Josepa Cucó i Giner - De la utopia revolucionària a l'activisme social

Tot això ocorria en una dècada, la dels seixanta, marcada per una intensa agitació social i política, en el decurs de la qual van proliferar als EUA uns moviments socials que s’estengueren poc després per tota l’Europa occidental (moviments pels drets civils dels grups marginats i contra la guerra de Vietnam, aparició i ràpida extensió del moviment estudiantil, creació de grups defensors del dret al benestar dels sectors de la població més dèbils, etc.). Simultàniament, sorgiren en altres països nous moviments sociopolítics amb altres característiques i continguts, com les lluites a favor de la independència en les antigues colònies o les primeres protestes en l’Europa de l’Est contra els règims totalitaris. En manifestar el seu malestar i descontentament, aquest ampli conjunt de moviments posava en dubte la legitimitat de l’ordre polític, econòmic i social dels seus respectius contextos, i reivindicava paral·lelament altres formes d’entendre el món.

Els esdeveniments de 1968 culminen aquesta agitada dècada, un any en què tenen lloc, entre altres, l’assassinat de Martin Luther King i de Robert Kennedy, la tràgica primavera de Praga i l’Ofensiva del Tet. El mateix any també s’estenen per nombrosos països (EUA, França, Espanya, Alemanya Occidental, Anglaterra, Itàlia, Bèlgica, Mèxic, Txecoslovàquia, etc.) les revoltes estudiantils, uns disturbis que es traslladen dels campus universitaris als carrers i que tenen la seua màxima expressió en el Maig francès. Fou un moviment radical de classes acomodades que aspirava establir una cultura alternativa amb la incorporació de nous valors (ecològics, feministes i pacifistes) i que enfront de la repudiada vella esquerra, propugnava una Nova Esquerra sense lideratges i plenament democràtica.

Després d’aquest moment, els moviments sembla que s’esgoten i els seus líders manifesten la necessitat de reorganització i aclariment ideològic (Laiz, 1995: 16). A més de precipitar el triomf dels conservadors en els comicis electorals celebrats als distints països occidentals, aquesta crisi afavorirà el sorgiment de dos importants fenòmens. El primer és determinat per l’ascens dels anomenats nous moviments socials, l’estudi del qual ha provocat rius de tinta. El segon ha suscitat, llevat de comptades excepcions, un interès bastant escàs entre les i els científics socials i historiadors; val a dir que els protagonistes d’aquest generalitzat oblit són els grups de l’esquerra revolucionària europea.

L’esmentada necessitat d’aclariment ideològic va propiciar la cerca d’un marc ideològic que conferira sentit a l’existència i acció de la naixent extrema esquerra. Cada grup es llançarà llavors a un pelegrinatge que el feia aproximar-se en poc de temps més a prop de Lenin que de Marx, o potser de Trotsky, Che Guevara, o Mao Tsetung, i a dependre d’algun dels focus emissors d’ideologia revolucionària que operaven en aquell moment a escala internacional: la Xina, Albània, Cuba, el trotskisme i poc més (Del Río, 2001: 36). De les ideologies dels autors referits, les peces de les quals eren matèria de convicció i defenses apassionades, depenia «la construcció de cada identitat col·lectiva, la seua cohesió i delimitació amb els corrents competidors» (Del Río, 2012: 36). No obstant això, i malgrat les diferències que mantenien entre si, les distintes organitzacions de l’extrema esquerra compartien un conjunt de trets comuns relatius tant a la ideologia com a l’estructura organitzativa.

