Jordi Cussà - Les muses

—Idò? No és això el que predicava Jesús mentre va tenir alè?

—En part. Però tu el consideres un ésser diví i jo un home de carn i sang. Un visionari, això sí. Potser un dia també es va prendre una poció i...

—No blasfemis, t’ho prego —va grunyir el Ramon aixecant-se, amb el rostre consternat i la mirada encesa altre cop—. Em deixes de pedra, Ponç.

—Doncs jo me’n vaig com si fos de sorra, perquè m’has engrunat com el polsim d’una platja fina. No sé si oferir-te la mà per encaixar, perquè ara als teus ulls ja dec ser un heretge.

El Ramon s’ho va rumiar un segon i, apagant la fúria, va allargar la mà.

—Però també ets el meu amic. Perdona si jo també t’he ofès.

Van encaixar mirant-se els ulls de fit a fit, que ara tots dos tenien aquosos, i es van desitjar sort i esperança sense dir ni una paraula més.

* * *

La Magdalena i la Caterina, tornant a la febrada del mestre al vaixell que de Tunísia els havia de portar a Mallorca, van recollir per escrit tots aquests records i encara molts altres. El mestre venerat els anava perbocant a glops, a gotes, i algun cop, a galledes; xerrotejant com un torrent fins que l’esforç el postrava, exhaust, sobre la llitotxa. També els va parlar de la bondat de la seva esposa, la Blanca, que el va felicitar per haver copsat la llum del Senyor i el va lloar per lliurar-se a la missió de propalar-la. Aquella actitud, evidentment, encara l’havia fet sentir més culpable: hauria preferit que s’enrabiés i l’escopís i l’esgarrapés com una harpia, perquè aleshores no l’hauria considerat digna de la gràcia divina.

—Cuidaré els teus fills tan bé com sàpiga en la fe de Jesús, l’Esperit Sant i Déu Nostre Senyor. I pregaré per tu i per la teva missió cada matí i cada vespre.

El mestre recordava cadascuna de les paraules com si fossin punyalades i les murmurava o les udolava, una vegada i una altra, com si li cremessin l’entranya. Com que la febre anava i tornava, el discurs era inconnex, sovint delirant, i saltava d’Herodes a Pilat i de Jesús a Barrabàs. La qüestió més delicada, i avorrible alhora, era quan, somicant com una criatura enganyada, explicava que al capdavall ho havia sacrificat tot per una mentida.

—No digueu això, mestre —li implorava la Caterina, llagrimejant com una magdalena—. Déu és la veritat eterna i la vostra missió serà un far per a la cristiandat durant...

Però ell repetia que la seva missió havia estat un frau, perquè ho havia entès tot a l’inrevés: la clau de volta de la seva filosofia era aglutinar tots els estudis i les ciències en una sola moral, que emanava de Jesús de Natzaret. I era allà on s’havia equivocat de mig a mig: a Déu li havien d’atorgar només el que és de Déu, o sigui la fe i la pregària en la privacitat personal; mentre que la resta d’estudis i investigacions les havien de centrar precisament en els individus, en la petita veritat de l’esforç diari per millorar la comunitat, sense que els dogmes de l’Església, de cap creença, hi interferissin mai més en cap sentit. Aquelles disquisicions, venint de qui venien, eren tan esgarrifoses que la Caterina no podia ni transcriure-les, i la Magdalena ho feia tan bé com podia només perquè ell els ho havia suplicat.

—Un últim compliment —havia dit—, perquè ja veig que els meus ulls no gaudiran mai més de la faç de Mallorca, se m’apaga l’espelma. —I al cap d’un altre accés de tos i tremolors i vòmits biliosos:— Però això potser és la darrera gràcia del Senyor: Ell sap que, ara que he descobert la veritat de la seva mentida incommensurable, viure em costaria un turment pitjor que l’Infern.

