Josepa Cucó i Giner - De la utopia revolucionària a l'activisme social

Després de obtenir el consentiment d’estudi per part de l’organització, inicie la recerca sobre Revolta a València, amb una primera tanda de vuit entrevistes en profunditat a l’hivern del 2002. Un any i mig després, al setembre de 2003, comence un període de gairebé un any de treball etnogràfic intensiu durant el qual també faig el recull dels relats biogràfics de dos activistes de l’esmentada organització; durant aquest temps faig algunes entrevistes més i, sobretot, desenvolupe una tasca d’observació participant sistemàtica en la qual faig un seguiment de les reunions internes que el grup realitza d’una manera periòdica, i dels actes que convoca o en què participa.

A la fi de dit període, a més de molt de material, tinc una cosa clara: per copsar tant l’evolució com l’esperit de Revolta necessite ampliar l’abast de la investigació, fent-la extensiva al conjunt emecé 1 i a les diverses organitzacions territorials que l’integren. És així com, la tardor del 2004, encete una segona etapa de recerca en la qual, al llarg d’un any (sabàtic), practique una etnografia multisituada a Madrid, Euskadi i Lisboa, 2 feta a base de bastants entrevistes i poca observació. Els anys següents, des de la tardor del 2005 a la primavera del 2009, representen la darrera i última etapa de la recerca. És un període de reflexió i escriptura, en el qual a més de resseguir el rastre que els antics emecés deixen en Internet, en llibres i en altres publicacions, també participe en algunes de les reunions bianuals que celebren pels voltants de Madrid. 3 Més tard, l’any 2009, en comprovar l’esclat de noves dinàmiques i processos, faig una darrera incursió investigadora sobre la xarxa postemecé que em porta aquesta vegada a Sevilla i també a repetir alguna entrevista a Madrid. 4 Fruit d’aquest treball són mitja dotzena llarga d’articles als quals ara s’afegeix aquest llibre (Cucó 2007 a , 2007 b , 2008 a , 2008 b , 2010, 2011 i 2014).

La investigació sobre l’MC m’ha permès examinar detingudament l’evolució d’aquest antic partit polític al llarg de vora cinquanta anys, un complex i llarg periple a través del qual un partit polític de l’extrema esquerra nascut durant el franquisme arriba fins al present transmutat en un conjunt d’organitzacions civicopolítiques conscients de la seua petitesa, però amb voluntat d’influir en la societat a la manera de «Pepito Grillo». Com a eines, l’ajuda d’un pensament crític i una motxilla plena de valors; si abans conreaven sobretot el camp de la política, ara concentren el seu activisme en el camp social. La progressió del conjunt i de cadascuna de les seues parts ha estat diversa i multiforme; tanmateix, sota aquesta diversitat real batega una consciència històrica, un estil de fer i pensar la societat i una identitat compartides, dels quals n’és part important el pensament i la praxi feminista, uns elements que estan ben presents en el llibre.

Però abans de presentar amb cert deteniment l’estructura de l’obra, voldria ressaltar tres qüestions de caràcter teòric-metodològic que pense que són importants. Per una banda, els seus continguts s’han de considerar com una aproximació analítica als materials d’un estudi que encara roman obert o que, millor dit, mai estarà tancat del tot. Com és prou freqüent quan hom fa etnografia, la proximitat i l’estima que l’investigador o la investigadora desenvolupa per les persones amb qui ha treballat durant tant de temps, unida a una curiositat que no sembla saciar-se mai, provoquen l’esclat d’una «etnografia interminable» feta a base de retorns periòdics al mateix tema o grup d’estudi i de trobades fraternals amb la seua gent. A més, en el transcurs d’aquest procés, algunes d’aquestes persones esdevenen veritables amigues.

