Josepa Cucó i Giner - De la utopia revolucionària a l'activisme social

A més d’aquest substrat comú d’ideologia i estructura organitzativa marcats per la clandestinitat i el context repressiu, també hi ha altres importants elements de diferenciació entre els grups de l’extrema esquerra espanyola i europea. La comparació dels casos portuguès i espanyol ens permet ressaltar per contrast algunes de les característiques específiques d’ambdues esquerres, les quals, a més del veïnat geogràfic, comparteixen també l’aclaparador impacte de sengles dictadures fèrries: mentre que les formacions portugueses es distingeixen per la lluita contra el colonialisme i l’escassesa dels contactes amb l’exterior, les espanyoles destaquen, al contrari, per les freqüents relacions amb Europa i per l’impacte de les reivindicacions dels nacionalismes perifèrics.

En efecte, l’esquerra revolucionària espanyola va mantenir durant el franquisme forts vincles amb el món exterior i, quasi sense excepció, tots els grups i organitzacions reconeixen estar fortament influenciats pel moviment del Maig francès. Aquest és el cas de l’MC que, per raons tàctiques, mantenia el màxim nucli dirigent a l’exili parisenc, de manera que pel que fa a aquest partit polític les influències de la Nova Esquerra europea pareixen assegurades. Quelcom de semblant passa amb tres de les organitzacions «ml» (marxista-leninista) existents, sorgides d’altres tantes escissions del PCE: totes es funden sense excepció fora d’Espanya, adopten tesis proxineses, mantenen militants dins i fora de la frontera i, en alguns casos, estableixen estretes relacions amb altres partits marxistes-leninistes i amb les ambaixades xineses d’Europa. Finalment, pel que fa als partits trotskistes cal dir que un dels seus trets distintius ha estat el de cultivar de manera significativa les relacions internacionals. Com a conseqüència de la importància que aquest corrent polític atorga a l’internacionalisme proletari i a la realització de la revolució socialista mundial, els trotskistes s’han dotat d’una solida organització internacional que coordina les activitats dels diferents partits i grups nacionals, alhora que vehicula i manté l’esperit leninista.

És evident, per altra banda, que en els anys seixanta i setanta, Espanya, al contrari que Portugal, no posseïa gairebé colònies, però sí que tenia, en canvi, un altre element que ha distingit la seua vida social, cultural i política: els moviments nacionalistes, que s’expandeixen amb renovada força durant el tardofranquisme i que d’una manera més o menys superficial o profunda, exerciran la seua empremta sobre l’esquerra que es desenvolupa a Espanya en aquests anys, ja es tracte de l’esquerra clàssica o la revolucionària, de tall espanyolista o, al contrari, decantada pels nacionalismes perifèrics. Amb més o menys esforç, amb majors o menors tensions i resistències internes, els distints grups de l’esquerra defensaran de manera genèrica el dret d’autodeterminació dels pobles i incorporaran, amb tebiesa o amb passió, la noció del nacionalisme d’esquerres.

Aquest particular context permet entendre els variats orígens de l’extrema esquerra espanyola, que sorgeix de les ruptures esdevingudes en tres corrents de pensament distints: el nacionalisme, el comunisme i el catolicisme (vegeu gràfic 1.1). La procedència nacionalista és especialment notable en els contextos basc i català, on sorgeixen distintes formacions que aposten per l’anomenat nacionalisme revolucionari. 10 A Euskadi, tals organitzacions tenen com a punt de partida les escissions del PNB –els membres de les quals s’incorporen al grup EKIN (1952-1959) – i d’ETA en els seus primers anys, en especial entre 1966 i 1970. Precisament, de les dissensions d’aquesta última formació durant la primera part de la V Assemblea sorgiran ETA-Berri (ETA-Nova) 11 i Komunistak , organitzacions antecedents de l’MC. Més tard, el 1970, en el transcurs de la VI Assemblea d’ETA es produirà una nova ruptura entre la fracció que apostava per un nacionalisme revolucionari, que pren el nom d’ETA-V, i una altra que acabarà evolucionant cap al trotskisme i la fusió amb l’LCR (Caussa, 2011). A Catalunya naix, al final de la dècada dels seixanta, el Partit Socialista d’Alliberament Nacional (PSAN), sorgit d’una ruptura del Front Nacional de Catalunya; uns anys més tard el PSAN donarà origen a dues noves formacions: el Moviment de Defensa de la Terra (1984) i Catalunya Lliure (1989) (Caussa, 2011).

