Josepa Cucó i Giner - De la utopia revolucionària a l'activisme social

Tancant la primera part del llibre, el tercer capítol exposa els desenvolupaments i trets del feminisme que comparteixen les dones i els homes del conjunt emecé des dels anys setanta. Es tracta d’un feminisme singular que combina una praxi perseverant i un pensament potent, igual que són potents les dones que el lideren des de l’inici. En el passat partidista del grup, aquest feminisme ajudà a temperar un tarannà esquerp i dur; en el present, la seua vessant aplicada ha propiciat l’entrada de gent jove a les organitzacions del tronc emecé, un saba renovada de la qual estaven molt mancats.

La segona meitat del llibre està íntegrament dedicada a presentar el relat de les històries de vida de Manuel i Cristina, dos membres de la valenciana organització de Revolta i, per tant, anteriorment, militants de l’MC. Aquestes narracions, presidides per la veu dels actors i en les quals s’ha respectat les paraules originals, van precedides per un breu capítol, el quart, que emmarca comparativament aquestes dues històries de fort compromís militant, una part significativa i marcada de les quals va tenir lloc durant el franquisme i el període de transició democràtica. En les vides dels dos protagonistes apareixen impresos a petita escala, intransferible i personal, cadascun dels avatars i canvis del col·lectiu de què formen part. Llegint les paraules de Manuel podem experimentar el vertigen que suposà en un moment central de la seua vida el desclassament i l’entrega total a «la causa», o el fet d’assistir al procés de desballestament de l’MCPV a les comarques del sud valencià. Per una altra banda, com ja he esmentat abans, els seus relats trauen a la llum, ressalten o fins i tot ens permeten acabar de lligar molts dels elements que sovint apareixen dispersos, o de vegades tan sols esbossats, en les anàlisis anteriors. Així, la narració de Cristina Piris, sindicalista del tèxtil i líder de l’organització valenciana, ens permet acabar d’entendre de què estan fets els vímets que uneixen tant la gent de Revolta com la del conjunt emecé. Uns vímets que estan fets d’idees i de relacions i, en el seu cas, amb el feminisme i el nacionalisme amerant-ho tot. El que queda, al final del camí, és un petit grup de gent unida per amistat, per identitat ideològica i per un passat revolucionari i antifranquista.

A tot aquest grup de persones dedique el llibre. Sense la seua complicitat, interès i paciència, el desenvolupament d’aquest treball no haguera estat possible.

1 Nom que empre sovint per designar el bloc d’organitzacions territorials que integraren l’MC en el passat i que ara continuen conformant una unitat particular.

2 La introducció en la recerca de l’esquerra radical portuguesa va tenir una finalitat fonamentalment comparativa. Es tractava de trobar alguna formació portuguesa que, igual que l’MC a Espanya, haguera perdurat mutant. Aquest és el cas de la Uniâo Democrática Popular (UDP), un partit de l’extrema esquerra que després d’un llarg període d’erosió i declivi, aconseguí conformar junt amb altres dues formacions radicals una coalició electoral anomenada Bloco de Esquerda , una organització que compta en l’actualitat amb una estable i reeixida representació parlamentària.

3 Es tracta, con veurem més endavant, de les Jornadas de Página Abierta, rebatejades després com a Jornadas de Pensamiento Crítico.

4 Al llarg d’aquests vuit anys de treball de camp realitze un total de 29 entrevistes en profunditat (11 a València, 7 a Madrid, 9 a Euskadi i 2 a Sevilla), a les quals se sumen dos reculls biogràfics, les característiques dels quals comentaré en la segona part del llibre.

I. EL MOVIMENT COMUNISTA I LES TRANSFORMACIONS DE L’EXTREMA ESQUERRA ESPANYOLA

A l’abril del 2005, amb una assistència de més de 700 persones, es va celebrar a la sala Riviera de Madrid una festa que va reunir antics militants del Partit del Treball d’Espanya (PTE) i de la Jove Guàrdia Roja d’Espanya (JGRE). Es complien trenta anys de l’aparició d’aquest partit –encara que la seua existència com a PCE(i) es remunta més enrere– i vint-i-cinc de la seua dissolució. Com a fruit de la trobada, un grup d’exmilitants va fundar l’Associació per la Recuperació de la Memòria Històrica del Partit del Treball d’Espanya i de la Jove Guàrdia Roja d’Espanya, que aviat va posar en marxa la que és ara una ben informada web. 1 Un triple objectiu guia aquesta organització sociocultural: recuperar la memòria històrica del desaparegut partit; reivindicar el seu paper en la lluita per la democràcia durant el franquisme i la transició democràtica espanyola; i mantenir en contacte l’antiga militància. I encara se n’afegeix un altre més que enllaça les aspiracions presents amb les que els van animar en el passat: «tenir un paper en les lluites presents i futures per l’emancipació de la humanitat». 2 Com va assenyalar una de les organitzadores de l’esdeveniment esmentat, el que posà de manifest el retrobament dels antics militants és que aquests continuaven compartint a hores d’ara «moltes més coses de les es podien imaginar, a més de les expectatives vitals, el convenciment que, com aleshores, un altre món és possible». 3 Convé precisar, a més, que els exmilitants del PTE ja s’havien reunit amb anterioritat en altres ciutats espanyoles, encara que aquest va ser possiblement l’acte més multitudinari i sonat de tots.

A Espanya, igual que en altres països europeus, les trobades fraternals d’antics revolucionaris no representen un cas aïllat. A més de l’ocasió esmentada, també tenim notícies que, per la mateixa època –principis del 2005–, es van celebrar fins a tres trobades de persones que en altre temps militaren en la Liga Comunista Revolucionaria (LCR), uns encontres que van aplegar més d’un miler d’extrotskistes a Bilbao, Barcelona i València. Tots són homes i dones que conserven actives en l’actualitat les velles xarxes de militància i afecte, i que estan units a més per un important nexe de comunicació: el que representa la revista Viento Sur , fundada el 1991, poc abans de la dissolució definitiva del partit. Per citar un altre cas, aquesta vegada de l’Europa més pròxima, mencionaré els sopars que des de fa uns anys congreguen mensualment a Lisboa membres de l’antic MRPP (Movimento para a Reorganizaçâo do Partido do Proletariado), una de les organitzacions maoistes de l’extrema esquerra portuguesa que més van sobreeixir pel seu activisme i la seua capacitat d’agitació entre els anys seixanta i setanta del segle passat (Cucó, 2007 a ).

Tampoc són nous els anhels que ara atrauen les antigues militàncies revolucionàries, on es barregen vells desitjos amb altres de signe novell. Així ocorre, per exemple, amb la mencionada associació d’exmilitants del PTE, que pretén fomentar el desenvolupament d’una ciutadania informada i participativa, i contribuir a l’anàlisi de la situació actual per tal de «buscar un món just, lliure, igualitari, solidari i en pau, on els drets humans tinguen plena efectivitat i garantia». Un missatge semblant és el que difon Viento Sur , que es presenta a si mateixa com una revista política «compromesa amb la lluita contra el capitalisme», té com a referència «un marxisme obert i autocrític» i aspira a ser lloc de trobada dels diferents corrents de l’esquerra alternativa, en especial aquells directament vinculats amb els moviments socials. Uns objectius comparables són els que animen les organitzacions hereves de l’extint Moviment Comunista (MC), en les quals exerceixen una poderosa empremta les fortes xarxes personals que uneixen part de la vella militància i que estan animades –com veurem més endavant– per uns canals estables de comunicació i de trobada periòdica i per uns ideals que miren cap al futur.