Josepa Cucó i Giner - De la utopia revolucionària a l'activisme social

Sigles com les del PTE, l’LCR o l’MC i moltes altres que avui ens semblen críptiques i obscures corresponen a partits polítics que, tret de comptades excepcions, han desaparegut fa temps de l’escena política espanyola, deixant normalment una tènue empremta en la memòria històrica de la vida política. Tots s’emmarquen sota els conceptes d’esquerra revolucionària o extrema esquerra, termes que defineixen els grups polítics que, a més d’altres trets que referiré més avant, es distingeixen per presentar una alternativa completa, tancada i global al model de societat dominant. Contrasten així amb els moviments alternatius sorgits a les darreries del segle passat –en els quals freqüentment s’integren vells militants de l’extinta extrema esquerra–, la cosmovisió dels quals no contempla usualment l’oferta d’alternatives globals.

Recuperar parcialment la memòria perduda de l’esquerra revolucionària espanyola és un dels objectius centrals d’aquest capítol, que aspira a respondre interrogants sobre el seu origen, ideari i trets organitzatius, i sobre els avatars del seu procés evolutiu des de mitjan dels seixanta del segle passat fins a principis de l’actual. Seguint el traçat expositiu que plantegen les preguntes plantejades, abordaré successivament dos espais analítics d’ordre distint. El primer pretén mostrar les arrels de l’extrema esquerra europea i els seus principals trets constitutius, que atorguen un inequívoc aire de família a les diverses formacions revolucionàries. Sobre aquest rerefons comú es teixeixen les particularitats que distingeixen l’esquerra radical espanyola, la caracterització i desenvolupaments de la qual s’aborden diacrònicament des dels anys de la seua eclosió fins als del seu declivi (entre mitjan dels seixanta i els vuitanta del passat segle respectivamente). En aquest ordre de coses, després de destacar l’empremta exercida per la dictadura franquista, es presenten sintèticament els processos que envolten l’ascens de la democràcia parlamentària a Espanya i les conseqüències que això ocasiona a les formacions polítiques situades a l’esquerra del PCE. A partir d’aquell moment, en l’horitzó d’aquests grups es perfilen clarament dos camins alternatius: el primer, majoritàriament seguit, els condueix a una extinció silenciosa i quasi vergonyant; el segon, prou menys transitat, té aparences de permanència i continuïtat. Diverses formacions van optar per continuar en actiu, encara que per a fer-ho triaran vies distintes: una els va portar a enrocar-se en la lluita armada, com és el cas del GRAPO o ETA; l’altra ha suposat mantenir-se a costa de grans transformacions, tal com passa amb les organitzacions que avui en dia es reclamen hereves de l’antic MC.

En la segona part del capítol prenc com a fil conductor la particular evolució de l’esmentat partit. Una formació que he seleccionat per la seua llarga pervivència, i que es distingeix sobretot per un tret essencial: haver persistit mutant al llarg de cinquanta anys. La mutació ha tingut lloc a tots els nivells: en els objectius i la concepció del partit, en la ideologia, la praxi i l’estructura organitzativa. Per a fer comprensible aquesta transformació presentaré les característiques i fites més rellevants de cadascuna de les quatre etapes per les que ha travessat l’MC. 4 La primera (1966-1977), de formació i creixement, es troba fortament marcada pel franquisme, la clandestinitat i l’exili. La segona és una fase de consolidació i declivi que s’obri amb la legalització com a partit (1978) i es tanca a mitjan dels anys vuitanta amb la celebració del referèndum de l’OTAN (1986). La tercera transcorre entre 1987 i 1994, i és fonamentalment un període de exploració i tanteig, però també de crisi, marcat per dues fites successives: la fusió de l’MC amb l’LCR i la ulterior ruptura entre ambdues formacions, que desapareixen definitivament com a tals. La quarta i darrera etapa (1994-2008) es distingeix per la laboriosa construcció d’una estructura que connecta les organitzacions hereves de l’antic MC i per la preparació paral·lela del traspàs generacional d’un llegat acumulat durant dècades. Una important qüestió subjau en tot aquest llarg i intens procés evolutiu: la qüestió nacional i els nacionalismes perifèrics a Espanya, que afecta temes tan essencials com la forma que adopta l’estructura de l’organització o el grau de centralització/ descentralització dels òrgans directius.

