Josepa Cucó i Giner - De la utopia revolucionària a l'activisme social

En realitat, tampoc l’LCR va desaparèixer del tot. De fet, els seus militants van crear el 1995 un nou grup polític que va prendre el nom d’Espacio Alternativo (EA), que es va integrar poc després en Izquierda Unida. Uns dotze anys més tard, EA abandonaria la referida coalició per a vertebrar-se com a partit polític independent (2008), amb la intenció manifesta de presentar-se a les eleccions europees de 2009. Poc després, abandonà el nom d’Espacio Alternativo per adoptar, en el seu lloc, el d’Izquierda Anticapitalista (IA), amb el qual concorre sense èxit a successius comicis europeus, espanyols i catalans. 16

4. L’estructura oculta (1994-2008)

La quarta etapa, l’última que tractaré en aquest capítol introductori, es distingeix per la laboriosa construcció d’una estructura que connecta i reuneix les organitzacions resultants del procés que he referit, totes provinents del tronc emecé. Perquè és dels nexes i vincles que uneixen Revolta, Liberación, Acción Alternativa i la resta d’organitzacions germanes, actives en bona part de les comunitats autònomes d’Espanya, que cal parlar ací. Es tracta d’una estructura que, com els fils invisibles d’una tela d’aranya, les unifica discretament però forta; que coadjuva a unir criteris, aspiracions, formes de fer, pensar i sentir, alhora que prepara el traspàs d’un patrimoni acumulat al llarg dels anys. Formalment totes són agrupacions independents i autònomes; formalment també, totes es troben integrades durant més d’una dècada en una anomenada Federación de Asociaciones de Dinamización Sociocultural (FADS), unes sigles buides que per si mateixes no signifiquen res però que són l’embolcall juridicoformal que recobreix una altra entitat, que funciona de fet com una confederació però que no té ni nom ni dimensió pública. En aquests dos aspectes, aqueixa entitat fantasmagòrica té fortes semblances amb a aquella organització que va succeir el PCI italià i que internament denominaven «la cosa» (Kertzer, 1996). Igual que en un joc de màgia, la confederació està i no està: el que és visible, la FADS, serveix per a poc, mentre que el que roman ocult («la cosa»), és l’important. Des de l’interior d’aquesta entitat invisible es destaca que aquest és un tret pensat i volgut:

no tiene existencia pública porque hemos decidido que no tenga existencia pública nada a escala estatal, o sea, ni partido ni no partido, ni confederación de asociaciones..., no hay nada estatal, formalmente, no existe. (Entrevista a L. L., Madrid, 2004)

Ells mateixos han sintetitzat les característiques d’aquest excepcional aparell supraassociatiu en una transparència que a principis dels anys 2000 empraven en Liberación –nom que va prendre durant anys l’organització madrilenya– durant les xarrades de formació, i que reproduiré traduïda continuació:

« Unitat estatal»: forma actual

- No nom estatal

- No registrada com a associació estatal

- Les organitzacions que ho desitgen compartiran nom

- Allò que te presència més o menys estatal (periòdic, editorial, jornades) no apareix vinculat a cap organització

- Factors organitzatius: unificació d’idees, síntesi d’experiències i coordinació pràctica

D’aquesta entitat confederal tan sui generis s’afirma, a més, que té una escassa capacitat executiva: al seu si es decideixen molt poques coses i el poc que es decideix ha de ser per unanimitat. També se’n diu que el que realment li dóna autoritat i potència és «la força de les idees i el grau en què són compartides». Però en aquest camp complex i crucial no es deixa res a l’atzar. Perquè el que realment està en joc és la continuïtat del tot, això és, del conjunt postemecé i de la idea i el compromís que vivifica i encoratja aquest conjunt. Per a dur a terme una missió tan difícil, la fantasmagòrica confederació s’ha dotat d’una sèrie d’elements visibles i aparentment desvinculats però que en la pràctica es troben interconnectats entre si. El conjunt –que només té forma, sentit i visibilitat per a l’ ingroup –, configura una estructura oculta que articula les distintes organitzacions autònomes del tronc emecé i, per dir-ho així, dóna contingut i forma a la unitat estatal (vegeu gràfic 1.6).

