Josepa Cucó i Giner - De la utopia revolucionària a l'activisme social

A aquestes qüestions, encara s’hi afegeixen altres interrogants, com ara la classe d’organització que volen ser o el tipus de joves amb els quals volen comptar. Fa anys que van descobrir l’existència d’alternatives a la que suposava limitar el seu interès als joves més esquerrans i revolucionaris, que segons ells es distingeixen un pensament tancat. La participació en diverses mogudes , allà pels anys noranta, els va portar a comprovar l’interès que tenia obrir-se a altres terrenys juvenils –com ara la implicació en el moviment del 0,7 a Madrid, molt influenciat pels cristians de base. Va ser així com la gent de Liberación d’aquesta ciutat va entrar en contacte amb un tipus de joves molt diferent del que conformava el seu planter habitual, amb altres valors, entre els quals pesa molt –afirmen– la motivació moral, el sentiment de defensa de la igualtat o de la justícia. Aquest descobriment els va conduir a orientar el seu procés de reflexió i d’autocrítica cap a

los nuevos jóvenes, los valores [...] Y nos lleva como un par de años difíciles aprender a apreciar esa realidad nueva, ¿no? Y lo cierto es que cuando conseguimos cambiar un poquito las premisas con las que mirábamos eso, pues enganchamos con algún sector de esos jóvenes, y lo que hoy es Amauta 19 prácticamente proviene de gente de aquella época. (Entrevista a J. R. C., Madrid, 2004)

Renovar-se o resignar-se a morir. D’ací arranca precisament la necessitat d’atraure un altre tipus de joves, d’obrir-se a l’exterior i difuminar la frontera entre els socis i els simpatitzants, entre els que són de l’organització i els que col·laboren en alguna de les seues activitats, de manera puntual o assíduament. D’ací prové també l’interès i la necessitat quasi obsessiva per flexibilitzar-se. La flexibilitat és una estratègia que apliquen per a interessar i captar la gent, i renovar així la saba que nodreix les diverses organitzacions territorials. D’ací procedeix també una darrera estratègia: la que representa el projecte de formar un petit grup de líders que assegure en un futur no molt llunyà un relleu tranquil en els càrrecs de responsabilitat. Aquesta és una operació que no sorgeix a l’atzar, sinó que ve gestant-se des de fa algun temps en la generació fundacional que encara avui lidera l’entitat confederal en l’ombra. Es tracta d’un procés que, igual que ocorre en molts altres aspectes, es desenvolupa en paral·lel en totes les organitzacions del tronc emecé, tot i que amb resultat diferent. Quan els símptomes de la crisi de continuïtat van començar a evidenciar-se, totes van començar a crear un petit grup de relleu, integrat per joves d’ambdós sexes que, per mitjà d’un procés de formació especial, són capacitats per a exercir les tasques de lideratge i mantenir viva la flama de l’organització. En el cas concret de Revolta, l’organització valenciana, es creà ex novo per a aquest menester un col·lectiu especial anomenat Relleu, una integrant del qual descrivia de la següent manera la seua raó de ser:

En un moment determinat la generació fundacional, per dir-ho d’alguna manera, es planteja «bo, què fem?, nosaltres som un col·lectiu que desapareix en el moment que desapareix la generació fundacional?»... En la mesura que el col·lectiu, eixe col·lectiu fundacional, es planteja, pensa que açò ha de continuar d’alguna manera, encara que siga amb les transformacions que calga, diguem que d’ací naix Relleu. (Entrevista a M. M., València, 2002)

CONCLUSIONS

El nom d’«esquerra revolucionària» agrupa una sèrie d’organitzacions i partits que es formen a mitjan dels anys seixanta del segle passat en oposició a la rígida hegemonia que el PCUS exercia sobre el moviment comunista internacional. Totes aquestes formacions polítiques, sense excepció, es distingeixen per dos trets fonamentals: per fixar en el marxisme-leninisme les fonts revolucionàries de la seua ideologia i per la seua bel·ligerància amb l’ortodòxia soviètica. El seu naixement entronca en una època d’intensa agitació social i política en què proliferen uns moviments socials dotats d’un discurs molt radical, les propostes i revoltes dels quals qüestionaven la legitimitat de l’ordre vigent i reivindicaven altres formes d’entendre el món. Després dels esdeveniments de 1968, els dits moviments semblen esgotar-se, evidenciant la necessitat d’organització i esclariment ideològic. La seua crisi afavorirà el sorgiment de dos importants fenòmens: l’ascens dels nous moviments socials i la cristal·lització de l’extrema esquerra sota la forma de partits polítics.

