AAVV - Sexe i violència en la Corona d'Aragó

Amb la seua lectura, contemplem la condició humana en la seua existència confusa, canviant, tragicòmica i incoherent, contra la qual els somnis reformadors de la raó il·lustrada han engendrat monstres que s’alimenten a ells mateixos. Potser en aquest punt, la cultura medieval, considerada en el seu conjunt, ens porte un cert avantatge, ja que no aspira a reformar la cosa pública, sinó simplement a reproduir-se i a subsumir-la en una raó superior, incomprensible per a l’ésser humà, de naturalesa divina, que restableix l’ordre en el caos de la vida terrenal. D’ací també l’interès que tenen aquests processos per a l’estudi de la cultura popular europea en un estadi molt primitiu, anterior al de les manifestacions d’aquell testarrut moliner italià afecte les disquisicions teològiques però ja molt influït per la Reforma que va analitzar tan brillantment Carlo Ginzburg en el seu famós llibre, El formatge i els cucs. El cosmos d’un moliner del segle XVI (València, 2005, 177 pàgines; ed. original Torí, 1976). Són anteriors també a la transmissió de la cultura popular que va realitzar Rabelais i que va permetre Mikhaïl Bakhtin, en el seu no menys famosíssim llibre ( La cultura popular en la Edad Media y en el Renacimiento. El contexto de François Rabelais , Barcelona, 1971, 430 pàgines), identificar, de manera potser excessiva, la cultura popular tradicional amb el que és només una de les seues manifestacions, la que ell va denominar realisme grotesc, que a Espanya va conèixer un singular vigor i duració, fins fa poc, quant a la seua peculiar constitució social i cultural. La lectura d’aquests processos ens retrotrau, doncs, a un estadi molt arcaic de la cultura popular europea, previ a la gran commoció de la Reforma i les seues seqüeles de la Contrareforma. De manera hipotètica, fa la impressió que, fins llavors i segons les declaracions dels processos ací considerats, els comportaments sexuals de rics i pobres eren semblants, per a diferir, després de l’impacte de la Reforma i Contrareforma primer, i d’una beata moral burgesa d’arrel catòlica o luterana després, fins a temps recents, quan tornen a confluir ja passada la Segona Guerra Mundial.

Per tot això, la lectura sense apriorismes morals, culturals ni ideològics d’aquests processos constitueix una invitació a la reflexió sobre la naturalesa humana i la violència sexual. I ajuda a comprendre el perquè de la fascinació popular de tots els temps pels assumptes de «sang i fetge», com es titllen a Catalunya. Al cap i a la fi, el delicte sexual és el més immediat a l’home (i a la dona), el més consubstancial a la condició humana, més encara que el delicte contra la propietat, ja que obeeix a pulsions molt profundes, en gran part fisiològiques i més materialment corporals. Potser serà aquell el motiu de la permanència de l’interès morbós del poble (i utilitze a propòsit aquesta categoria sociològica tan sui generis ) davant d’aquest tipus d’esdeveniments al llarg dels segles, que es manifesta de tantes maneres i en tants gèneres. En la cançó melòdica contemporània com en el romancer popular d’arrel medieval, en els romanços de cec i en la literatura de cordell com en el fulletó imprès vuitcentista, en el radiofònic o en el televisiu (menys, perquè ací la censura social opera de forma més intensa), i que ha passat a la millor de la literatura de tots els temps: a Bocaccio, Shakespeare, Lope de Vega, però també a Valle-Inclán i les seues obres esperpèntiques (com Los Cuernos de Don Friolera o Martes de Carnaval ). Contrasta amb la indiferència desapassionada i tecnocràtica actual i els missatges moralitzadors de la «correcció política», que buiden aquests episodis dels seus elements tant dramàtics (amb la qual cosa els priven de la seua emotivitat i, paradoxalment, de la seua pròpia capacitat moralitzadora per a infondre abominació davant de l’horror de la violència) com còmics, és a dir, dels seus elements autènticament humans, en definitiva. Davant d’aquests drames ja tan llunyans, experimentem aquesta sensació que Chesterton va expressar tan bé quan es va preguntar si hi ha alguna cosa més ridícula que veure a algú perseguir inútilment el seu barret que un colp de vent ha fet rodar i rodar. L’humor barroc, d’arrel medieval, com ho va saber veure Arnold Hauser, es basa en aquesta comprensió piadosa del món. Aquest és el tipus d’humor que traspua l’obra del seu més eximi practicant, Cervantes, tan pròxim en el temps a aquests processos, que corresponen, en el llarg termini propi de les mentalitats, a la mateixa època.

