Josepa Cucó i Giner - De la utopia revolucionària a l'activisme social

El segon i el tercer canvi es troben estretament units a l’anterior i es produeixen de forma paral·lela: per un costat, bolquen el seu treball en l’àmbit dels nous moviments socials (pacifisme, feminisme, ecologisme), tasca que combinen amb un creixent interès per la pobresa i pels barris i col·lectius marginals, cosa que els porta a obrir-se als sectors cristians compromesos, amb els quals coincideixen en la pràctica. Per l’altre, es retiren d’un espai (social, polític i ideològic) que durant dues dècades havia definit la seua ideologia i praxi militant: l’obrerisme i el treball a les fàbriques.

Finalment, un quart pas els condueix a un procés de revisió del marxisme com a ideari polític i com a ideologia, procés que desemboca en un gir de quasi 180 graus: deixar de definir-se com a marxistes i substituir aquesta definició per una altra més indeterminada i oberta, com la que suposa declarar que

más vale no tener una ideología oficial, ser más modestos a ese nivel, beber del marxismo, de la teología de la liberación, del anarquismo, del feminismo, en fin, tener una ideología más amplia. (Entrevista a E. R., 2004)

La reflexió es fa a nivell estatal, o si es vol, en els òrgans federals del partit, i té la seua plasmació pràctica en cursets de formació específics que cada organització federal adapta al seu ritme. Mentre la militància digereix aquest cúmul de canvis i com a conseqüència d’ells, al si de l’MC es produeix un doble corrent de fissió i de fusió. El primer implica la deserció de part de la militància, simplement «n’hi ha gent que no veu clara aquesta evolució i se’n va». El segon suposa l’entrada de saba nova i és resultat de l’aproximació a l’LCR, que mal que bé també havia aguantat la desfeta generalitzada del conjunt de l’extrema esquerra espanyola. Les coincidències d’aquests partits semblen aleshores notables: comparteixen l’interès pels nous moviments socials, es troben en procés de desmantellar la línia partidista i tenen un posicionament semblant sobre la qüestió basca i la revolució nicaragüenca. Aquests aspectes marquen les relacions entre les dues formacions que, després de deu anys d’apropaments i topades acaben per unir-se i constituir a principis dels noranta (1991) una organització nova que pren el nom d’Izquierda Alternativa.

S’obri així un breu però intens període que s’estén entre 1991 i 1994, en el qual es fan tangibles dos processos de signe contrari: d’una banda, entre els ambients esquerrans afins es produeix un creixement d’expectatives que es concreta en noves afiliacions i en l’ampliació del cercle de simpaties, la qual cosa implica que gent diversa es reuneix i pensa al voltant del magma creat per la fusió. D’una altra, i en una línia oposada a l’anterior, es fan més i més palpables els recels i les profundes diferències de base existents entre ambdues formacions, d’ideologia però també de praxi, cosa que va creant «mal ambient» entre la militància.

La forma que va prendre la precària unió entre la Lliga i l’MC resulta essencial per entendre l’evolució de l’entitat que perduraria després de la ruptura. En aquest aspecte, com potser en molts altres, va ser l’MC qui marcaria la pauta. Perquè la fórmula organitzativa que va adoptar la nova Izquierda Alternativa resolia de fet un debat intern que l’MC arrossegava des de la separació de l’EMK. La controvèrsia girava entorn del grau d’autonomia/independència de les organitzacions federals i fou plantejada en el seu moment per les formacions federals de Catalunya i Galícia. La discussió se centrava en la conveniència de trobar alguna fórmula que possibilitara interactuar amb el món nacionalista a les organitzacions arrelades en territoris amb una història particular i un fort sentiment nacional, sense patir l’inconvenient contrapès de l’organització estatal. Doncs bé, en el procés d’unió amb l’LCR aquesta qüestió tornà a prendre rellevància. Com destaquen les paraules d’un antic dirigent de l’MC, el problema que es plantejava era el següent:

