Josepa Cucó i Giner - De la utopia revolucionària a l'activisme social

Davant del vell dilema de renovar-se o morir, un d’aquests partits, el Moviment Comunista, va optar per la via més llarga i complexa: la renovació permanent com a forma de perdurar. Aquesta transformació es du a terme en un moviment simultani que se situa al mateix temps dins i fora de l’organització. Suposa primer mirar a l’exterior, enamorar-se selectivament del que s’hi cou o s’hi delibera, dels referents i tendències més nous i alternatius, o almenys que encaixen millor amb el seu ideari i estil; un procés al qual en segueix un altre de fermentació interna del que resulta un nou artefacte –ja siga una idea, un valor, una reflexió, un camí o una meta elaborada pels mateixos experts i expertes– que es difondrà després entre els afiliats a través dels canals habituals de comunicació.

El punt de partida d’aquest procés de renovació sense fi és una organització d’extrema esquerra marcada en la seua estructura, ideologia i praxi pel marxisme-leninisme, per la breu i intensa empremta del maoisme, pel guevarisme i pel pensament d’intel·lectuals com Marcuse, Debray o Fanon. Obrerisme, centralisme democràtic, revolucionarització ideològica, 20 antiimperialisme i revolució són algunes de les idees i elements-força que els mouen a l’inici del camí. El context en què sorgeix també deixarà la seua empremta en l’organització: al franquisme deurà en part una manera d’organitzar-se i d’actuar marcada per la clandestinitat, l’hermetisme i la cautela, però també per unes importants xarxes personals d’afinitat i sentiment que perviuen en l’actualitat. Dels seus orígens (bascos) procedeix segurament la sensibilitat davant les minories nacionals i les diferències socioculturals i lingüístiques, i la prolongada relació de l’MC basc (EMK) amb l’esquerra abertzale. Aquesta sensibilitat contrasta amb l’escàs interès que en general mostra l’extrema esquerra per la qüestió nacional, un tema que considerà tradicionalment com una vel·leïtat típicament burgesa. 21

Vista en perspectiva, l’evolució de l’MC dista molt de ser lineal. Al contrari, està plena de dubtes i tantejos, d’avanços i retrocessos. Així, l’acceptació del joc democràtic i parlamentari es combinà durant prou de temps amb vel·leïtats revolucionàries més o menys vetlades i intenses. Igualment, els canvis jurídics i formals de la seua estructura organitzativa, tendents a consolidar una progressiva descentralització, van conviure de facto amb una pronunciada centralització dels processos de presa de decisió. I és precisament en aquest espai en què es combinen les noves tendències i les inèrcies anteriors, on s’observa amb nitidesa el poder dels ordenaments instituïts. Perquè el trànsit de partit centralitzat a partit federal i, més endavant, a organització confederal (en l’ombra) va passar una important factura a les respectives organitzacions emergents, perquè va crear noves i poderoses imatges que gradualment anirien alterant la forma amb què cada formació i els respectius militants se situaven o identificaven en relació amb el conjunt. Sovint, els moviments d’avanç i retrocés es combinen amb alteracions de caràcter pendular, que consisteixen a posicionar-se en els antípodes de l’actitud que mantenien en el període anterior. Aquesta oscil·lació consisteix, per exemple, a passar de ser un partit polític a renegar de la política i proclamar un interès exclusiu pels fenòmens culturals i socials, o pregonar les bondats dels enfocaments oberts i flexibles que inevitablement contrasten amb tot allò que es mostra rígid i tancat.

Cal destacar, finalment, la importància dels processos i tendències que s’inicien en els anys vuitanta, que vistos en perspectiva es revelen decisius per a la gestació del que existeix en l’actualitat. És llavors quan comencen a esbossar-se els contorns d’un nou mite grupal, el de la flexibilitat, el de l’experimentació i la renovació permanents pel qual s’autoidentifiquen. D’altra banda, el declivi de l’obrerisme afavoreix el trasllat del seu interès pels nous moviments socials i la descoberta simultània de noves bases socials i de nous camps d’acció. Finalment, el tercermundisme característic de l’esquerra revolucionària els facilita el trànsit cap a un altre focus d’interès i acció: el que representen conjuntament la marginació i la pobresa. 22

1 < http://www.pte-jgre.com/>. Aquesta associació té una homònima a Catalunya que també disposa d’una web molt interessant i dinàmica: < http://www.ptc-jgr.org/>.