D’altra banda, la primera de les formacions de l’esquerra radical sorgides de ruptures amb el PCE és el PCE(ml) (Partit Comunista d’Espanya, marxista-leninista), que es desenrotlla entre 1964 i 1967 amb una orientació que primer fou proxinesa i més tard proalbanesa; d’aquest grup sorgirà el PC(ml) i la seua organització armada, el FRAP (Front Revolucionari Antifeixista i Patriòtic) (1971-1976). Pocs anys després apareix l’Organització de Marxistes Leninistes Espanyols (OMLE), vigent entre 1968-1971, de la qual eixirà el Partit Comunista d’Espanya (reconstituït) (PCE(r)) i la seua organització armada, els Grups de Resistència Antifeixista Primer d’Octubre (GRAPO) (1972-1979). Segons Martí Caussa (2011), les ruptures que després tindrien més pes dintre de l’esquerra revolucionària van sorgir a Catalunya a partir del grup Unitat (1967), formació que va donar successivament origen a Bandera Roja (1968) i al Partit Comunista d’Espanya (internacional) (PCE(i)) (1967-1971). Aquest darrer, d’orientació maoista, donarà pas al Partit del Treball d’Espanya (PTE) (1972-1979), que es converteix en PT el 1979 i després es fusiona amb l’ORT.

Finalment, entre les formacions amb arrels catòliques destaca l’Associació Sindical de Treballadors (AST) (1964-1969), un sindicat d’origen catòlic del qual s’escindeix la mencionada organització d’orientació maoista ORT (1970-1979). D’altra banda, després de la desintegració el 1969 del Front d’Alliberament Popular (FLP), grup constituït en la primavera de 1958 per iniciativa d’alguns catòlics d’esquerra, alguns dels seus membres que s’havien aproximat a les anàlisis de Trotski i d’altres marxistes heterodoxos, funden el grup Comunisme (1969-1971), que al seu torn crearà l’LCR (1971-1991), primer partit trotskista creat a Espanya.

GRÀFIC 1.1 Orígens i evolució de l’esquerra revolucionària a Espanya

En definitiva, les condicions de repressió, clandestinitat i aïllament propis de la dictadura franquista afinen els perfils dels distints grups de l’esquerra revolucionària espanyola, que per aquesta època manté forts paral·lelismes amb els seus homònims portuguesos (Cucó, 2007 a ). També hi exerceixen la seua empremta altres processos específics que travessen i commouen la societat, en especial l’auge dels nacionalismes perifèrics. Situats en l’antesala de la lluita final, els partits de l’esquerra radical es converteixen en mons hermètics que agrupen gent que fa de la militància una qüestió vital. En el seu interior s’encoratgen els posicionaments messiànics i les actituds heroiques, l’entrega total a la causa i la disciplina fèrria. Al esmentats trets s’afegeix, com destaca Caussa (2011: 51),

un elevado grado de activismo, generalmente acompañado de izquierdismo (acciones radicales de pequeños grupos) y de sectarismo, manifestado particularmente en la creación de organizaciones obreras de cada partido... y en la reticencia a la unidad de acción con otros partidos; (y una escasa) capacidad para integrar las diferencias internas, lo cual dio lugar a muchas escisiones.

ELS SETANTA I MÉS ENLLÀ: ENTRE LA DESAPARICIÓ I EL CANVI ACCELERAT