Josepa Cucó i Giner - De la utopia revolucionària a l'activisme social

DE LA UTOPIA REVOLUCIONÀRIA A L’ACTIVISME SOCIAL

EL MOVIMENT COMUNISTA, REVOLTA I CRISTINA PIRIS

DE LA UTOPIA REVOLUCIONÀRIA A L’ACTIVISME SOCIAL

EL MOVIMENT COMUNISTA, REVOLTA I CRISTINA PIRIS

Josepa Cucó i Giner

UNIVERSITAT DE VALÈNCIA

Aquesta publicació no pot ser reproduïda, ni totalment ni parcialment, ni enregistrada en, o transmesa per, un sistema de recuperació d’informació, en cap forma ni per cap mitjà, sia fotomecànic, fotoquímic, electrònic, per fotocòpia o per qualsevol altre, sense el permís previ de l’editorial.

© Josepa Cucó i Giner, 2016

© De esta edición: Publicacions de la Universitat de València, 2016

Publicacions de la Universitat de València

http://puv.uv.es

publicacions@uv.es

Ilustración de la cubierta: Cristina Piris

Maquetación: Textual IM

ISBN: 978-84-370-9966-8

ÍNDICE

PRESENTACIÓ

PART I

I. EL MOVIMENT COMUNISTA I LES TRANSFORMACIONS DE L’EXTREMA ESQUERRA ESPANYOLA

L’extrema esquerra europea: orígens i trets

L’esquerra revolucionària a Espanya

Els setanta i més enllà: entre la desaparició i el canvi accelerat

Els trànsits de l’MC

1. L’etapa de clandestinitat i exili

2. La primera explosió del partit: conversió federal i primera fugida

3. Uns anys decisius

4. L’estructura oculta (1994-2008)

Conclusions

II. DINÀMIQUES EVOLUTIVES

Zutik

De Revolta a Ca Revolta

L’esperança andalusa. D’Acción Alternativa a Acción en Red-Andalucía

El nom fa la cosa. D’Andalusia al nivell estatal

Delineant l’estil del conjunt

III. FEMINISME I MILITÀNCIA

Compaginant militàncies (1977-1994)

Un feminisme que es reivindica radical i crític

Escampant la bona nova. D’ ap òstole s , col·lectius i campanyes

Èmfasis i sinergies discursives

A mode de conclusions

PART II

IV. HISTÒRIES DE COMPROMÍS AL PAÍS VALENCIÀ

Unes vides militants

Al voltant de les trobades amb Cristina Piris: de les entrevistes al dol per la seua mort

Sobre les entrevistes, les transcripcions i el treball d’edició de les històries de vida

V. EN LA ANTIGUITAT SER SANT ERA EL MODEL, EN LA REVOLUCIÓ SER OBRER. LA VIDA DE MANUEL

Els orígens: família i compromís juvenil

De la universitat a la fàbrica: «Lo que tenia que hacer eradesclasarme»

La segona meitat dels setanta: «Cambio de talante»

Uns anys vuitanta decisius: «No toda la vida es el partido»

Dels noranta ençà

Un repàs de l’evolució de l’MCPV i Revolta a les comarques del sud valencià

VI. SÓC NACIONALISTA PER ROJA. LA VIDA DE CRISTINA PIRIS

Des de l’inici

Universitat i compromís

Feminisme, nacionalisme, maoisme

La llarga etapa obrera i sindicalista

Vigilància i repressió (1972-75)