Si seguimos ese proceso de separación de las organizaciones, Galicia, Cataluña, el País Valencià, y el resto, ¿qué sentido tiene el resto?, ¿eh?, entonces buscamos más una fórmula de desaparición formal de una existencia estatal. Sí, esta discusión la tenemos antes [de la unificació amb l’LCR]. En la unificación con la Liga algo hay de esa discusión, en la unificación con la Liga la figura que le decimos es: vamos a crear un nombre estatal (Izquierda Alternativa) y que cada organización tome el nombre que quiera y de hecho empiezan a aparecer Acción Alternativa (en Andalucía), Acció Alternativa en Cataluña, Revolta en el País Valencià, Inzar en Galicia... y esa es una discusión con la Liga que ellos no entienden, eso les vuelve locos a ellos. (Entrevista a J. R., Madrid, 2004)

Com veiem, la fórmula organitzativa que adopta l’entitat nascuda de la fusió té un caràcter federal i és nominalment ambigua: es crea una organització a nivell estatal amb nom propi, Izquierda Alternativa, a la qual estan lligades distintes formacions territorials que, al seu torn, també trien el seu nom, sempre diferent de l’anterior. Durant el breu temps que va durar l’experiment, les oficines centrals dels antics partits –ubicades a Madrid– van continuar obertes i encara hi treballaven els alliberats respectius, un total de sis persones en el cas de l’MC, a qui cal sumar les que elaboraven la revista Página Abierta. Un aparell organitzatiu que avui jutgen massa gran, encara que reconeixen que en aquell moment eren més nombroses les tasques i els fronts oberts (sindicats, feminisme, comunicació, organització, etc.).

La crisi definitiva entre les dues formacions explota el 1994 i es resol en forma de ruptura. Aquell any els «emecés» i els «trotskos» 14 de totes les comunitats autònomes se separen definitivament o, per a ser més exactes, els membres de la Lliga abandonen massivament les noves formacions, a excepció d’Euskadi, on els antics militants continuen junts des de llavors en l’organització denominada Zutik. Per això, les organitzacions que en aquell moment van conformar la gent d’un partit i l’altre en els distints territoris de l’Estat van continuar vives; esborrades les possibles empremtes de l’LCR, totes van conservar l’activitat, la memòria històrica i l’evolució ideològica i pràctica dels antics militants de l’MC. 15

Les raons de la ruptura són complexes. El fet és que el grup majoritari, l’MC, va ser incapaç d’integrar la minoria, l’LCR, que pensava d’una altra manera. En la seua evolució i malgrat un munt de coincidències, ambdues formacions havien desembocat en posicionaments ideològics dissímils: mentre que l’LCR havia mantingut unes actituds que eren estrictament polítiques, l’MC havia evolucionat cap a postures de caràcter més cultural i social. Aquests fets van suposar una font de contradiccions important, perquè l’LCR continuava pensant en termes d’intervenció política i l’MC d’activisme social. A més, aquestes maneres d’enfocar la realitat es plasmaven freqüentment en unes pràctiques que també eren distintes:

l’LCR estava pensant més en intervencions, en aliances polítiques, crec que pensava amb Esquerra Unida, no me’n recorde bé, i els altres [l’MC] estaven pensant més en intervencions pràctiques més civils, que evidentment no estaven tallades de la política... [per als de l’MC] era casi com una pallola nova: la política és mala, en la política no s’ha d’intervindre... (Entrevista a C. D., València, 2004)

És així com l’MC i l’LCR desapareixen formalment com a partits polítics, i els seus noms i sigles es perden en la memòria de molts. Tanmateix, encara que trencada en fraccions formalment inconnexes, la fi de l’MC només s’esdevé en aparença, perquè els seus fragments, açò és, les distintes formacions territorials que després de la fusió amb la Lliga van adquirir autonomia i nous noms, no solament han perviscut fins ara com a organitzacions independents, sinó que continuen unides –com veurem de seguida–per llaços poderosos.