Jordi Cussà - Les muses

Vaig deixar la major part de la impedimenta a casa del Perot, i vam acordar que, si rebia una missiva meva amb el lacre del meu anell i una contrasenya determinada, m’enviaria el que li demanés allà on fos. Després vaig pujar a bord del primer vaixell que, amb un destí llunyà, va fer escala a Sagunt.

El dia de la partida, en un ritual de comiat que vaig arrossegar de mala manera mar enllà, el Perot em va donar un rotlle de papir amb escrits seus. Hi havia una desena de poemes pautats amb una composició que no havia vist mai; combinava dos quartets rimats i dos tercets trenats, tots de deu síl·labes menys dos, que en sumaven dotze.

—En dic sonetó perquè fan una musiqueta especial —em va secretejar, acalant els ulls avergonyit—. Us agrairia molt que, quan els hagueu llegit, me n’envieu la vostra opinió.

—Ho faré gustós, company. Però digue’m de tu, carall.

—Doncs, adeu, amic meu. Fins aviat.

—Ben dit, benvolgut Perot: fins aviat.

Aquell dia em vaig tornar a equivocar: em sentia tan trist i depressiu que no vaig llegir res de res fins al cap de dues llunes, quan ja m’havia instal·lat en una vila xica al nord de Mallorca com un foraster feréstec. Sol com un ós i reclòs com una ostra, vaig viure o sobreviure gairebé una dècada destruint-me a poc a poc a còpia d’aiguardent, vi i la maleïda poció màgica, que certament té el do d’il·luminar el pensament segons com, però també el pot condormir i enfollir com el cascall. Podia viure sense treballar, sí: la hisenda que havia comprat em procurava sostre i teca i rendes suficients per pagar el sou dels que la cuidaven. Però amb l’última engruna de seny vaig comprendre que, si no sortia de la closca de l’ostra, acabaria mut i petrificat com una perla. Amb la mà amputada i mig segle repicat a l’esquena, no podia fer gaire res més que de copista o de preceptor, i els marrecs xics només volien jugar a perseguir onades, i els adolescents només volien pescar (peixos i al·lotes i somnis de grandesa). De manera que preferia copiar o traduir textos per als rics que valoraven les lletres, i al final em vaig traslladar a la capital, Palma, perquè un punt de prestigi em va merèixer un flux constant de comandes dels funcionaris reials.

Es va despertar a trenc d’alba esglaiat per un somni on compartia una revelació amb Ponç Fernandó, aquell lletrista de professió i filòsof de vocació que havia conegut a Palma mig segle enrere. Ja devia ser mort, el Ponç, perquè ara tindria... La mar era tan calma i silenciosa que va trigar uns moments a recordar que solcaven les onades des de Tunísia i en direcció a Mallorca.

Es va alleujar a l’orinal, va agafar la poma que no s’havia menjat per sopar, i es va posar l’hàbit de llana com si l’apressés la feina. Malgrat que tot just havia començat la tardor i eren a dues jornades de les Pitiüses, a coberta a aquella hora faria fred. Ella (la Magdalena) tenia l’oïda més fina que un tel de fum, i va obrir un ull quan l’home travessava el recambró on dormia amb la bessona. Sempre amatents a les necessitats de l’amo. Val a dir que ell no els permetia que l’anomenessin així: «Us vaig alliberar de l’esclavatge perquè no en tingueu mai més cap, d’amo», les renyava sempre que se’ls escapava. Per això l’anomenaven mestre com la majoria de la gent.

—Mestre, on aneu tan d’hora?

—Xxxt. Calla, calla, Magdalena, que despertaràs l’aurora.

La Magdalena es va escórrer com un cuc cap als peus de la llitotxa per no despertar la Caterina. Es va mullar la cara i les mans a la palangana, es va persignar aclucant els ulls bo i demanant a Nostre Senyor que vetllés un dia més pel mestre, i tot seguit va pujar a coberta, abrigant-se de les espatlles als turmells amb una bata de llana d’un gris ensonyat —si fa no fa del mateix to que la nuvolada del firmament, que només a orient deixava escolar un fil d’or en fusió.