La vida d’una sindicalista: solidaritats i dificultats

Moments de grans canvis

La fusió amb l’LCR i les raons dels desacords

I comencem un nou camí

Els lligams de Cristina, els lligams de Revolta

Militància i família

Un estil de lideratge

REFERÈNCIES BIBLIOGRÀFIQUES

PRESENTACIÓ

En la tardor de l’any 2000, amb ocasió de la inauguració de la nova seu social, vaig entrar en contacte amb Revolta, una entitat cívica descendent en línia directa d’un extingit partit de l’esquerra revolucionària, el Moviment Comunista del País Valencià (MCPV). Julivert de totes les salses, poquets però molt actius, els membres de Revolta estaven presents en totes les manifestacions i mogudes de la ciutat de València i del seu entorn, des de les més clàssiques –com les de l’1 de maig, el 8 de març o el 25 d’abril–fins a les de caràcter més minoritari o puntual. Pel que va succeir després es pot dir que la trobada va ser fructífera: a més de suscitar-me un munt de preguntes i interrogants, va encoratjar una curiositat antropològica que un parell d’anys més tard donà pas a una investigació. Circumscrita en un principi a l’esmentada entitat, la recerca pretenia copsar el procés de trànsit entre dues formes polítiques de pensament i d’acció: les que representen un partit de l’extrema esquerra (MCPV) i una associació ciutadana de caire contestatari i crític (Revolta). M’interessava d’antuvi conèixer com, quan i de quina manera l’organització havia canviat la utopia revolucionària del passat per l’activisme social del present.

Els primers contactes amb Revolta em permeteren albirar que em trobava davant d’una organització profundament singular, una singularitat derivada de la concertació de tres conjunts de factors. En primer lloc, pel seu origen partidista (en el sentit de partit polític) i la influència que aquest exercia al si de la formació, en l’estructura i dinàmica internes i en el seu pensament, identitat i praxi. En segon lloc, per la particular composició que resulta de pensar-se i actuar com una institució alternativa a l’ordre social i, tanmateix, revestir-se sovint d’unes formes convencionals. I finalment, pel fet de combinar en la pràctica fins a tres tipus distints d’activitats i programes: alguns semblen propis d’una ONG relativament especialitzada (com el treball amb immigrants o amb col·lectius i barris marginals); d’altres són clarament mobilitzadors (com els que realitzen en el camp dels moviments feminista, antiglobalització o de l’àmbit urbà); els darrers tenen un aire de família que recorda certes associacions vuitcentistes com els casinos i els cercles, i són precisament les que es cultiven des de Ca Revolta, la seua seu social (des de conferències, exposicions i concerts fins a trobades pel plaer de beure i menjar plegats).

Als meus ulls de llavors, Revolta apareixia com una mena d’híbrid entre tres formes d’acció col·lectiva: les que distingeixen respectivament els nous moviments socials sorgits en els anys seixanta del segle passat, els moviments per la solidaritat que es mouen actualment en l’espai del Tercer Sector i els partits polítics de l’extrema esquerra que proliferaren a Europa en la segona meitat del segle passat. Hipotèticament, Revolta compartiria amb els primers la tendència a inserir les seues propostes en ideologies conformades i l’ús de mitjans d’acció no convencionals; amb els segons tindria en comú la insistència a defensar la justícia social, l’alteritat negada i allò públic participatiu. Pel que fa a l’empremta exercida pel seu origen partidista, cal reconèixer que en aquells moments em resultava difícil de calibrar. A la base d’aquesta dificultat es trobava segurament el meu desconeixement del que havia suposat l’esquerra revolucionària en el conjunt europeu i peninsular. Ampliar els meus coneixements sobre el tema no fou una tasca fàcil; la bibliografia, a més de ser escassa i antiga, estava en bona part centrada en els grups que empraren en la seua lluita la violència armada –cas de la banda Meinhoff a Alemanya, les Brigades Roges a Itàlia, o ETA a Espanya. A més, excloent aquestes comptades excepcions, la immensa majoria de les formacions revolucionàries –tant europees com espanyoles–havia desaparegut feia temps silenciosament i trista, oblidades per la societat i també per l’acadèmia.

Per aproximar-me als aquests elements i processos he utilitzat, com és habitual, una pluralitat de mètodes i tècniques d’estudi. Sobre la base del treball de camp etnogràfic, he fet prevaler l’observació activa i les entrevistes en profunditat, tot aplicant també altres procediments fonamentals com el recurs a fonts documentals i bibliogràfiques i el mètode biogràfic. Afegiré que es tracta d’un projecte fet i pensat de manera individual, en solitari, la qual cosa permet, si més no, regular amb plena llibertat les orientacions i els ritmes de la investigació.