En un moment de lucidesa, els va donar dues claus, la que obria la seva arca i la que disparava el mecanisme que en descobria un doble fons secret. A l’arca, sota dues mudes de roba, hi havia un mar de documents, mapes i cartes inacabades. Al calaix ocult del cul, hi havia un pilot de rotlles planxats d’una cal·ligrafia aliena, una carta per a elles dues, i una bosseta de cuir amb les dotze monedes d’or que sempre duia al damunt per si de cas.

El capità del vaixell va insistir a llançar el cos a la mar com més aviat millor: per savi i virtuós que hagués estat en vida, ara el mestre era un focus d’una febre contagiosa. Les germanes li haurien volgut dir un rosari cadascuna, però el capità les va convèncer a favor d’un parenostre, i de deixar les altres oracions per després de la sepultura. Ho van fer així, esclar, i quan van haver acabat el rosari, sobre una coberta on ventejava i plovisquejava, les germanes van baixar al compartiment i van obrir la carta personal del seu pare adoptiu, l’home que les havia salvat d’una vida abjecta i els havia ensenyat el poc que sabien.

Estimades filles de la meva ànima, ja que no de la meva carn i la meva sang,

Quina benaurança em va concedir Déu el dia que us vaig conèixer i us vaig manumetre. M’heu servit amb una abnegació i una senzillesa que moltes filles carnals no trobarien al cor! Us ho agraeixo ara que no hi soc, amb la mateixa sinceritat que us ho he agraït cada dia que hem compartit. A més de les monedes, que semblen molt però us duraran poc, trobareu sis pedres precioses al taló de la sandàlia esquerra, regals de reis i nobles, que valen una petita fortuna. Us permetran buscar un país i un lloc on establir-vos i viure encara una tercera vida, que us desitjo molt més noble i lliure que la primera, i més tranquil·la i pròpia que la segona. A tal efecte, us he deixat un parell de cartes d’amics de confiança que us ajudaran en el que calgui. I pel que fa a les gemmes, en realitat no són un regal: només un pagament honrat per tots els anys que m’heu dedicat, que ja en sumen dotze com els apòstols.

El més important, i us ho encomano com si fos l’essència del meu esperit, és el document on proclamo i explico quan i per què vaig renegar de Déu en tant que Veritat Única i Creador omnipotent de totes les coses. L’heu de copiar i escampar pel món, igual que els escrits que heu trobat al doble fons de l’arca. Vigileu, tanmateix, a qui els doneu: hi ha molt de coneixement concentrat, en aquells documents, i ja sabem que tant es pot utilitzar a fi de bé com just per al contrari.

M’acomiado. Vosaltres heu estat la meva família veritable, però goso demanar-vos que visiteu el meu fill Domènec i la meva filla Magdalena per comunicar-los el meu decés. Si l’un o l’altra haguessin caigut presos de la pobresa, us imploro que sigueu generoses i els doneu una gemma a cadascun, per més que ara ja siguin vostres a tots els efectes.

Amb l’estimació d’un pare egoista,

Ramon Llull

Un dels dies més tristos de la meva vida va ser aquell en què, per sort o per desgràcia, vaig conèixer el jove Durante. En part perquè al capvespre, després d’un dinar amb una desena de comensals que amenaçava d’eternitzar-se a còpia de poesies i cançons, el Durante em va arreplegar al marge de sota l’era, contemplant la posta ajaguda sobre l’herbei vora el rierol del mas, i se’m va tirar literalment al damunt! Em va plantar els llavis sobre els llavis, i em va buscar els pits amb mans afamades, fins que me’l vaig treure de sobre d’una empenta valenta.

Em vaig aixecar d’una revolada més perplexa que enutjada, car el Durante tot just comptava quinze primaveres i jo ja havia viscut trenta-cinc estius. Ell va picar de cap i d’esquena contra la fusta, i es va quedar mirant-me com una fantasma. Ell tampoc no es veia especialment enfadat ni sorprès, només semblava embruixat.

Vaig arreplegar les sandàlies i vaig pujar el marge fins a l’era amb peus alats, a més de descalços. Em vaig girar i no s’havia mogut: semblava una estàtua.