Quatre atributs que emanen directament del pensament de Lenin els distingeixen en el pla ideològic. El primer és evidentment el seu caràcter revolucionari: pretenen la transformació de l’ordre social d’una manera radical i total, la qual cosa suposa destruir l’Estat burgès i imposar la dictadura del proletariat, a fi d’aconseguir l’emancipació de tots els homes en el camí cap al socialisme. El segon és la concepció del partit, considerat com un nucli de revolucionaris professionals que lidera i representa la classe obrera, alhora que promou la seua necessària conscienciació política. El tercer és el seu rebuig de la democràcia burgesa com a fase intermèdia en el camí cap al socialisme. Per a tots aquests partits, la democràcia no suposa l’emancipació de la classe obrera; al contrari, les seues formes d’explotació són més subtils i velades, i resulten més difícils de desemmascarar, raó per la qual el seu progrés resulta perjudicial per a la presa de consciència de les masses. Conseqüentment, la conquesta de la democràcia no constitueix un objectiu ni tan sols secundari en els programes, almenys en les fases inicials. El darrer tret a destacar és el seu antiimperialisme; la teoria de Lenin té una importància cabdal en el «tercermundisme» que caracteritza els partits de l’esquerra revolucionària, un concepte que Laiz (1995: 19) entén com l’afinitat amb les lluites i moviments de caràcter antiimperialista i revolucionari del Tercer Món, en els quals veuen una nova esperança per a la revolució fracassada en occident.

En el pensament dels partits de l’esquerra minoritària i radical trobem també un altre denominador comú: el de l’obrerisme o el proletariat com a ideal. En el seu discurs i en la seua praxi, la classe obrera s’apareix imbuïda d’un paper mític i messiànic: no sols és considerada com el sector més hostil al capitalisme, sinó també com l’eix i motor de tot un sistema d’organitzacions, moviments i lluites socials. No pocs col·lectius esquerrans van creure amb ulls tancats aquesta idea i van portar-la a terme tant en el pla col·lectiu com en el personal. Desclassar-se, proletaritzar-se voluntàriament per a treballar, viure i lluitar com un obrer o una obrera va ser el camí triat –i no poques vegades assignat– per bastants joves militants nascuts en el si de l’odiada burgesia. 6

Mao Zedong fou una altra important font d’inspiració de molts d’aquests partits. Seguint Eugenio del Río (2001 i 2005), els textos del qual utilitze profusament en aquest apartat, durant la dècada dels seixanta i principis dels setanta el comunisme xinès va exportar tres grans idees als joves revolucionaris europeus. 7 La primera és la denominada «línia de masses», que incloïa normes com la de ser alumnes i mestres al mateix temps, o la resumida en la consigna «de les masses a les masses», que destacava que per a arribar als sectors populars calia partir d’ells mateixos. Aquestes fórmules contenien una important dimensió moral, com la que reflecteix la idea que els revolucionaris no han de situar-se per damunt de la gent comuna sinó, al contrari, han de col·locar-se al seu mateix nivell, o millor, fondre-s’hi i aprendre’n.

La segona idea és la «revolució ideològica», una proclama en pro de l’autotransformació personal de la militància que afirmava que «los revolucionarios deben ser no sólo agentes de la transformación social, sino también objeto de revolucionarización (más aún: la convicción de que lo segundo es condición de lo primero)» (Del Río, 2001: 39).

La tercera se sintetitza en el precepte de la «crítica i autocrítica», que assenyala que els errors han de ser denunciats amb fermesa, és més, els que els han comès, els han de reconèixer sense reserves. «Atrevir-se a pensar, atrevir-se a criticar» fou una consigna llançada per una part del Partit i dels òrgans governamentals xinesos amb la finalitat que les masses posaren en la picota els seus enemics i que, en la pràctica, era un mètode eficaç i terrible per a desqualificar, humiliar i privar de poder els adversaris. Com destaca en primera persona l’esmentat autor (Del Río, 2001: 39):

en la experiencia que yo conocí más directamente, bajo las invocaciones a la revolucionarización ideológica o tras la fórmula de la crítica y la autocrítica se produjeron hechos ambivalentes, con facetas positivas y negativas íntimamente entrelazadas. Alentaron una tensión ideológica llena de vitalidad y energía, pero empapada de un colectivismo asfixiante y contraria a una saludable autonomía individual. Para la doctrina china... era preciso servirse del arma de la lucha ideológica activa, lo que llevaba a un rigor excesivo en el tratamiento de las discrepancias.