S’hauria dit que el silenci formava part de l’entorn: només s’oïa el xipolleig lleu de l’aigua besant el fustam del vaixell. Però llavors ella va sentir una remor encara més tènue. Va trigar un moment a identificar-la perquè no l’havia sentit mai abans: el mestre Ramon plorava. Plorava a llàgrima viva somicant com una criatura, i la Magdalena es va espantar com si, amb cada sanglot, aboqués un glop de sang.

Feia tretze anys que el savi Ramon Llull les havia comprat a un esclavista de Jerusalem, quan la Magdalena tenia deu anys i la seva germana dotze, i no s’havien separat mai més. Molt temps després, els havia confessat que les havia escollit, entre milers d’esclaves a les quals no podia ajudar, per un motiu més aviat egoista: la seva filla, que havia abandonat quan tenia quatre anys per servir Déu totpoderós amb cos i esperit, també es deia Magdalena.

L’havien seguit per terra a través d’Itàlia i fins a París, i amb ell havien solcat la Mediterrània de nord a sud i de ponent a orient (el savi solia declarar fent broma que l’havien solcat tantes vegades que el podrien anomenar Mare Nostrum amb propietat). Però havia estat a París quan s’havia assabentat de la mort de la seva esposa, pobra Elisa, que, durant dos dies molt llargs, havien vist com si ja no fos en aquest món. Probablement perquè s’empassava la pena, o més aviat la culpa, abusant d’un licor amb herbes verinoses, o almenys al·lucinògenes. A pesar de tot, ni tan sols aleshores no l’havien vist plorar. «Esclar que més val que plori que no pas que s’embruteixi amb begudes tòxiques», va pensar la Magdalena, que no sabia què fer ni si parlar.

—Mestre... —va xiuxiuejar al final, acostant-s’hi com si fos la seva ombra—. Us puc ajudar en res, mestre?

Però el mestre no es va ni girar. A orient, fitava un celatge de plom amb una sanefa daurada, com si no n’hagués de veure mai cap més. L’angoixa aclaparava la Magdalena, perquè ell solia dir que, de tots els fenòmens de la naturalesa, l’alba era el que més li transmetia la pau del Senyor, però aquella, en canvi, l’esglaiava.

—Mestre, que us trobeu bé? —va insistir, cada cop més espantada.

No es trobava bé: sense deixar de plorar desconsoladament, es va posar a tremolar com un possés, i entre les dues coses li costava respirar. El va embolicar amb la bata i va demanar ajuda a un mariner per baixar-lo a la seva cabina. Havia parat de somicar, però s’estremia en tremolines reiterades i accessos de tos tan perllongats que s’hauria dit que l’ofegarien. Li van donar una dosi doble de medecina contra les febres, perquè a Tunísia eren comunes, i després una culleradeta generosa de la poció narcòtica que es prenia havent sopat, per dormir bé i mitigar els dolors de la senectut.

Al cap d’un quart d’hora que se’ls va fer molt llarg (la Caterina llagrimejava com ell abans), aquells espasmes esgarrifosos van cessar i el mestre es va adormir. Tot seguit, va començar a remugar paraules inconnexes. Repetia entre dents Déu , Coneixement , Humanitat , Ciència en tres o quatre llengües diferents: grec antic, àrab de Tunísia, llatí clàssic i català de Mallorca. I també ranejava un nom que, amb una mica d’esforç, les germanes van desxifrar: Fernandó .

La Magdalena i la Caterina coneixien la història d’un tal Fernandó, Ponç Fernandó, que mig segle abans li havia canviat la vida, al mestre. Aleshores, en tot cas, Ramon Llull no era mestre: era Senescal de la Taula del rei Jaume I d’Aragó (o sigui, Cap de la Cort), i espòs de Blanca Picany, que en set anys de matrimoni li havia donat un hereu, el Domènec, i una pubilla, la Magdalena.