Josepa Cucó i Giner - De la utopia revolucionària a l'activisme social

GRÀFIC 1.4 L’aparell organitzatiu de l’ MC convertit en federació (1978)

Les conseqüències d’aquesta transformació només es veuran a la llarga, perquè entre els militants dels distints ens federals de l’MC el canvi crea una nova imatge del partit que, gradualment, anirà alterant la forma en què cadascú se situa o identifica en relació amb el conjunt. Aquesta alteració identitària gradual desencadena al seu torn una doble dissociació: d’una banda, entre l’estructura formal del partit i el seu funcionament real, que continua tenint caràcter centralista; d’altra, entre la pràctica real i la imatge que cada organització projecta tant entre els seus mateixos militants com a l’exterior, una imatge que emfatitza l’autonomia de cadascuna de les parts. El tema arriba a adquirir gran rellevància en el cas d’Euskadi, on a principis dels vuitanta es planteja que «seria més convenient per poder moure’s allí i tenir una relació més confortable amb el sector radical-nacionalista, ser un partit independent». El Comitè federal de l’MC discuteix la proposta i l’accepta.

És així com arribem al segon moment organitzatiu important: quan el 1983 l’EMK se separa de l’MC per a convertir-se en un partit independent. Aleshores l’estructura federal de l’MC ja s’havia refermat mitjançant la creació d’un Comitè i un Secretariat federals, dels quals el darrer era el més executiu. Cal assenyalar, a més, que malgrat la seua independència formal, l’EMK continua mantenint importants lligams amb l’organització mare: continua estant present en el Comitè federal, on té un estatus particular. Formalment, els vincles organitzatius entre ambdues organitzacions desapareixen, però, no obstant això, aquests romanen incòlumes en l’ombra gràcies a l’habitual presència d’algun dirigent de l’EMK –sempre a títol personal– en l’esmentat Comitè madrileny ( gràfic 1.5). Com veurem més endavant, no serà l’única vegada que l’MC utilitze aquesta estratègia que suposa invisibilitzar una part bàsica de la seua estructura organitzativa, concretament aquella que guarda relació amb el seu nucli de direcció tàctica i ideològica.

GRÀFIC 1.5 L’ EMK i el Comitè federal de l’ MC

La separació de l’EMK té varies lectures paral·leles que no sempre caminen en el mateix sentit. D’una banda, no es tracta solament que la independència formal de l’organització basca no dóna lloc a un fort allunyament o a una separació real, sinó que aquest «continuar treballant coordinadament» també es fa extensiu a altres nivells importants. Així, fins ben avançats els primers dos mil, les dones militants de l’EMK han seguit integrades en la familiarment coneguda com «la Cordi de las chicas», una coordinadora sectorial que aglutina totes les dones del conjunt emecé. De la mateixa manera, prestigiosos membres de l’EMK, amb una bona formació intel·lectual i especialitzada, continuen jugant un paper important en la tasca de difusió i adoctrinament, ja siga a través dels articles que publiquen en la revista de la federació o de les xerrades, cursets i seminaris que imparteixen en les diverses seus territorials. I el que és tan important o més, els militants d’ambdues formacions, EMK i MC, en especial els seus líders més destacats, mantindran vius al llarg del temps els forts vincles personals que els uneixen des dels anys de la clandestinitat.

Contradictòriament, per altra banda, aquest canvi també contribueix a alterar la percepció que les entitats federals de l’MC tenen de l’EMK i viceversa, una apreciació en què cada vegada es fa més patent un sentiment mutu de relativa distància i allunyament. En aquell moment, aquest tipus de seqüeles van preocupar prou els dirigents de les dues formacions, en especial els de l’MC. Encara trenta anys després, les conseqüències de la separació continuen sent motiu de reflexió crítica; com afirma un vell líder de l’MC, malgrat l’elevat cost que va comportar per a l’EMK convertir-se en un partit d’àmbit i obediència basca, durant molts anys, dintre d’Euskadi, va continuar sent marcat com a partit espanyolista. El cost del divorci fou al seus ulls molt gran: augment de l’aïllament i pèrdua de solidaritat.

favorece un mayor aislamiento [de l’EMK], aislamiento que ya está de por si propiciado por todo el ambiente del mundillo radical en el País Vasco, durante 20 años es un mundo que vive encerrado, encerrado... interesándose por cosas que ocurren a veces a 20.000 kilómetros, pero por supuesto no interesándose nada por lo que ocurre fuera del País Vasco, en el Estado español, ¿no? Bueno, la relación de solidaridad, que para mí es un valor y sigue siéndolo, pues tiende a debilitarse, claro, tiende a debilitarse. (Entrevista a E. R., Madrid, 2004)

Al mateix temps, l’MC experimenta altres processos que alteren profundament el rumb de la seua evolució ulterior. Primer, constaten que la reforma política espanyola –una reforma no desitjada per ells– estava molt consolidada; per això llancen una campanya estatal que pren el nom i la consigna del conegut article de Lenin, «En ruta», en el qual, davant del fracàs de la revolució de 1905, es fixen metes a més llarg termini. Segon, al si del partit es referma la convicció que és preferible deixar de competir en el terreny electoral, cosa que suposa reconèixer implícita o explícitament que no tenen representativitat i força social, i que els porta a declarar ineficaç la competència electoral. Tercer, al mateix temps que renuncien a participar en el joc electoral, comencen a prendre consciència dels espais socials en què ara tenen certa força i influència, concretament en els nuclis del feminisme, en la coordinadora anti-OTAN i en altres moviments socials (pacifisme i ecologisme). Aquests espais comencen a adquirir una importància central en la ideologia i en la praxi de l’MC federal. Endinsar-s’hi comporta un triple avantatge: permet la renovació de la militància, afavoreix la construcció d’un espai propi i propicia finalment l’exercici d’activitats reeixides. D’ací deriva precisament el notable gir tàctic i identitari que experimenta l’MC a mitjan dels anys vuitanta del segle passat: allunyament del model de partit revolucionari i participació activa en les mobilitzacions anti-OTAN, en les campanyes ecologistes i en favor de l’avortament.

3. Uns anys decisius

Igual que altres partits de l’extrema esquerra, l’MC va treballar a fons en la croada en contra de la integració d’Espanya en l’OTAN. Més enllà del fracàs de la campanya, el que cal destacar són les decisives conseqüències que aquesta va ocasionar en el conjunt del partit: el va conduir a remodelar la seua ideologia, a diluir el seu caràcter de formació política convencional i a reorientar definitivament la seua activitat cap al camp dels nous moviments socials. D’aquesta manera, en el transcurs de quatre anys, entre 1986 i 1990, es produiran en l’MC quatre importants transformacions internes. La primera representa la consolidació d’una tendència iniciada en el període anterior: la comprovació que la campanya anti-OTAN havia mobilitzat gent molt diversa, provinent de grups distints, enforteix la idea que el treball en aquest àmbit podia convertir-se en una alternativa de pes a la política convencional. S’obri així un procés de reflexió sobre els moviments socials i la labor activista en aquest camp que coadjuva a debilitar amb rapidesa la idea de partit clàssic.