Així mateix, més enllà de les fronteres grupals, la consideració maoista d’aquest partit va perdurar durant prou de temps, igual que ha perdurat el qualificatiu amb què eren anomenats els militants: «els xinos».