D’altra banda, vull destacar que la tasca d’aproximació que he portat a terme en aquesta investigació manté una doble relació amb la «descripció densa» de què parla Geertz (2013). La primera insisteix en un fet comunament destacat per l’Antropologia Social: el caràcter microscòpic i amatent del treball etnogràfic. La segona realça la doble tasca que comporta el tipus de descripció interpretativa que interessa a Geertz: descobrir les estructures conceptuals que informen els actes dels subjectes i construir un sistema analític capaç de destacar allò que es genèric en les dites estructures. El fet que subratlle aquests aspectes no significa ni molt menys que limite la tasca analítica a la interpretació geertziana ni que compartisca la teoria de la cultura d’aquest autor. És per això que vull remarcar en paral·lel el meu interès per connectar aquest llibre amb l’anàlisi processual. En aquest sentir pense, igual que Joan Josep Pujadas (1993), que per poder aprofundir en les contradiccions del present, l’anàlisi comprensiva ha de basar-se necessàriament en una reconstrucció del procés que ha donat lloc a tal estat de coses.

La tercera fa referència a les veus dels protagonistes, les quals, com és habitual en els treballs etnogràfics, apareixen molt sovint en el llibre, especialment les de les dones i els homes que vaig entrevistar al llarg del treball de camp. En el text, les paraules d’aquests apareixen escrites en el mateix idioma –i respectant les variants col·loquials, ortodoxes o no– en què es va desenvolupar l’entrevista, és a dir, en valencià o en castellà.

Per finalitzar, només em queda presentar el pla del llibre, el conjunt del qual es mou al voltant de l’eix que representa el compromís d’aquella gent que durant el franquisme i la primera dècada de la democràcia va militar en l’MC, un compromís i una participació que amb notables mutacions organitzatives i ideològiques s’allarga fins al present. A la manera dels cercles concèntrics que dibuixa una pedra quan es llança amb força a l’aigua, d’un abast cada vegada més gran, el seu contingut camina en un sentit que va des del que és més ample i general a allò que té un caràcter personal i aparentment intransferible. Aquest moviment organitza les dues parts diferenciades de què consta el llibre: la primera està marcada per la mirada grupal i la diacronia; la segona per les experiències vitals –contades en primera persona– d’una dona i d’un home que entregaren bona part de la seua vida, si no tota, a un ideal i a una organització. Les dues seccions es completen recíprocament i estreta: la primera aborda en capítols separats diversos processos i aspectes que són crucials per copsar adequadament les vides dels protagonistes que omplin la segona meitat del llibre; al seu torn, les històries de les seues vides ens permeten entendre de manera més sentida i completa el contingut i l’abast de la militància més esquerrana i radical.

Així, el primer capítol recupera parcialment la memòria perduda de l’esquerra revolucionària, de la qual es presenten successivament tres visions complementàries: els orígens, ideari i trets constitutius de l’extrema esquerra europea; les especificitats i avatars del procés evolutiu dels seus homòlegs espanyols al llarg d’un període que, si més no, abasta des dels anys seixanta del segle passat fins als inicis de l’actual; finalment, la lent antropològica es desplaça per enfocar un dels protagonistes d’aquest estudi, l’MC, que es distingeix de la resta de partits radicals per la seua perllongada pervivència.

El segon capítol analitza l’especificitat d’algunes de les formacions territorials en què es va dissoldre l’MC entre els anys vuitanta i noranta del segle passat, en què és possible distingir fins tres trajectòries distintes: partidista, civicoassociativa i ONG, respectivament representades per tres organitzacions territorials molt diferents que, igual que el misteri de la santíssima trinitat, en són en el fons una. La primera es desenvolupa a Euskadi (l’EMK i la seua successora Zutik); la segona, al País Valencià (Revolta); i la tercera, a Andalusia (Acción Alternativa i la seua successora Acción en Red). Sota aquests contextos i rumbs tan diferents batega tanmateix un estil i una moral comunes a partir de les quals els seus membres se situen en el món i actuen sobre ell.