2 Presentació de l’Associació per la Recuperació de la Memòria Històrica del PTE i de la JGRE en la web < http://www.pte-jgre.com/> (consulta: abril de 2008).

3 Entrevista als organitzadors del 30PTE, < http://www.pte-jgre.com/entrevistas/entrevistas.htm/> (consulta: abril de 2008).

4 A aquestes quatre etapes, que finalitzen el 2008, cal afegir-ne encara una altra que arriba fins a l’actualitat i de la qual parlaré en el capítol següent.

5 El concepte d’esquerra alternativa és bastant més nou i s’utilitza per a designar a dos tipus de formacions distintes: les que resulten de la transformació d’una part de l’esquerra revolucionària i les que representen el vessant mes crític dels moviments socials, en els quals s’inclouen des del feminisme, l’ecologisme i el pacifisme fins als moviments de solidaritat i altermundistes. En totes aquestes formacions i moviments estan presents, encara que en clau crítica, els valors postmaterialistes que situen en primer pla les relacions humanes i la qualitat de vida.

6 Vegeu els estudis sobre les pràctiques dels maoistes francesos (Linhart, 1978-1981; Dressen, 1999 i 2000), unes pràctiques que també van fer seues algunes formacions revolucionàries espanyoles entre els anys setanta i vuitanta, tal com podrem observar de prop en la segona meitat del llibre.

7 D’aquesta generació d’organitzacions van formar part les principals corrents del maoisme espanyol: el PTE, l’ORT (Organización Revolucionaria de Trabajadores) i l’MC, així com altres formacions d’implantació més reduïda.

8 En aquest aspecte seguisc de prop l’aportació de Consuelo Laiz (1995).

9 Entrevista a R.O., Bilbao, 2004.

10 En el context espanyol, el nacionalisme revolucionari preconitzava l’alliberament nacional i de classe i la construcció d’una societat socialista en els àmbits català o basc.

11 Com destaca Consuelo Laiz (1995), el nucli fundacional d’ETA-Berri és un nucli d’universitaris, en alguns casos d’origen cristià, influïts per la revolució cubana, hostils a la dictadura, estudiosos del marxisme, inquiets per explicar la història del País Basc sense la influència d’un nacionalisme que qualifiquen de burgès, i partidaris d’unir conflicte de classes i afirmació nacional. Durant poc més d’un any aquest grup controlarà part de la direcció d’ETA, constituint una tendència obrerista o marxista fins que, a causa del seu obrerisme, serà expulsat de la formació durant la primera part de la V Assemblea.

12 Com sosté l’historiador Josep Sánchez Cervelló (1993, 1997), la influència de la revolució portuguesa en el procés de transició democràtica a Espanya pareix avui innegable.

13 García Cotarelo entén per grup de resistència «una oposición global al conjunto del ordenamiento jurídico positivo sin ser de masas» (1987: 61; citat per Laiz, 1995: 284).

14 A partir d’ací utilitze sovint els termes col·loquials emecé/emecés i trotsko/trotskos per fer referència a l’MC i l’LCR i els seus respectius militants.

15 Aquest va ser el cas de fins a vuit entitats territorials distintes, en les quals no s’inclou l’esmentada Zutik: Revolta, al País Valencià; Acción Alternativa, a Andalusia; Liberación, a Madrid, Astúries i La Rioja; Inzar, a Galícia; Batzarre, a Navarra; i Canarias Alternativa, a Canàries. Només a Catalunya la ruptura va ser de tal calibre que va ocasionar la desaparició total del grup anomenat Acció Alternativa.