Malgrat les diferències que mantenen entre si, les organitzacions de l’extrema esquerra europea comparteixen una sèrie de trets comuns relatius tant a la ideologia com a l’estructura organitzativa. En el pla ideològic es distingeixen per quatre atributs que emanen directament del pensament de Lenin: el caràcter revolucionari, la manera de concebre el partit, el rebuig de la democràcia burgesa, i l’antiimperialisme. Els idearis de Mao Zedong i de Trotski també van ser font d’inspiració complementària de molts d’aquests partits. Del primer, van prendre alguns l’anomenada línia de masses i els preceptes de «revolucionarització» ideològica i de crítica-autocrítica. El segon va orientar uns altres amb les seues reflexions sobre la necessitat de restablir la democràcia tant al si del partit com a l’URSS, i amb les seues teories de la revolució permanent i del «front únic obrer».

Aquest pelegrinatge ideològic per les obres de Marx, Lenin, Trotsky, Che Guevara o Mao, va contribuir a consolidar entre les formacions de l’extrema esquerra europea dos importants mites: el de la classe obrera, considerada al mateix temps com a meta i com a model; i el de les realitats llunyanes, que va convertir el comunisme xinès, albanès o cubà en patró i guia dels respectius corrents occidentals. Per la seua banda, l’estructura organitzativa s’articula entorn de dos eixos centrals: la militància i el partit. La primera es distingeix pel compromís total i la completa dedicació a la causa; el segon, modelat per la concepció leninista segons la qual és una arma de conscienciació i de lluita, està dotat d’una estructura forta i centralitzada, en què el centralisme democràtic es combina amb una rigorosa disciplina en l’aplicació de les decisions.

El context de repressió i temor que imperen durant la dictadura franquista contribuirà a extremar aquests trets entre l’esquerra revolucionària espanyola, sobre la qual també deixen sentir la seua empremta certs processos específics, entre els quals destaca l’auge dels nacionalismes perifèrics. Situats en el que consideren l’antesala de la lluita final i entenent la lluita antifranquista com una revolució, aquests partits encoratgen posicionaments messiànics i actituds heroiques, extremen la disciplina fèrria i l’entrega total a la causa, i converteixen en un intricat laberint les rígides i jeràrquiques estructures internes. Al mateix temps, les condicions de clandestinitat i aïllament en què es desenvolupa el conjunt de l’extrema esquerra espanyola –tant externes com internes–, afavoreixen una gran fragmentació i un continu vaivé de fusions i fissions.

A mitjan dels anys setanta desapareix la dictadura espanyola com a resultat del procés de canvi gradual conegut com a transició democràtica, en el qual també juga un paper molt actiu l’esquerra revolucionària. No obstant això, a mesura que la transició avança, les dites formacions pateixen una pèrdua gradual de protagonisme. En aquesta minva tindrà molt a veure l’actitud de l’esquerra majoritària, i molt en especial del PCE, que aconsegueix arraconar una extrema esquerra fraccionada que, al remat, acaba per situar-se als marges del procés. Aquesta tendència descendent culmina en la derrota en els primers comicis democràtics de juny de 1977, en què els grups revolucionaris no aconsegueixen obtenir ni un sol escó al parlament espanyol. L’extrema esquerra espanyola es converteix llavors en esquerra extraparlamentària i entra en un procés de debilitament generalitzat en el qual es combinaran en totes les formes possibles la dissolució, la sectarització i les fusions.