GRÀFIC 1.6 L’estructura oculta dels antics emecés

Els elements visibles suara esmentats són el següents: 1) uns canals fixos de comunicació (una revista, Página Abierta ; una editorial, Talasa; i una web); 17 2) tres comissions o coordinadores de treball que es reuneixen pràcticament cada mes (les anomenades respectivament Coordinadora de Joves, Coordinadora de Dones i la més important de totes, la Coordinadora Estatal, que és la comissió per excel·lència, on es couen bona part de les coses que afecten el conjunt i que reuneix representants de les diverses organitzacions territorials, a més d’algun altre cap pensant més); 3) un calendari fix de rituals de caràcter estatal (les Jornades de Página Abierta i les Trobades de Joves, que se celebren en anys alterns); 4) els seminaris, conferències, cursets i xarrades que periòdicament dicten a les distintes seus territorials els «apòstols itinerants»; 18 5) finalment, les xarxes personals que uneixen fortament els afiliats de les distintes organitzacions, en les quals és possible distingir diversos graus i nivells de sentiment de pertinença grupal.

Per als seus protagonistes, aquesta forma d’unitat té un caràcter agredolç. De positiu, té que ha permès mantenir la unió de les parts, respectant al mateix temps al màxim la seua autonomia i l’arrelament territorial. Com a aspectes negatius estan l’evolució dispar de les diverses organitzacions i el perill de desdibuixament de l’organització i dels llaços que les uneixen. Vista des d’aquesta perspectiva, la missió última de l’estructura oculta és vetlar perquè aquest trencament o debilitament de vincles no s’esdevinga. La seua tasca és copiosa: mantenir viva la memòria històrica i els lligams creats al llarg de més de quaranta anys, transmetre aprenentatges i coneixements, advertir dels errors i mostrar els secrets dels nous camins trobats. Dit en poques paraules: difondre i perpetuar el seu llegat. Ells mateixos sintetitzen en els seus escrits interns aquest projecte, alhora que fan un poc d’història:

Nuestra existencia colectiva se forjó inicialmente en la lucha contra el franquismo, en las condiciones de la clandestinidad. Conoció luego los avatares de la reforma política. En los años ochenta, intervino en la lucha contra las tentativas de golpe de Estado fascista y en las movilizaciones contra las políticas neoliberales y el cierre de empresas. Participó en los nuevos movimientos sociales (feminismo, ecologismo, antimilitarismo) y desempeñó un papel muy activo en el movimiento contra la OTAN hasta su extinción en 1986. Nuestra corriente ha estado impulsada principalmente por mujeres y hombres pertenecientes a aquella primera generación. En 1994 abrimos una reflexión sobre la necesidad de una acción más decidida para lograr, en un plazo medio, el relevo de la generación primera por personas más jóvenes. El propósito desde entonces fue conservar el máximo del caudal humano disponible y, a la vez, hacer esfuerzos específicos para avanzar con nueva gente joven. (AA.DD., 2004)

Per transmetre aquesta particular herència són necessàries com a mínim dues generacions, una vella i una altra novella. I aquest és precisament el problema que el col·lectiu postemecé té plantejat des de fa temps, el relleu generacional, i que es fa patent en tots els àmbits del conjunt i molt especialment en els òrgans de direcció, en els quals el cansament i l’envelliment de la «vella guàrdia» comencen a fer-se notar; en general, es pot afirmar que els joves de l’organització són cada vegada més escassos i menys joves. Però, en el període que ens ocupa, finals del segle XX i principis del XXI, no totes les formacions del tronc emecé es troben en la mateixa situació. Mentre que en algunes (com Acción Alternativa d’Andalusia), l’estratègia aplicada per atraure el jovent ha estat exitosa, en altres el problema continua sent apressant i, pitjor encara, no es veu horitzó per a la solució. La dificultat per a captar gent jove té una explicació doble: d’una banda, té relació amb un fet vívidament experimentat en totes les organitzacions: com ells mateixos comenten, no estem vivint una etapa històrica de mobilització important; d’una altra, té a veure amb el tipus d’entitats borroses que han creat, que des de dins reconeixen que són difícils d’entendre i encara més d’explicar: «no se sap massa bé què són, ni on van, ni per a què existeixen». En aquest context tan nebulós i ambigu, el problema consisteix a trobar els punts claus per a l’atracció i el reclutament, és a dir, temes i activitats que desperten l’interès dels i les joves, i també les claus per a retenir-los.