AAVV - Sexe i violència en la Corona d'Aragó

Al mateix temps, aquests personatges autèntics, aquestes persones reals, vistos amb el tamís del formulisme judicial, es presenten, al meu parer, reflectides en els espills del carreró del Gato: per defecte de la capacitat narradora dels testimonis i de l’escrivà judicial, i per efecte del formulisme procedimental, els protagonistes pareixen titelles, un tant còmiques en el seu dramatisme. Sense voler desvetllar massa indicis, quan Bernat Gamissà mor a les mans del marit burlat, a penes aconsegueix exclamar: «Santa Maria!», per dues vegades. Els testimonis així ho van declarar i el notari es limita amb concisa fredor a consignar-ho en el procés. No obstant això, es tracta d’un efecte teatral de gran dramatisme. Com ho és l’adulteri de Blanquina i el bot que el seu amant fa per la finestra, amb tanta precipitació que deixa indicis evidents del seu delicte i amb molt males conseqüències per a la seua integritat física. L’impactant de la violació de les xiquetes Ermessenda o Clara, si van ocórrer, com pareix, i no van ser un invent de les criatures i els pares, és que van succeir així de doloroses, dramàtiques i grolleres. Per sobre dels segles transcorreguts, i a poc que se senta una mica d’empatia pel dolor aliè, ens commou el sofriment dels nostres protagonistes, que ho van viure de forma real i intensa en les seues carns, la qual cosa ens realça la seua dimensió profundament humana i els distància dels personatges de ficció o mers intervinents en un relat historiogràfic. No obstant això, anem previnguts en la lectura perquè, en presentar-se les seues peripècies a través del llenguatge jurídic (val per al de totes les èpoques), i vistes amb tanta distància (temporal, social, cultural), les seues desgràcies podrien adoptar un cert tint de falsa comicitat, de la mateixa manera que les nostres angoixes, pors i drames no perden intensitat encara que intuïm que dins d’uns quants segles puguen provocar una certa hilaritat benvolent als nostres descendents, si es contemplen amb el prisma deformador de les actes judicials.

Ai, pobre Ermessenda! Tallaré ací abans de posar-me melancòlic. Perquè, en el nostre cas, un dels riscos de l’estudiós és caure en el sentimentalisme o «sensibleria» (o en els seus vessants moralistes, bé reaccionària, bé progressista), a la qual un cert enfocament humanitari podria conduir-nos, tendència molt comuna sobretot entre el públic profà que mira el passat amb entendriment, de la mateixa manera amb què es mira els xiquets. Com si els nostres antecessors haguessen estat menors d’edat. La conclusió pot ser la de Miret i Sans: «sempre han tingut bec les oques». Aquesta simpatia, en el seu sentit etimològic, pels nostres personatges (encara que siga, com en el cas de Miret, per a reprovar la seua conducta) és la que inspira la novel·la històrica ara tan de moda.

Amb tot, la consideració d’aquests casos com a mers quadros costumistes amb interès «humà» no val com a mètode ni com a objecte. Quan he insistit en l’autenticitat dels personatges i en la seua tragicomèdia em referesc a altres aspectes. Es tracta més aviat de factors a considerar en el moment de construir el nostre propi relat i que determinaran en gran manera el nostre punt de partida, i he d’insistir en això: són històries reals, no ficcions literàries, protagonitzades per persones que van tenir existència històrica documentada i que no són, per tant, personatges literaris que actuen d’acord amb el que d’ells espera l’autor o el lector, sinó seguint els impulsos i determinacions realment existents, però el coneixement del qual ens és donat al seu torn a través d’un «relat», d’una reconstrucció de caràcter especial, per mitjà de procediments judicials regulats per les lleis i disposicions legals i socials de l’època. Observada la realitat amb aquest prisma-màximament tenint en compte que ho veiem amb el procediment llavors aplicat, que és l’enquesta judicial per mitjà de testimonis que juren dir la veritat i amb molt poques proves pericials complementàries-, els protagonistes adquireixen un alè que els assimila a certs personatges literaris, amb l’avantatge a favor seu que la seua actuació pot ser documentada. Qualsevol «relat» historiogràfic que es faça sense tindre clar aquest punt de partida ens pot avocar a una altra ficció tan perillosa o més que la pròpia «novel·la històrica».