Si vencem la repugnància per les conseqüències tràgiques del cas, còmica ens pot parèixer, per exemple, l’actuació del trio format per Geralda, Guillem i Bernat en l’Alzira de 1296, amb què s’obre aquesta col·lecció. Sense pretendre desvetllar massa dades, ressaltaré l’estratagema del marit burlat per a trobar l’amant (no en l’armari, sinó sota el llit, un altre dels amagatalls literaturizats fins a la sacietat) davant del desvergonyiment de l’adulteri, comès fins i tot davant de la criada, tan escandalós que el marit no té més remei que actuar segons els dictats i els usos de l’època. L’amant, Bernat, té fama de conquistador i Guillem, el marit, la té de bon home. Bernat ens resulta antipàtic. Com fan en les seues declaracions els testimonis, que tendeixen a exculpar el marit gelós, set segles més tard podem entendre la reacció de Guillem, pressionat per l’opinió del poble d’Alzira, que coneix l’adulteri i la fama de Bernat, seductor de dones casades la conducta de les quals, fins que cauen en les seues xarxes, era irreprotxable. Bernat porta la desgràcia a la llar feliç de Guillem i Geralda, com abans l’ha portat a altres matrimonis. Geralda no mor, i pensem que Bernat, amb la seua vàcua vanitat de seductor, ha rebut un càstic merescut, potser excessiu, al seu estufament. El contrast a aquest xoc de passions, quasi cinematogràfiques, el trobem en el detall de la meticulosa investigació judicial que tracta de determinar si la mort de Bernat es va produir amb l’ímpetu i furor provocats pel descobriment de l’adulteri, i si el cadàver va ser trobat en el lloc de l’assassinat o traslladat allí, i en aquest cas es tractaria d’una emboscada per a acabar amb el burlador d’Alzira.

D’aquests tipus i comportaments populars, ben coneguts gràcies a la literatura, n’estan farcits els processos que transcrivim, com és natural. Trobem marits de caràcter violent i extremadament gelós, agressius contra la seua dona, com en el pleit de Jaume i Guillemona (1314). O el seu contrapunt, el marit calçasses en el procés d’Eulàlia, Guillem i Berenguer (1424), una llar convulsa que contrasta amb la naturalitat amb què es viu el trio consentit que es descriu en el procés de Jaume i Elisenda (1377), que ofereix un bullent retrat de la vida popular medieval. O la morbositat que destil·la la descripció de les escenes incloses en les bacanals de què s’acusa Bartomeua (1374), amb els seus testimonis tafaners que després s’hi incorporen amb armes i bagatges, procés que va ser ja extractat per Miret i Sans. O la història d’ «amor boig» que motiva el plet de Margarida i Antoni (1375), tan sòrdida que al final podria resultar que l’amant és un rufià amb intencions tèrboles i ocultes en les quals la càndida dona ha acabat enredada. En aquest procés, com en tots els altres, els detalls són incomptables i rics, com l’a penes suggerit i vergonyant testimoni de la ronda dels garruladors artesans barcelonins entorn del carrer on resideixen les prostitutes. No sols són els detalls costumistes de la vida popular. També són les passions humanes que contenen i que compliquen la trama fins a extrems insospitats, com s’esdevé en el procés de Guillema i Bernat (1324), la protagonista del qual adopta aires d’heroïna de tragèdia clàssica, amb manifestacions un tant vulgars, això sí. Pot sospitar-se que Guillema es fa amant del còmplice de l’assassí del seu germà per a castigar al seu torn a l’assassí del seu primer marit i arruïnar així, d’un colp, la vida dels dos homes que més odia. No menys cridaner és l’estrany succés amb què es tanca la primera part, l’intent de segrest de Miqueleta. Ni en general els quatre inclosos en la segona, tan extraordinaris, sobre els quals esperem poder oferir en els pròxims anys un treball més extens. Tots els processos es refereixen a gent del poble, tret del de la bella Isabel Cornell (1382), que incloc per ser un testimoni excepcionalment expressiu, amb el seu llenguatge cru, bast i ruboritzant, i al quual, per la seua especificitat, dedicaré unes línies per a il·lustrar alguns punts (sense desvetllar-ne la trama, és clar).