AAVV - Sexe i violència en la Corona d'Aragó

Directors de la col·lecció Antoni Furió i Enric Guinot

© Carlos López Rodríguez, 2014© D’aquesta edició: Universitat de València, 2014Disseny de la col·lecció: J.P.Il·lustració de la coberta: ARV, Justícia 300 sous, núm. 751, portada primera mà (any 1393) Maquetació: Inmaculada Mesa ISBN: 978-84-370-9694-0

A Vicent Raga

Introducció

En la tardor de 1979, jo cursava el meu primer any en la Universitat Complutense de Madrid. Van començar llavors les mobilitzacions estudiantils contra la Llei d’Autonomia Universitària promoguda pel ministre Luis González Seara. Les idees que els estudiants podíem tenir sobre aquell projecte eren bastant vagues i imprecises, com sol ocórrer en casos semblants, però naturalment, en el context de la Transició, vam creure que el nostre deure era d’oposar-nos a la seua aprovació. En el transcurs d’una assemblea celebrada pels alumnes de la Facultat de Geografia i Història, en la qual es discutia amb passió la transcendental qüestió de si unir-nos a la manifestació d’universitaris contra la Llei convocada per a aquell mateix matí en grup o individualment, els estudiants de la propera Facultat de Periodisme, farts d’esperar, i amb un esperit més pragmàtic que els aprenents d’historiadors, van irrompre al crit de «Sexe i violència / en la Universitat!». Anaven liderats per un xic immens, morè, de negríssims cabells llargs i arrissats, que amb previsió agitava un periòdic ben atapeït en la seua mà dreta. Davant d’un argument tan contundent, l’assemblea es va dissoldre immediatament per a anar pacíficament cap a Moncloa, on per a la nostra sorpresa juvenil vam ser rebuts amb poc d’afecte però sí amb molta violència pels antiavalots.

Avui, pareixeria difícil repetir aquell episodi, que vam viure, els que hi érem, xics i xiques (aquestes la majoria, com pot suposar-se en una facultat d’humanitats, i tem molt que va ser això el que va atraure els estudiants de Periodisme, més que l’estima per la nostra poc viril contribució), de manera jocosa i en absolut humiliant o ofensiva. En aquell mateix moment, a l’eixida del franquisme, el lema amb què els nostres companys periodistes ens van traure d’aquella discussió insubstancial era una paròdia de les invectives amb què una dreta carpetovetònica denigrava diàriament la pudorosa permissivitat de la nostra incipient i fràgil democràcia. Amb els anys, aquella hipocresia reaccionària ha cedit el pas a una altra revestida de progressisme, sota la tirania del que s’ha denominat «correcció política», que és més aviat d’índole moral (i com a tal, amb un fort contingut sexual). En un cas o altre, no obstant això, sembla que atenem més la moral dels qui manen que la dels qui obeeixen, si se’m permet utilitzar aquestes categories socials tan vagues (això em fa recordar un altre axioma molt repetit en els meus anys d’estudiant: que la ideologia dominant en una societat donada és la ideologia de les seues classes dominants —se m’excusarà citar la font). Perquè, paradoxalment, tant el puritanisme conservador com la «correcció política», i com a morals convencionals imbuïdes d’un exacerbat rigorisme, constrenyen artificiosament amb tanta força les passions humanes, que s’esmunyen pels intersticis d’aquestes rígides cotilles i tendeixen a desbordar-se amb més violència com més estret siga el canal per on es canalitzen. Per sota i en els marges d’aquelles morals convencionals (també en allò sexual), entropessem una vegada i altra amb unes pràctiques i uns costums que són a més socialment diferents segons les classes i els grups culturals. El seu influx augmenta a mesura que creix la complexitat cultural i social, com és el cas de l’Espanya d’aquest començament del segle XXI, sotmesa al seu torn a un profund procés de canvi (d’intensitats i ritmes diferents per edats, classes, grups, orígens, formació . . . ) en el paradigma moral (de comportament sexual) que l’ha regit durant segles, un canvi que ha culminat en el transcurs d’una o dues generacions. Per això, una comprensió unilateral de realitats tan complexes (perquè es lliguen al més profund i específic de la condició humana) pareix pobre i, a més, poc operativa en els seus projectes de reforma social i dels costums, com és el cas de la tristament dita «violència de gènere» i el persistent i dolorós fracàs de les mesures legislatives destinades a combatre-la. Avui dia, sembla que conflueixen les morals sexuals de rics i pobres, tant en la seua formulació doctrinal com en la seua dimensió pragmàtica, convergència que opera també sobre els grups culturals i religiosos que coexisteixen en les societats europees. No obstant això, la qüestió es planteja, al marge de les vàcues manifestacions dels dirigents socials o culturals que propalen una determinada norma dominant (en el passat, sota la forma d’un rigorisme sexual timorat; en l’actualitat, amb una vaga apel·lació a la tolerància), en com es manifesten les divergències respecte aquella normativa (siga de caràcter reaccionari i tradicional, o bé rupturista i transgressora —fins que es constitueix en nova norma dominant) i com és percebuda la seua convivència dia a dia pels homes i dones, considerats realment i individualment, que formen una societat, així com en les reaccions que el Poder (els qui manen) pren davant de les transgressions, i les condemna moral i penal que ocasiona als transgressors, que no sempre coincideix amb la consideració moral (des de l’exaltació, l’estima o la disculpa a la censura o reprovació) que les seues accions mereixen en el seu propi medi. Ací la llei o la norma poden diferir bastant dels usos socials, per mal que ens pareguen, com ho constatem en la dramàtica i reiterada ineficàcia de la persecució legal de la «violència de gènere».

Com a historiador, és legítim preguntar-se què pot aportar la història a aquest debat. Al cap i a la fi, alguna cosa ha de voler dir la reiteració d’aquests crims sexuals al llarg dels segles amb unes pautes més o menys semblants, i potser un estudi diacrònicament comparatiu d’aquests comportaments, realitzat sense prejudicis ni apriorismes, fera alguna llum en una qüestió d’índole tràgica, es mire com es mire, encara que en alguns casos, vist retrospectivament, adquiriria tints de comicitat, com tindrem ocasió de comprovar. Per a fonamentar aquesta com tantes altres investigacions històriques, l’Arxiu de la Corona d’Aragó (ACA), a Barcelona, conserva una rica documentació d’un valor extraordinari.

De tot açò, i d’altres temes annexos i connexos, vaig tractar al principi de gener del 2004, durant un sopar amb dos bons amics en un conegut, ranci i quasi buit restaurant del Madrid castís al final de les pantagruèliques celebracions nadalenques espanyoles. Llavors, les conseqüències de la «violència de gènere» van començar a viure’s amb més sensibilitat, de manera que el debat social hi era ja intens, encara que previ a l’aprovació de lleis específiques després de les eleccions generals de març d’aquell mateix any. D’aquella nit va nàixer la idea d’aquesta publicació.

Vaig començar a bon ritme, encara que confesse que em va assaltar el desànim i una amarga sensació d’inutilitat arran dels atemptats de Madrid de l’11 de març. Després, com sol ocórrer, els treballs es difereixen per a donar pas a altres obligacions més urgents i, potser, més necessàries i útils. De tant en tant, he recuperat aquesta documentació, fins que em vaig decidir per fi a donar-ne la transcripció a la impremta, com a nucli de la base documental que ha de permetre d’altres treballs d’un abast més ambiciós.