Opine, no obstant això, que no són necessàries tantes prevencions. Els nostres personatges no permeten visions beates ni sensibleres. Els protagonistes d’aquests processos i els qui els envolten, a l’actuar amb la brutalitat i el cinisme amb què ho van fer en la majoria dels casos (a l’actuar tan humanament), ho impedeixen, i són la millor garantia de no caure en la sensibleria o moralisme, sota qualsevol de les seues variants. En açò, i amb independència que compartim o no els seus pressupostos, va encertar plenament Miret i Sans. A més, de tan intensament humans que són, els seus comportaments concrets tenen un caràcter universal, que sobrepassen l’estret marc territorial i temporal en què estan inscrits. Un dels llibres de crítica literària que recorde amb més grat és el que Alonso Zamora Vicente va escriure sobre Luces de Bohemia , titulat La realidad esperpéntica (Madrid, 1969). Crec que una de les grans lliçons que dóna, potser sense pretendre-ho el propi Zamora Vicente, radica a demostrar que Luces de Bohemia és una obra d’abast universal (és a dir, que interessa a lectors de cultures, èpoques i societats molt diferents) precisament pel seu enorme arrelament en la realitat de la seua època i lloc, fins al punt que poden documentar-se un a un els personatges, llocs i situacions de l’obra. El geni de Valle-Inclán va consistir precisament a transcendir aquests personatges, llocs i situacions per a construir una tragèdia explosiva i subversiva de les concepcions polítiques i de la cultura, en sentit ampli, i a crear una nova estètica.

Aquestes consideracions ens durien molt lluny del que ha de ser la mera presentació d’una col·lecció documental, que ha derivat cap a un to més assagístic que pròpiament historiogràfic. Potser hauria calgut centrar-se en la llum que processos com els que ací incloem puga aportar al paper que l’honra i l’honor sexual han exercit i exercixen en la cultura i en l’imaginari col·lectiu espanyol, que tant ha canviat en les últimes tres dècades, i als quals s’han dedicat grans estudis, com el pioner d’Américo Castro («Algunas consideraciones acerca del concepto del honor en los siglos XVI y XVII», Revista de Filología Española , III, 1916, pp. 1-50 i 357-386) o el magistral de Julio Caro Baroja («Honor y vergüenza. Examen histórico de varios conflictos», en El concepto del honor en la sociedad mediterránea , Barcelona, 1968, pp. 77-126). Però continuar per aquell camí seria abusar de l’editor i desconfiar de la intel·ligència del lector. No és aquesta l’ocasió. Hora és ja de callar i donar començament a la funció del gran teatre del món.

Però, abans, m’és grat acabar aquesta introducció amb la manifestació del meu agraïment a la Universitat de València i al seu Servei de Publicacions per la seua gentilesa d’acollir aquest treball. Especialment, estic agraït als professors Antoni Furió i Enric Guinot, directors de la col·lecció de Fonst Històriques Valencianes, per la seua benevolència, suport i amistat. El seu esforç i intel·ligència per a consolidar aquesta col·lecció fins a convertir-la en una referència prestigiosa i mantenir-la en temps molt difícils mereixen el reconeixement de tot el medievalisme hispànic.

Traducció de Rosa Gregori Roig

CRITERIS DE TRANSCRIPCIÓ

Edite el text el més net possible d’aparell crític, a fi de permetre una lectura àgil amb les mínimes interferències de l’editor. Aquests processos no són textos literaris. Són les pàgines que un escrivà va redactar amb rapidesa i sense pretensions retòriques, amb un interès i un objectiu utilitari immediat. El procés judicial es va expedir per a jutjar segons el dret crims i conductes humanes. Qui tinga un interès purament filològic no pot estalviar-se la consulta directa dels manuscrits i, en conseqüència, la interpretació dels mateixos des d’aquest particular punt de vista. Aquesta edició pot donar alguns indicis filològics, però està al servei d’un públic amb interessos historiogràfics més amplis.