L’EXTREMA ESQUERRA EUROPEA: ORÍGENS I TRETS

Abans de començar crec necessari precisar alguns dels conceptes que defineixen, o millor dit, definiren en el passat, el tipus d’organització que ens ocupa. Es tracta dels termes esquerra radical i esquerra revolucionària , conceptes que solen emprar-se sovint com a sinònims. No obstant això, el primer mostra un caràcter més general i incloent, integra per tant el segon com una categoria o subtipus particular. Com han especificat March i Mudde (2005: 25), els grups d’esquerra radical es distingeixen per la combinació inseparable dels dos termes que integren la seua conceptualització: esquerra i radical. Ser d’esquerres significa fonamentalment identificar la desigualtat econòmica com la base de l’ordre social i polític existent, i situar els drets econòmics i socials col·lectius com a element principal de l’agenda. A més, l’esquerra es distingeix pel seu anticapitalisme i internacionalisme, la qual cosa implica tant un interès per construir una xarxa i una solidaritat internacionals com la consideració que els assumptes nacionals i regionals tenen causes estructurals globals, ja es tracte d’imperialisme o de globalització. Per la seua banda, ser radical suposa el rebuig de l’estructura socioeconòmica, els valors i les pràctiques que subjauen al capitalisme contemporani, i la defensa paral·lela d’unes estructures econòmiques i de poder alternatives. Així entesa, l’esquerra radical integraria tres tipus d’organitzacions distintes: partits polítics (que inclouen tant els comunistes que antany van ser lleials a Moscou com els seus detractors marxistes-leninistes); organitzacions no partidistes (categoria que comprèn tant els vells sindicats obrers com els nous moviments antiglobalització); i les anomenades subcultures de l’esquerra radical (una categoria enormement diversa de contracultures alternatives a la dominant que emergeixen en el si dels nous i dels novíssims moviments socials). 5

Entesa com un tipus particular de l’anterior, l’esquerra revolucionària, anomenada també extrema esquerra, agrupa una sèrie d’organitzacions i partits que es formen a mitjan dels anys seixanta del passat segle en oposició a la rígida hegemonia que el Partit Comunista de la Unió Soviètica (PCUS) exercia sobre el moviment comunista internacional i que van trobar en el marxisme-leninisme les fonts revolucionàries de la seua ideologia. La combinació d’ambdós elements, és a dir, especial interès pel marxisme i actitud revolucionària, estarà present en totes les organitzacions d’extrema esquerra, independentment del corrent de pensament en què entronquen el seu naixement (comunisme, catolicisme o nacionalisme). Tots aquests partits i grups van agafar els seus referents en la perifèria del capitalisme, en les tradicions del jacobinisme i l’esquerranisme occidentals, i en l’herència dels corrents i les escoles artístiques d’avantguarda dels anys vint i trenta (García Cotarelo, 1995: 9). Abans de la dècada dels seixanta, l’esquerra revolucionària es va manifestar sobretot en forma de corrents al si dels grans partits d’esquerra; després, aquests corrents tendiren a formalitzar-se i en molts casos van donar lloc a nous partits polítics.

El naixement de l’esquerra revolucionària començà a gestar-se en el XX Congrés del PCUS, celebrat el 1956, en el qual Kruschof va formular una condemna de Stalin alhora que preconitzava una nova política d’amistat amb els Estats Units d’Amèrica, la qual cosa provocà fortes tensions i divergències amb el Partit i govern xinesos, que es manifestaren públicament uns anys més tard, durant la celebració del XXII Congrés el 1961. La desestalinització i la col·laboració amb USA, junt amb la resolució dels partits comunistes europeus d’abandonar el projecte revolucionari i integrar-se en la vida política parlamentària són factors que propicien la conversió dels grups polítics situats a l’esquerra del PC en nous partits no solament allunyats de l’òrbita soviètica, sinó bel·ligerants amb ella. A partir d’aquest moment, els partits comunistes d’obediència soviètica –ja foren de Portugal, França o Espanya– són comunament considerats pels grups de l’extrema esquerra com una espècie de bèstia negra a la qual criticaran sense pietat, alhora que són menystinguts o fins i tot perseguits per aquells. Aquesta mateixa actitud combativa enfront de l’esquerra comunista clàssica tornarà a aflorar durant el Maig del 68 francès; n’és testimoni la coneguda resposta dels joves revolucionaris a una sentència dels polítics conservadors que afirmava que el gauchisme era la malaltia infantil del comunisme: molt al contrari, contestaren aquells joves irats, l’esquerranisme és el remei a la malaltia senil del comunisme.